Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Som una sola llengua

Si el domini lingüístic català és únic, l’acció normalitzadora hauria de ser comuna

Mural a Argentona en favor de la unitat de la llengua.
Mural a Argentona en favor de la unitat de la llengua.

Corren vents inusitats a favor de la unitat de la llengua catalana. I el millor de tot és que no es tracta d’una afirmació —la reivindicació de la unitat de la llengua— que surti com a resposta a la voluntat fragmentadora de les forces centrípetes de l’estat, com si haguéssim practicat sempre un discurs malenconiós davant els embats politicomediàtics que qüestionaven la integritat del domini lingüístic, sinó que ens trobem davant d’una acció pràctica, real, d’implementació d’accions que busquen posar d’acord les tres grans zones de la catalanofonia. No se’n parla prou, i per primer cop Catalunya, les Balears i el País Valencià estan posant en comú algunes de les seves mesures en política lingüística.

Ja va essent hora doncs d’exercir la unitat de la llengua i d’entendre que la fragmentació legislativa actual, resultat de l’ordenament jurídic vigent, és superable amb voluntat política i una acció institucional que hauria d’anar més enllà dels límits que imposen les barreres administratives. No es tracta només de defensar la unitat de la llengua com s’ha fet sempre, sinó de creure-se-la, assumir-la com a pròpia i començar a aplicar mesures per exercir-la plenament, en una doble línia encetada en els últims temps que abasta tant els àmbits acadèmics com els polítics.

Des del punt de vista acadèmic, destaca l’elaboració d’un discurs que busca superar la centralitat del terme Països Catalans per posar l’accent en el de domini lingüístic, tot desidentitzant la matèria d’interès (la llengua) i buscant de definir un espai comunicatiu, cultural i econòmic compartit que convoqui consensos i aparti els afectes. Són bones mostres d’aquest nou relat el volum de Miquel Àngel Pradilla La catalanofonia (IEC) i el recent La nova articulació catalana-valenciana-balear, coordinat per Jordi Manent i publicat per les Edicions de la Revista de Catalunya, i definit a la contracoberta com “revisionista i autocrític amb els que intentaren bastir uns Països Catalans ja desequilibrats per se amb l’ús del nom”.

I pel que fa a la política, ja s’han produït les primeres trobades entre les respectives direccions generals de Política Lingüística dels tres territoris majors de la llengua, a rebuf de la Declaració de Palma, signada el 20 de febrer d’enguany amb l’objectiu de tots tres governs autonòmics d’emprendre polítiques compartides sobre el que és compartit, això és, la llengua. Sense anar gaire més lluny, aquest mes de juliol s’ha produït la tercera trobada entre els tres responsables de la política lingüística, en la qual es va decidir tirar endavant la celebració conjunta del nou Any Fabra, el 2018, arran del 150è aniversari del naixement del Mestre i del 70è de la seva mort.

Passa que les mesures empreses tenen un cert aire de provisionalitat fruit d’un moment polític dolç (en cap de les tres territoris el Partit Popular ni Ciutadans són al govern ni el sustenten) i pequen del que en el terreny de la normativa es considera una virtut, que és la composicionalitat. Malgrat la pretensió de bastir un discurs global i unitari, som encara deutors de la fragmentació, en concebre aquest discurs més com una unió entre les parts que no pas com un conjunt matisable, o sensible a les diferències. No necessitem que els responsables de la Política Lingüística es reuneixin i comparteixin mesures, sinó que, com deia Antoni M. Badia i Margarit a la cloenda del Segon Congrés Internacional de la Llengua, hi hagi una única acció normalitzadora a través d’un sol “organisme adequat”. Com no necessitem que s’homologuin els diversos certificats de català, sinó que el certificat sigui el mateix arreu.

El repte demana una certa ambició. La Constitució (ves qui ho havia de dir!) permet l’acord entre comunitats a través de l’article 145, una possibilitat que convé tenir present en abstracció del que passi l’1-O. Si el domini lingüístic és únic, cal superar la territorialitat per mitjà d’una legislació comuna, per exemple amb una mateixa llei de mínims aprovada pels parlaments català, valencià i balear, que estableixi mecanismes conjunts —mateixa política lingüística, mateixos certificats, reciprocitat de mitjans de comunicació— i que permeti dur al terreny pràctic el que és una evidència compartida: som una sola llengua.