Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Nazis a Barcelona fins a la sopa

Un llibre documenta l'omnipresència de l'Alemanya hitleriana i la Itàlia feixista a la ciutat després de la Guerra Civil

Celebració de l'aniversari de Hitler al Palau de la Música Catalana, el 1943.
Celebració de l'aniversari de Hitler al Palau de la Música Catalana, el 1943.

"Odio els nazis!", deia emfàticament Indiana Jones. L'aventurer arqueòleg s'hauria sentit extremadament incòmode a la Barcelona del 1939 al 1945, davant la proliferació de peixos grossos del règim nacionalsocialista i signes de l'Alemanya de Hitler, inclòs un desplegament d'esvàstiques digne de Berlín, Munic o Nuremberg en els seus grans moments de braç alçat i Sieg Heil!

La ciutat, en l'abisme de la misèria econòmica i moral de la postguerra i del primer franquisme, era un lloc de gran predisposició oficial per als nazis i feixistes i els seus fastos, com si no n'hi hagués prou amb els de casa.

Ho demostra fins a l'extenuació el llibre Nazis a Barcelona, l'esplendor feixista de postguerra (1939-1945), de Mireia Capdevila i Francesc Vilanova (L'Avenç, 2017), que recull documentació gràfica molt abundant i ofereix una gran quantitat d'informació interessant sobre els actes i les anades i vingudes d'aquests foscos personatges per la castigada capital catalana.

És ben sabut que entre els turistes nazis prèmium hi havia el mateix Reichsführer de les SS, Heinrich Himmler, un dels homes més poderosos del règim de Hitler i, en aferrissada competència, el més sinistre. El llibre de Capdevila i Vilanova recorda que Himmler va arribar a Barcelona el 23 d'octubre del 1940, una setmana després de l'afusellament del president Companys a Montjuïc (sens dubte, no pas per donar el seu condol) i procedent de Madrid, on ja havia resolt, de fet, els temes que l'havien portat a Espanya.

Els amics de Franco

Himmler contempla la Moreneta el 1940. ampliar foto
Himmler contempla la Moreneta el 1940.

La de Barcelona llavors, consideren, va ser més que res una visita simbòlica, de marcar paquet i braç alçat, perquè també a la ciutat s'apreciés (i se'n prengués bona nota) amb quins amics es feia Franco. Almenys aquí no va anar als toros (cosa que hauria estat una altra bona raó per prohibir-los). On sí que va anar va ser al Poble Espanyol (costa en aquest context referir-s'hi així), on se li havia organitzat una entusiasta recepció de les joventuts falangistes. En una foto se'l veu avançar molt ufanós amb el seu amfitrió, el capità general de la IV Regió Militar, Luis Orgaz, molt menys elegant (els uniformes espanyols evidentment no els dissenyava Hugo Boss), flanquejats per un coronel de les SS que es mira la multitud com si fes la selecció a la plataforma de Birkenau, i un capità que fa fotos de l'ocasió.

Himmler no es va voler perdre la visita a la txeca museïtzada del carrer Vallmajor, on es devia trobar (a banda del color) ben còmode. Pel que fa a la sonada visita del líder de les SS a Montserrat, que ha fet córrer tants rius de tinta, els autors dissenteixen que fos per la tronada afició de Himmler a buscar el grial (la llegendària copa de l'Últim Sopar) i ho atribueixen a l'interès per l'esquelet d'un iber que guardava el museu de l'abadia. Segons les teories de l'Ahnenerbe, l'institut nazi d'investigacions antropològiques i arqueològiques, els ibers eren en realitat nòrdics. Una foto imperdible mostra el cap de les SS mirant amb malícia la Moreneta. Quin parell!

La Vanguardia va ovacionar la visita donant la benvinguda "a un dels més il·lustres forjadors de la nova Alemanya", que havia fet sortir el país de la ruïna i la humiliació "a la qual l'havia condemnat el sanedrí de Versalles". Aquest era el panorama.

Una targeta de la prefectura provincial de la Falange, que es reprodueix al llibre, convidava al recital de cants i balls regionals que s'havia de celebrar "en honor de S. I. el Reichsführer SS i el cap de la Policia" i advertia que els afiliats a F. I. T i de les JONS hi havien d'assistir amb l'uniforme d'hivern.

Exhibicions de les Joventuts Hitlerianes el 1941 (ells, els cadells nazis, sí que van anar a una corrida a la Monumental, on van desfilar i Bienvenida els va dedicar un toro), partits amistosos de diferents esports, concerts al Palau de la Música, visites d'autoritats del Reich, celebracions multitudinàries de festivitats del calendari nazi, com l'aniversari de la presa del poder o l'aniversari de Hitler, grans exposicions alemanyes... Nazis fins a la sopa, i no és una figura, ja que el llibre inclou la foto del sopar de gala ofert a Himmler al Saló de Cròniques de l'Ajuntament (el Reichsführer posa els colzes sobre la taula: nazi i maleducat), i fins i tot el cost d'obsequiar “Don Heinrich”, que segons els serveis de protocol va ser de 14.367 pessetes de les de llavors.

El llibre documenta a bastament totes aquestes activitats i ofereix fotos impagables, com la de la façana de la Universitat de Barcelona i de l'actual Parlament cobertes d'esvàstiques amb motiu de la mostra del llibre alemany, la primera, i la popular exposició d'arquitectura moderna alemanya (amb catàleg de Speer), la segona; o la de la platea del Tívoli plena d'un públic selecte com el del final de Cabaret, mentre a l'escenari es despleguen creus gamades, banderes i un bust d'Adolf Hitler, que ves a saber on deu haver anat a parar.

Els amics feixistes italians del règim també van trobar la ciutat oberta a les seves visites i efusions festives. L'ocasió més important va ser la visita del comte Ciano, gendre de Mussolini i ministre d'Afers Exteriors italians, el juliol del 1939. Una foto mostra l'arc del triomf provisional (vet aquí un presagi: a Ciano el faria afusellar el 1944 el seu propi sogre) que se li va muntar al gendre al costat del monument a Colom. Si la CUP volia carregar-se el monument, ja no us dic què pensaria de l'arc mussolinià, que repetia al frontispici obsessivament "Duce, Duce, Duce! Franco, Franco, Franco!".

Pisarello: “El Vichy català va existir”

“Un llibre inquietant, però necessari” . Així va definir Nazis a Barcelona el primer tinent d'alcalde de la ciutat, Gerardo Pisarello, en la presentació de l'obra, copublicada per l'Ajuntament i la Fundació Pi Sunyer. Pisarello va celebrar que emergeixi la memòria d'altres “Barcelones incòmodes”, que, per descomptat, permeten valorar més la que tenim, amb tots els seus defectes. Va recordar que els catalans de Franco van rebre amb tots els honors l'Eix, i va recalcar que “el Vichy català va existir” (i no es referia a l'aigua). Josep Maria Muñoz, director de L'Avenç, va assenyalar que el llibre recupera un passat que “s'ha volgut fer veure que no havia passat”. Capdevila es va referir al profund “pou” al qual els va portar la recerca de documentació i va destacar les “perles” que són les fotos d'aquesta Barcelona “molt desconeguda, però que va existir i no es pot negar”. Vilanova va reflexionar sobre el fet que la història d'aquesta Barcelona que “malauradament va existir” podria haver sortit abans a la llum. I va considerar que l'experiència de la ciutat és comparable a la del París ocupat.