Selecciona Edició
Connecta’t

L’apoteòsica memòria d’U2

El passat va ser un tresor en mans de la banda irlandesa a Barcelona

U2 durant el seu concert, dimarts a Barcelona.
U2 durant el seu concert, dimarts a Barcelona.

Si no fos perquè van sortir d'un en un, provocant la cridòria escalonada de la multitud, podria semblar que es tractava d'una banda modesta. Tot just uns focus blancs per distingir-los, la gran pantalla apagada i tots quatre en un diminut escenari entre el públic. Quatre instrumentistes sonant cru quan la nit començava a caure. Però no, eren U2 iniciant el seu únic concert a Espanya. I ho van fer disparant precisos directes a la mandíbula poc protegida del públic, els esperats Sunday Bloody Sunday i New Year's Day, cançons euforitzants que la multitud va engolir amb gana abans que Bono saludés mig en català, mig en castellà, mig en anglès per elogiar Barcelona i –la noblesa obliga– recordar l'absència de Bowie i fer sonar un fragment de Heroes enmig de Bad perquè tot l'estadi, més de 55.000 persones, es convertís en una extensa vall de llumetes amb desenes de milers de mòbils encesos. No, ja no semblaven una banda com les altres, eren els U2 a punt de rematar el primer tram del seu concert amb Pride, un altre directe a la memòria. Ja s'havia fet fosc i els focus blancs només recollien un mar de braços.

Veient un estadi, l'Olímpic, tant entregat ha de ser difícil no creure's poc menys que Déu. Perquè, a més, hi va haver un petit miracle, i de sobte la pantalla de l'escenari principal, tan grossa com Malta, va perfilar l'arbre de The Joshua Tree sobre un commovedor fons vermell sang. Faraònics metres quadrats de tecnologia amb una definició sorprenent. I llavors va començar a sonar Where the streets have no name, que fins i tot va fer oblidar que Bono caminava com si parodiés algú molt cregut, convençut que la pantalla no l'empetitia.

Bono va recordar el desaparegut David  Bowie amb un fragment de ‘Heroes’

Era el moment de la memòria, de recordar que fa trenta anys aquests irlandesos van començar a omplir estadis com qui omple de terra un test. La seva pala es diu The Joshua Tree, que van interpretar tot sencer i en ordre, amb Bono presentant cada tema.

Si, com va dir Simon Reynolds, "el que és retro sempre remet al passat relativament immediat, a coses de les quals es té una memòria viva", allò era purament retro, un retrobament amb el passat dels que hi eren presents. I el passat amb música no fa mal, a tot estirar genera un somriure de malenconiosa acceptació.

És clar que no només hi havia persones amb passat. També hi havia joves, que ni tan sols eren zigots quan aquest disc va projectar U2 a la sala de parts de la fama. També a aquestes persones pertany un passat que per a elles és gairebé abans d'ahir, quan van conèixer el disc, i potser per això bramaven amb la força del convers que ho és de fa ben poc, fent que altra vegada l'espectacle més gran del món sigui una massa gaudint amb les seves cançons preferides. I llavors, a Bullet the Blue Sky, la imatge de Bono ja es va colar a la pantalla. Prou de paisatges i carreteres cap enlloc, el líder es projectava perquè se'l veiés des del racó més llunyà. A l'ombra de la pantalla, algunes parelles es feien petons, molts somreien, però tot el poder del món no permetia que Bono ho veiés. Havia passat una hora, i ho havia fet amb la velocitat que passa la vida per a qui encara no té memòria.

Veient un estadi tan entregat ha de ser difícil no creure’s poc menys que Déu

La recta final va ser igual de ràpida. Un no parar d'èxits per acabar de rendir la multitud, aclaparada per un so nítid i cru, per la potent guitarra de The Edge, per la sòbria màquina rítmica de baix i bateria i per la veu, en forma, anhelant, de Bono.

Èpica rockera d'home blanc per rebentar un estadi. Cançons com vinyetes d'un món que ingènuament volen fer millor. U2 va triomfar. Va ser un simple quartet nu aixoplugat per una pantalla descomunal. U2 va triomfar, i alhora es va fer palès que és una banda amb més passat que futur, malgrat que van acabar el concert amb una cançó nova: The little things that give you away.

MÉS INFORMACIÓ