Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
entrevista

Itziar González: “El monocultiu turístic a Barcelona ha permès als poders econòmics afeblir l’activisme veïnal”

L'exregidora de Ciutat Vella, que va plegar per denunciar la corrupció al Palau de la Música, busca fer realitat el projecte del Parlament Ciutadà

Itziar González xerra amb un venedor a la Rambla de Barcelona.
Itziar González xerra amb un venedor a la Rambla de Barcelona.

Ha passat una dècada des que va assumir, com a regidora independent, la regidoria de Ciutat Vella, un càrrec que va abandonar tres anys després per denunciar la corrupció i la complicitat de l’equip de govern del PSC en l’operació urbanística del Palau de la Música. Des de llavors, l’arquitecta i urbanista barcelonina Itziar González (1967) busca fer realitat el projecte del Parlament Ciutadà, que defineix com “un instrument per aconseguir l’ideal de la democràcia participativa directa”. És la resposta activista que dona ella mateixa per a un model de ciutat viciat pel “monocultiu turístic” i per una cultura de l’espectacle basada en la rendibilitat econòmica. La seva denúncia de la pèrdua de lideratge de les polítiques públiques enfront de l’envestida neoliberal busca influir en un canvi de tendència, just en el moment del recent traspàs de poders de l’exconseller de Cultura Santi Vila (que assumeix Empresa i Coneixement) a l’ex-director general de Cultura Popular, Lluís Puig. “Aquesta pot ser una oportunitat per repensar en què consisteix i com s’actua en l’exercici del poder”, sosté González. “És necessària una teràpia institucional, i la cultura és el lloc estratègic per forçar els canvis cap a una societat més justa”.

Pregunta. Va renunciar a la política quan va trobar la corrupció i després va dir que el seu pas real a la política va ser a partir d’aquella dimissió. Com recorda aquells anys?

Resposta. En realitat vaig renunciar a seguir sent membre d’un govern municipal que promovia una operació urbanística a l’entorn del Palau de la Música i que, al meu entendre, ho feia en contra de l’interès general. Però no vaig renunciar a la política. En dimitir em vaig conjurar per seguir el meu desig de transformar la societat des de l’activisme ciutadà. M’apassionava la meva tasca de regidora a Ciutat Vella, poder dissenyar polítiques públiques en defensa dels més vulnerables. Al final em vaig trobar amb les múltiples cares d’un mateix mal: la cultura del clientelisme polític com a base i foment de la corrupció de les seves pròpies organitzacions i de la seva gestió en l’administració.

P. La política actual és un terreny poc fèrtil, fins i tot inútil, per emprendre els canvis que la societat necessita?

R. L’actual sistema té en el seu ADN pràctiques antidemocràtiques i grans espais d’impunitat. El meu activisme busca desenvolupar espais ciutadans de cultura política democràtica que permetin una fiscalització més gran de l’acció dels polítics. El desenvolupament d’una democràcia plena és la missió del grup impulsor del Parlament Ciutadà. Seguint la utopia que el sociòleg suís Albert Meister va idear per al Centre Beaubourg a París, es tractaria de crear un parlament paral·lel, autònom a l’actual, com una universitat popular que promogui un model innovador de democràcia amb més implicació i capacitat de decisió de la gent. Deutors de la tradició de les assemblees populars, la nostra idea és anar una mica més enllà i crear parlaments ciutadans temàtics i altres de territorials que puguin ser convocats per qualsevol persona o entitat que impulsi una proposició. A Terrassa, el seu Parlament Ciutadà va impulsar una moció per a la remunicipalització de l’aigua i una gran manifestació als seus carrers i places. I a Barcelona es va crear la Marea Blanca de Catalunya.

P. Sol dir que quan va acabar la carrera d’arquitecta va fer un jurament hipocràtic pel qual es dedicaria a la rehabilitació i reconstrucció, mai a l’obra nova. Com relaciona aquella decisió amb aquest activisme?

R. Les ciutats són el resultat de la cooperació de diferents agents al llarg del temps. Per què renunciar a rehabilitar i rehabitar les construccions que hem heretat? Són arquitectura, són cultura. Per què abandonar-les i fomentar una indústria de la construcció sense cap capacitat d’empatia ni pel territori ni pel medi ambient ni pels seus habitants? De la mà de la plataforma veïnal “Una altra plaça Lesseps és possible” vaig posar en pràctica les meves idees sobre participació ciutadana i codisseny de l’espai públic, perquè crec que no es poden dissenyar places sense el seu rostre ciutadà i sense debat. Les polítiques públiques o neixen i es fan al carrer, o tard o d’hora s’hi estavellen. Com més alta és l’ambició d’interès general, més avall has d’anar a buscar el suport entre les bases.

P. Des del 2010 fins avui, i amb el moviment 15-M mentrestant, ha passat poc temps, però resulta paradoxal que ara els antisistema siguin la ultradreta. Un altre símptoma que cal començar de nou?

R. Precisament perquè va existir el 15-M, aquí no tenim aquest tipus de mobilització de la ultradreta. A les places van ser moltes les persones que es van comprometre amb la idea que una altra democràcia era possible. Es va construir un imaginari col·lectiu crític, una gran universitat popular que ha deixat el llistó tan alt que fins i tot els nous polítics es queden moltes vegades sense assolir-lo. El 15-M va ser escola de resistències i corresponsabilització amb el futur de les nostres ciutats i és l’inici del procés destituent actual. Els mitjans de comunicació ho podran reconèixer o no, però l’arquitectura estatal actual s’enfonsa. L’Estat espanyol, tal com ara el coneixem, està en situació estructural de col·lapse. Es manté encara dempeus, però sense cap capacitat de càrrega i, per tant, incapaç de resoldre les necessitats socials més urgents.

P. El 2003 va participar en la creació de l’Institut Cartogràfic de la Revolta (ICR), que, segons proposen, servirà per reconèixer els moviments de salut política a Catalunya.

R. L’ICR va ser en l’inici l’intent de creació de contrainstitucions ciutadanes davant de les institucions administratives actuals. Tenim un Institut Cartogràfic de Catalunya i un Institut d’Estadística de Catalunya. Un radiografia i fa visible la realitat física del territori, i l’altre acumula dades de la població. Però no hi ha interacció entre ells. Com influeix la realitat d’un territori en la configuració social de les seves lluites? Qui decideix què preguntar a un territori? Qui dissenya les enquestes i amb quina finalitat? El mapa fa el món. I si el mapa el fa el poder, el món serà el que el poder decideixi. L’ICR neix per cartografiar el món des de la ciutadania i representar la constel·lació d’aliances que hi ha entre les seves múltiples lluites.

P. Prepareu algun projecte?

R. Volem mostrar en una exposició els abusos urbanístics que s’han produït a Barcelona a partir del treball d’arxiu i defensa dels veïns de ja fa anys. Per a l’ICR el procés de realització d’una cartografia ciutadana és en si mateix una escola d’anàlisi crítica de la realitat i un espai de politització de barris i col·lectius.

P. Com traslladar això a un mapa cartogràfic dels museus a Barcelona?

R. Imagini’s que féssim un taller crític per visualitzar el conjunt de les activitats i exposicions dels museus al llarg de la seva existència. Quins han estat els seus rèdits socials reals, quant han invertit en programes públics i quant en adquisició d’obra. Qui eren en cada moment els membres de les juntes i les seves direccions, els patrons de les seves fundacions i els representants institucionals dels seus consorcis. S’imagina mapejar els resultats de les indagacions ciutadanes i exposar-los en aquests museus? Es pot anar més enllà, mostrar els seus expedients administratius, els informes d’intervenció, els litigis legals per censura o acomiadaments improcedents. Fer de la seva realitat administrativa objecte de control públic, debat i exposició museística.

P. El neoliberalisme ha aconseguit que els individus tinguem la sensació de viure en un buit històric i que ens absentem de les preses de decisions importants en un país. Vostè ho ha denunciat en el seu llibre Revoltes, que va signar amb l’ambientòleg Iago Otero. És per això que la figura del mediador és tan important?

R. Entenc la figura del mediador com algú que reconnecta les persones amb el seu entorn i els mostra la manera d’activar-se col·lectivament i de manera autònoma. El mediador entre administració, territori i ciutadania estableix dinàmiques on cada part posa el millor de si i realitza el que en dic teràpia institucional.

P. Teràpia institucional? Sona molt disruptiu.

R. Està inspirada en els estudis del psiquiatre reusenc Francesc Tosquelles i del filòsof francès Félix Guattari. La psicoteràpia institucional que proposen em serveix de base per reclamar als nostres governants que situïn l’administració pública i les persones que hi treballen en el centre de la seva atenció. Sense processos d’autocrítica i avaluació de les polítiques i els protocols administratius que s’han anat aplicant no és possible seguir.

P. La fiscalia ja ha recordat en diverses ocasions a l’Ajuntament de Barcelona que algunes de les seves actuacions urbanístiques no respecten l’interès general.

R. En efecte, cal reaccionar i iniciar processos interns per analitzar quina concepció de l’interès general s’ha estat aplicant en aquests casos i debatre-ho amb objectivitat. Cal abocar les llàgrimes de cada dol davant els errors comesos per la maquinària politicoadministrativa i guardar aquests lacrimatoris col·lectius per no repetir errors. Cal apostar per una administració que la ciutadania torni a sentir propera i pròpia.

P. Barcelona pateix els efectes socials quan la cultura i les seves institucions s’abandonen o es transformen en una cultura empresarial a seques, una actitud molt visible per la facilitat amb què els promotors privats utilitzen o lloguen els museus per fer caixa: el cas de la mostra de David Bowie al Museu del Disseny, Brian Eno a Santa Mònica, Björk al CCCB...

R. Cert. Si deixem que a les nostres institucions culturals passi el mateix que en l’espai de lliure mercat de compravenda d’esdeveniments, perdem l’espai estratègic més important per a la creació de pensament crític ciutadà. La paraula cultura porta implícita en la seva etimologia la idea de revolta i subversió. Només les persones que perseveren en la seva condició d’éssers que s’expressen a través de la cultura i gaudeixen d’ella són éssers lliures. Les administracions que intenten canalitzar tota aquesta força transformadora en indústria cultural s’equivoquen. La revolta que aconsegueixi transformar l’estat de les coses vindrà de la mà de la cultura o no vindrà.

“La cultura és el lloc estratègic per forjar el canvi social”

Imatge de l'exposició de Bowie a Barcelona.
Imatge de l'exposició de Bowie a Barcelona.

P. El projecte de l’hotel del Palau de la Música no ha estat parat, tot i que l’alcaldessa, Ada Colau, defensa que aquestes finques tornin a la classificació d’equipament escolar que tenien abans de donar-los ús hoteler.

R. Soc molt crítica respecte a la incapacitat actual per anul·lar definitivament el projecte de l’hotel del Palau. Vaig dimitir per denunciar la meva impotència com a regidora del districte davant dels interessos particulars dels promotors. No concebo que al llarg d’aquest mandat no aconsegueixin anul·lar-lo. Si és així, desitjo que tinguin la humilitat de fer públic qui ho ha impedit i contribueixin així a denunciar la indefensió ciutadana davant de l’statu quo dels poders fàctics que segueixen movent-se al seu aire per l’Administració.

P. Per què creu que Colau no ha mantingut la regidoria de Cultura?

R. La cultura o és compromís amb el foment del pensament crític, o cau sempre en processos de buidament i banalització. Desconec per què el govern de Colau ha deixat Cultura en altres mans. És el lloc més estratègic per forjar canvis profunds en la nostra societat. La solució potser passaria per fomentar espais de creació autònoms o híbrids per a la codecisió administració-ciutadania. Aquesta era la proposta d’Alexander Kluge en el seu Manifest Barcelona de fa uns mesos a La Virreina, “fer de les nostres institucions culturals jardins de cooperació”.

P. El conseller de Cultura Santi Vila ha cedit la seva cartera per anar-se’n a Empresa i Coneixement.

R. Serà una bona ocasió perquè els ciutadans, el departament sencer i el nou conseller Lluís Puig iniciïn una etapa d’autocrítica i teràpia institucional. Si ho fa, comptarà amb el suport de tots els que des de fa temps estem preocupats pel funcionament i la transparència d’organismes en què participen les administracions públiques. També estarem al seu costat per reivindicar la importància de dotar la conselleria del pressupost que li correspon, i només ho aconseguirem si el Govern canvia la tendència a infravalorar el caràcter subversiu i crític de la cultura a favor de la indústria cultural.

P. De quina manera la conversió de Barcelona en ciutat turística impedeix la creació d’aquesta constel·lació d’espais de cultura autònoms?

R. L’aposta de Barcelona pel monocultiu turístic ha estat la manera com els poders econòmics globals han influït en el poder institucional de la ciutat per afeblir la seva tradició de ciutat rebel i d’activisme veïnal. Molts ciutadans de Barcelona són víctimes del mercat immobiliari, mentre que alguns ens fan veure com a normal el que és una terrible anormalitat: que l’habitatge sigui un bé de consum i no un dret al refugi i la intimitat. I ara es fan evidents els seus efectes negatius: pol·lució, saturació del transport públic i de molts carrers i places, impossibilitat de llogar a preus raonables, violència immobiliària, pèrdua de comerç de proximitat, gentrificació dels barris... En aquesta aposta pel monocultiu també hem de situar els equipaments culturals que es van fer a partir de 1992 i que van desplaçar les inversions en continguts i programes públics a edificis i consorcis. Definitivament, la inversió pública en cultura hauria d’estar condicionada pels informes vinculants d’un consell ciutadà i situar-se al centre del debat públic.