Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Els meus creuers

Sé que els viatges en vaixell estan molt injuriats per cert tipus de persones. Il·lustrades, la majoria

Creuer de la companyia Pullmantur.
Creuer de la companyia Pullmantur.

El primer transatlàntic en què em vaig embarcar a la meva vida va ser el que em va portar de Buenos Aires a Barcelona el 1970. Llavors els vaixells, com els trens, tenien primera i segona classe. Al vaixell hi havia una piscina que els de segona no podíem utilitzar. Però hi havia una biblioteca i una petita sala de concerts on un quartet de cordes tocava, entre d’altres, Beethoven i Brahms. Hi havia un menjador on cada dia se’ns esperava amb un esmorzar (encara no existien els bufets lliures) generós. També ho eren els dinars i els sopars. Després hi havia una sala que feia de saló de ball i on alguns oficials anaven a fer copes amb noies, que amb el temps vaig saber que eren el més semblant a noies de companyia, especialitzades a lligar amb els joves, ben arreglats, de l’oficialitat. A una d’elles recordo que va anar un parent a acomiadar-la al port.

Aquest viatge gairebé obligatori em va ensenyar algunes coses. Una va ser baixar en un port de ciutat i impregnar-se d’aquella metròpolis en poques hores en els seus llocs i moments essencials. A Rio vaig tenir temps de banyar-me a Copacabana i visitar una favela. A São Paulo, gairebé no em vaig moure del port perquè justament allà s’emmagatzemava el cafè que s’exportava. A l’entorn hi havia cafeteries on el primer cafè que et prenies no te’l cobraven. A Montevideo, on no havia estat mai, vaig anar a trobar el Riu de la Plata i l’Atlàntic. A Canàries em vaig comprar una ràdio de transistor en una botiga regentada per indis, que van ser els primers que havia vist a la meva, llavors breu, vida. I abans d'arribar a Barcelona, vaig parar a Algesires, on Molly Bloom va dir aquest lluminós “sí que vull”. D’aquest remot viatge em ve la meva inclinació pels creuers. Perquè aquest viatge, ja ho deuen haver deduït els lectors, en el fons va ser el més semblant a un creuer.

Diumenge en aquest mateix diari vaig llegir un exhaustiu reportatge sobre els creuers, sobre els seus pros i contres, tot i que més sobre els contres. Jo no parlaré dels pros, però sí de per a què em serveixen a mi. Amb un creuer em puc menjar una bullabessa a Marsella. Puc recórrer els carrers de Gènova i topar-me amb una exposició d’Amedeo Modigliani (pintor gràcies a qui és molt probable que avui sigui a la meva estimada Barcelona escrivint això i recordant que un dia em vaig jurar que aniria a París, des de la meva ciutat natal, a prostrar-me davant la seva tomba a Père-Lachaise). Puc baixar a Nàpols i enfilar una avinguda que em porta en deu minuts en taxi fins al parc Virgiliano, on la tomba de Virgili m’espera solitària. Puc salpar de Nàpols i divisar des de la meva cabina terrassa l’imponent Vesubi, que m’imagino vessant la seva furiosa lava i arrasant Pompeia i Herculà i enduent-se la infinita curiositat científica de Plini el Vell. L’endemà puc desembarcar a Messina i rastrejar per primera vegada els meus orígens. I puc anar a la recerca d’algun senyal que em parli de la presència d’un jove i temerari Miguel de Cervantes, quan es refeia de les gravíssimes ferides que li van ocasionar les arcabussades de Lepant. Puc seguir a Messina i entrar en un museu per contemplar Caravaggio i, sobretot, descobrir un altre pintor que ignorava absolutament. Em refereixo a Alonso Rodríguez, fill d’un capità espanyol i primer expert caravaggista, i un pintor excel·lent. La cuina de Messina em va recordar el gust de les mandonguilles amb tuco que feia el meu oncle, mentre escoltava òpera. M’acomiado de Messina enfocant amb els meus prismàtics la costa de Calàbria, la regió d’on eren originaris la majoria dels meus amics d’infància a Buenos Aires. El matí següent ja som a La Valletta, amb un port imponent, una arquitectura a l’altura de la de Nàpols, però impol·luta i restaurada (per a qui?). De la capital de Malta marxem amb l’aroma de la seva cuina, molt semblant a la de Sicília, tot i que em sorprèn l’agradable intromissió a la carta d’un exquisit conill a la cassola; també amb la molesta sensació que Malta, si és que ja no ho és, es convertirà molt ràpid en un paradís d’empreses fantasma per blanquejar diner negre.

Sé que els creuers estan molt injuriats per cert tipus de persones. Il·lustrades, la majoria. No hi tinc res a objectar. Però mentre em pugui prendre un exprés napolità i dir “vaig ser on va ser Virgili”, els defensaré.