_
_
_
_
_

Paella cada dia

Torrent mostra un estil sec com un cop de puny, diàlegs d’eficaç hilaritat; és dels últims literats compromesos

El barri de la Malvarrosa, a València.
El barri de la Malvarrosa, a València.Jesús Ciscar

Ja passava a Un dinar un dia qualsevol, l’anterior novel·la de Ferran Torrent (Sedaví, 1951): la trama s’organitzava i avançava a través de les converses que els personatges mantenien a la barra d’un bar o al voltant de les taules on dinaven i sopaven. A Individus com nosaltres, que n’és la continuació, tot i que admet una lectura independent, passa el mateix, amb la peculiaritat que els protagonistes —el Messié, el Llargo, Marc Sendra, el periodista i narrador de les dues entregues— estan farts de menjar paella cada dia; però quan apareix davant seu, és inevitable que la tastin, de seguida consideren que és boníssima i se la mengen a gust i de pressa. Alguna cosa semblant passa amb les novel·les de Torrent: el lector pot creure que ja està prou sadollat de menjar sempre el mateix —València i la picaresca dels barris baixos, la corrupció de les classes dirigents, la supervivència clandestina dels desheretats de la sort—, però al cap de ben poques pàgines ja no pot deixar de centrar-se en el plat que se li serveix i devorar-lo fins a l’última engruna.

'Individus com nosaltres'

Ferran Torrent

Columna

432 pàg.

20,50 / @ 9.99 euros

Exacte, intel·ligent i especialment juganer, a frec de l’abstracció, Torrent forja un argument a la manera d’un gran laberint on el lector obté el plaer de perdre-s’hi, com si totes les trames que es mesclen i es superposen fossin fruit de l’atzar —però cada fet esdevé com una lògica conseqüència de l’anterior— i s’establís un paral·lelisme entre la vida i el joc: l’operació milionària de blanqueig de diner que funciona com a detonant de la novel·la passa per la construcció d’un casino clandestí, i no deixa de ser significatiu que tots els personatges, cadascú en el seu àmbit i d’acord amb l’estil delictiu cultivat, sentin la fascinació irreprimible de transgredir l’ordre. Al rerefons, hi ha la feina d’investigació i documentació de Marc Sendra al voltant de l’atracament històric a una sucursal bancària comès en ple centre de València durant els minuts que dura una mascletà: vol convertir l’episodi en una novel·la i, durant les converses que manté amb els amics arran de la composició de la història, es transforma en una excusa eloqüent per establir les teories sobre la cara B de la vida que Individus com nosaltres mostra pàgina rere pàgina amb una nitidesa indiscutible: les estratègies de supervivència dels ciutadans que “la crisi, la postcrisi o la crisi permanent, ja no reconec el context”, ha expulsat del sistema, dels treballadors que queden “mig integrats” gràcies a l’ajuda de 400 euros que reben de l’Estat, dels immigrants sense papers, de la gent que no segueix el vertiginós sistema mediàtic actual i ha quedat desvinculada de la hipertecnologia, de les dones que són víctimes de maltractament, dels petits botiguers i dels jubilats que constaten mes a mes que la seva pensió els serveix de ben poca cosa, havent de vendre els productes de l’horta a l’entrada de l’edifici on viuen. A Individus com nosaltres hi ha la tensió entre unes forces enigmàtiques i malèfiques, el món de la política i dels negocis reals, i unes consciències clarificadores que no només encarnen el bé, sinó la normalitat amb la qual el lector tendeix a identificar-se, el món dels supervivents, immersos sempre en l’àmbit de la picaresca, que no renuncia mai a la voluntat inalterable de lluita. Torrent segurament és un dels últims representants de la literatura compromesa.

Però aquesta militància ètica, és clar, no seria suficient per engrescar el lector de la manera que ho fa Individus com nosaltres. Si Torrent aconsegueix que el lector devori aquesta novel·la es deu, per exemple, a l’impertorbable to narratiu, sec com un cop de puny, a la capacitat de tenir sota control, la majoria de vegades, l’aspecte còmic d’unes conductes altament grotesques, o a l’ús diligent d’uns diàlegs d’una eficaç hilaritat. Torrent torna a demostrar que no té rival en les descripcions de toc breu: el veí d’un edifici que surt al replà de l’escala amb plantofes, pantalons de pijama a ratlles negres i blanques i una samarreta de tirans té “la pell flàccida d’endrapar-se moltes hores de porqueria de televisió”, i una crupier, Marisa la Gallega, té uns pits “despòtics”. Però si Individus com nosaltres funciona amb tanta naturalitat i fluïdesa és sobretot per l’enorme capacitat inventiva de l’autor, per la consciència professional de Torrent a l’hora de distribuir l’amenitat narrativa, per la comprensió i pietat cap a tot que es respira des del principi fins al final.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_