Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Arruïnar el rival polític

L’última resposta del PP al moviment independentista és l’amenaça contra el patrimoni econòmic dels seus dirigents

Puigdemont i Munté divendres passat.
Puigdemont i Munté divendres passat.

S’ha repetit molt aquests dies la idea que Neus Munté, una de les cares amables del Govern de Junts pel Sí, ha sortit de l’Executiu perquè el seu partit vol reservar-la per a futures apostes. Es tractaria de protegir la que se suposa que és un dels pocs bons actius electorals del PDeCAT de la persecució penal que es dona per fet que hauran d’afrontar els membres del Govern de Puigdemont si intenten portar a terme el referèndum que preconitzen.

Aquesta reserva indica que, per més convençuts que estiguin la coordinadora general del PDeCAT, Marta Pascal, i el president Carles Puigdemont que l’1 d’octubre celebraran el seu referèndum, aquesta convicció no va tan lluny per suposar que el Codi Penal espanyol deixarà de ser efectiu el 2 d’octubre a Catalunya. I el que penja de tot això. És a dir, que els fiscals del ministre de Justícia, Rafael Catalá, seguiran tenint jurisdicció a Catalunya; que la Guàrdia Civil o els Mossos d’Esquadra, tant se val, seguiran assegurant que els citats compareguin davant del jutge, etcètera, etcètera. Així és com s’ha confirmat que la previsió del Govern català –no pel que diu, sinó pel que fa– és preparar-se per a unes noves eleccions en què presumeixen que els seus membres actuals pot ser que estiguin inhabilitats legalment.

També s’ha considerat comprensible que els consellers estiguin preocupats, tal com va verbalitzar sense embuts l’exconseller Jordi Baiget, per l’amenaça de perdre el seu patrimoni en aquesta batalla endimoniada. Aquest és un aspecte particularment sòrdid de l’actual conjuntura política. De sempre s’ha sabut que la lluita per la pàtria, sigui quina sigui, exigeix grans sacrificis. Fins i tot pot ser que el de la vida, quan es tracta de defensar-la de l’enemic en la guerra, en defensa de la llibertat o en honor de la justícia. Si fins i tot la vida pot estar en joc en les grans commocions polítiques, com no ho ha d’estar la hisenda? En aquest país, a més, hi ha experiències relativament recents de pèrdua de patrimoni per raons polítiques. És el que els va passar a milers de republicans, a qui la dictadura franquista va confiscar béns i hisendes després de guanyar la guerra. És també el que van haver d’afrontar no pocs lluitadors antifranquistes en l’última etapa de la dictadura, quan la persecució policial anava acompanyada sovint de contundents multes governatives.

Alguna cosa de tot això sap el predecessor de Puigdemont, Artur Mas, a qui ja li ha caigut una pena d’inhabilitació legal per exercir càrrecs públics i sobre el qual penja ara l’amenaça d’un càstig econòmic per haver organitzat la consulta del 9-N del 2014. És una il·lustrativa ironia de la història que el membre del Tribunal de Comptes del Regne que s’ocuparà de l’expedient contra Mas i contra les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau, sigui l’exjutgessa conservadora Margarita Mariscal de Gante, exministra al primer Govern d’Aznar. I és il·lustratiu perquè es tracta de la filla d’un dels jutges assenyaladíssims del Tribunal d’Ordre Públic de la dictadura franquista, Jaime Mariscal de Gante. És a dir, un perseguidor d’enemics polítics. De vegades hi ha ruptures en les tradicions familiars, però altres vegades, no. El PP és, al cap i a la fi, l’hereu de la nomenclatura estatal franquista, com es pot comprovar fàcilment tant per les biografies i els cognoms de molts dels dirigents com per l’enfocament que ara fa de la qüestió catalana com un simple assumpte de Codi Penal.

L’amenaça de persecució econòmica dels líders del moviment independentista no és un detall menor en la present crisi constitucional. El Govern del PP fa temps que s’esforça a convertir els dirigents independentistes en simples delinqüents penals. Ara, en plena escalada, els seus portaveus, començant pel president Mariano Rajoy, pretenen que la societat espanyola identifiqui l’independentisme català com un moviment totalitari i antidemocràtic. Potser això cola fora de Catalunya als mitjans socials sotmesos a la pluja contínua de la propaganda governamental. A Catalunya, no obstant això, l’estratègia governamental contra l’independentisme s’orienta al fet que s’escampi la por de la persecució econòmica. La ruïna personal i familiar és el que els espera als qui dirigeixin un intent de sortir de l’Estat espanyol. Aquest és el missatge. L’independentisme ha tocat os i aquesta és la resposta. El més aterridor del cas és que, segons Rajoy, aquesta és la resposta democràtica.

MÉS INFORMACIÓ