La derrota de la filologia
Es pot exercir una professió relacionada amb la llengua sense trepitjar els estudis que se n’ocupen
A mi fins i tot m’han mirat com malament per haver fet filologia. Bé, et miren malament però amb carinyo. Crida l’atenció, sobretot, que quan tries carrera (si tot ha anat bé, sobre els divuit anys), tinguis tan clar que vols estudiar una cosa les possibilitats professionals de la qual són tan minses i tinguis tots els números per acabar amb la teva ossamenta en alguna franquícia de menjar ràpid. I ara hem de conviure amb l’oprobi de veure com una carrera com filosofia, per obra i gràcia d’una sèrie de televisió, recupera el prestigi perdut antany i diria, fins i tot, que es carrega de glamur.
La derrota de la filologia com a disciplina d’interès és una sagnia que s’arrossega de fa anys i que es fa evident amb el nombre de matriculacions. Ja a la meva època (allà al paleolític superior) la nota per accedir-hi era un 5, cosa que delata el grau de demanda que ja aleshores concentrava i que em va servir de pretext per fer unes proves de selectivitat del tot displicents. Però el més trist és veure com la disciplina que s’ocupa de la capacitat més essencial de l’ésser humà (això és, el llenguatge i les seves afillades les llengües) renunciava a un monopoli daurat i permetia la fractura de la matèria en parcel·les diverses que, oportunament, han manllevat altres disciplines.
Així, sigui perquè els plans d’estudis filològics s’han centrat sobretot en la literatura, sigui per la malaptesa de no percebre els canvis professionals i industrials dels sectors relacionats amb la llengua, el cert és que l’abisme actual entre les filologies i això que en diem mercat és formidable. I sorprèn veure aquest contrast en el mateix pla d’estudis —posem per cas el de la Universitat de Barcelona—, amb unes assignatures (per exemple, “Bernat Metge i la literatura del segle XIV”, o “Lexicologia catalana i semàntica”) que ben poc tenen a veure amb les sortides professionals promeses pel mateix pla, més adequades al mercat, sí, però sense cap mena de desenvolupament.
Per exemple, la docència de la llengua catalana ja depèn d’un màster per al qual no és necessari haver fet filologia, ni tan sols català, com bé ha denunciat aquesta setmana Albert Pla Nualart, una situació no tan nova si tenim en compte que els ensenyaments especialitzats sobre correcció de textos (màsters i postgraus) tampoc demanen haver fet filologia i s’hi pot accedir des de qualsevol disciplina mentre passis una prova colador. I el mateix passa amb els estudis sobre edició de textos: en una capital del món editorial com és Barcelona, els llicenciats en filologia poden sortir de la facultat sense tenir la més mínima noció del procés que segueix la producció d’un llibre.
Qui vulgui fer traducció fa temps que ni es planteja fer filologia, tot un error (no d’ells, que facin el que vulguin, sinó dels plans d’estudis) tenint en compte que la sortida lògica per a un traductor, a Catalunya, no és tant traduir cap a altres llengües, sinó d’altres llengües al català i el castellà, per la qual cosa cal molt més el control de les llengües de destí que no pas de les d’origen. Com tampoc es planteja fer filologia qui pretengui proveir-se d’uns coneixements humanístics bàsics, emparat com està avui pels estudis generalistes d’humanitats. Igualment, no crec que hi hagi gaires filòlegs en els àmbits més innovadors de la investigació lingüística, com és el desenvolupament d’aplicacions informàtiques (reconeixement de veu, diccionaris i correctors, traductors automàtics, etc.), i molt em temo que en el món de la logopèdia i la reeducació de veu la majoria deuen ser psicòlegs i pedagogs.
T’ho miris per on t’ho miris, es pot exercir una professió relacionada amb la llengua sense trepitjar els estudis que —en principi— se n’ocupen. Si és que ja ho deia el dramaturg Eugène Ionesco a la seva obra La lliçó: “La filologia condueix al pitjor”.
