Selecciona Edició
Connecta’t

Dins les entranyes i el drama d’una família

El pis museu de la Casa Milà acull 'Ventura', una història sobre la irrevocabilitat de les decisions, en el marc del Grec

David Planas i Meritxell Yanes, a la Pedrera.
David Planas i Meritxell Yanes, a la Pedrera.

Entrar en un pis de la Pedrera, semicircular, sinuós, extremadament gaudinià, ja és un luxe. Si, a més, aquest pis acull una obra de teatre i converteix la vintena llarga d'espectadors en voyeurs, en espies, en fantasmes, la visita guanya en matisos culturals. És el que passa a Ventura, l'obra de teatre que, en el marc del Grec, podem veure al pis museu de la Casa Milà. La peça, propera (per força) i misteriosa, es va estrenar al festival Temporada Alta el 2015 i, després de més d'un centenar d'actuacions, arriba a Barcelona. “L'obra va anar a més des del primer dia, hem d'admetre que no ens esperàvem l'èxit que ha tingut”, coincideixen a destacar els dos actors, Meritxell Yanes i David Planas.

En Ventura és un nen despreocupat i feliç amb una germana bessona, és un avi rondinaire, és un jove esguerrat cuidat per la seva germana... Ventura són dues històries, la que va ser i la que va poder ser i (potser) no va ser. Perquè aquesta obra furga en la importància i la irrevocabilitat de les decisions, per més intranscendents que semblin. Decisions clau en les nostres vides que poden respondre al simple atzar (tacar-se o no tacar-se un vestit) o a una acció dura i meditadíssima, com abandonar els propis fills.

Ventura juga amb l'atzar, amb la ventura. L'acció ve administrada en desordre, per fer pensar els espectadors, perquè no es perdin cap detall en cap moment: detalls com el telèfon de disc en una escena, la vestimenta més o menys passada de moda en d'altres, després l'arribada d'internet, i fins i tot la referència al poble on “manen els de la CUP”… ens situen temporalment en aquesta narració que ens passeja des de l'actualitat fins als anys de la dictadura. Els dos intèrprets es desdoblen (un canvi de camisa, una gorra, una coixesa, un parlar papissot) en molts personatges de diferents generacions d'una mateixa família.

L'obra transcorre en tres espais que el públic recorre discretament guiat pels propis personatges ("Deixa'm dormir i emporta't aquests fantasmes, per favor", li diu, mirant per una vegada als espectadors, l'anciana María al seu fill retrobat al cap de tota una vida). Ni el més mínim gest, ganyota o afonia s'escapa a la vista o l'oïda dels visitants, que ocupen successivament una habitació en la qual un home visita la seva mare octogenària, de la qual no ha tingut notícies en tota la seva vida; una sala on una parella cuida dos nadons i es planteja decisions terribles; i un menjador, per on passa ara una dona addicta a l'alcohol, ara dos bessons disposats a celebrar el seu desè aniversari, ara una dona que ve de Londres a visitar el seu germà...

La gràcia del text és que obliga a anar lligant caps fins a entendre que hi ha un punt d'inflexió, un punt on la història es desdobla. Cristina Clemente, l'autora, al principi va concebre el text ordenat cronològicament, però el director i els actors la van convèncer per alterar-lo: “Es veia de seguida on estava el truc i volíem fer pensar l'espectador”, explica el director, Víctor Muñoz.

La gràcia del muntatge està en la proximitat. A Barcelona, l'espai de la Pedrera, carregat amb tots els elements decoratius modernistes, juga el mateix paper que l'antiga fàbrica noucentista de Celrà (Gironès) on es va estrenar i on, de fet, viuen els actors amb els seus dos fills. “És la casa Pagans, i nosaltres vivim a les golfes, fins que algú la compri i ens faci fora, perquè està en venda”, explica Planas. L'obra, amb la col·laboració de veïns (“En Sergi, el dels embotits, s'ha portat molt bé subministrant productes de la casa”, recorden) es va representar a la planta noble de l'edifici, on no viu ningú, perquè ficar tanta gent a les golfes no era segur. Planas i Yanes s'han adaptat a múltiples espais i han jugat, fins i tot, amb la improvisació: “En una casa de pagès a Porqueres [Pla de l'Estany] la família que hi vivia va estar present durant les representacions”, recorda l'actriu. Ventura també s'ha adaptat a un hotel, a Lloret de Mar, o a un teatre, com la sala Trono de Tarragona.