Un desig anomenat tramvia
Ens han marejat amb raons, però no ens han dit per què ha de ser ara, a la desesperada
La unió del tramvia planteja dos problemes i una pregunta. És obvi que si cal connectar els dos ramals, la millor opció és la Diagonal. Però no es tracta d’això. El primer problema és global: la Diagonal és part del sistema de connexió metropolità, una mobilitat que no està ni molt menys resolta pel transport públic i que el tramvia no resoldrà. Molta gent va i ve amb cotxe perquè les línies públiques no l’acosten al lloc de feina, posem que en un polígon industrial, o a la residència, posem que en una urbanització. Metro o tramvia, i no diguem el bus, els multiplica per tres el temps de desplaçament i no hi estan disposats, com és lògic. De manera que implantem el tramvia i tanquem pràcticament la Diagonal al vehicle privat sense tenir gaire en compte que molts dels cotxes que entren o surten de Barcelona són d’ús obligat. El transport públic no és una pancarta que es penja en una cantonada: ha de ser competitiu, a més a més de tenir avantatges ambientals.
Barcelona, un cop més, es desconnecta de la realitat metropolitana i busca solucionar el seu problema de contaminació, que és real, i la seva conquesta simbòlica, que és necessària políticament, sense tenir en compte la viabilitat real de la pràctica. El park & ride no funciona, això ja està provat: funciona només en origen, però suposo que tothom coneix l’escassíssima capacitat física dels aparcaments de Rodalies. No diguem la cantonada del tramvia. Si els cotxes continuen arribant, es dispersaran per l’Eixample —Numància i Entença tindran problemes de saturació—, però a l’Eixample han aparegut, amb bon criteri, els carrils bici. No és l’Eixample de sempre. Els càlculs del tramvia ens diuen quants cotxes deixaran de circular però, de debò deixaran de circular? Se sap exactament d’on venen i per què?
El segon problema és interior. Són els autobusos. El tramvia és molt més útil per creuar la ciutat, o per evacuar-la, però aquests dos paràmetres, que són els que es jutgen en els informes, no serveixen per dur la senyora Maria a casa. El tramvia és rígid. No abandona la Diagonal, com sí que ho fan els busos que s’internen als barris. Total, que la senyora Maria haurà de caminar i no sabem si li ve de gust. I és precisament per això que la solució del bus elèctric no té sentit: els usuaris volen les línies actuals, que es veuran alterades. De forma que una Diagonal bucòlica com ensenyen els dibuixos, no acaba de ser real. L’abans totpoderós Josep Acebillo dictaminava fa poc que el tramvia és una solució antiga per un tema que hauria de respondre avui a una pregunta: com produïm? No volem una ciutat per passejar sinó una ciutat per a tot, inclosa l’eficiència econòmica. Per a la gent que treballa, que també n’hi ha, i que no pot anar a la feina en bicicleta.
Dit això, la pregunta. I és una gran pregunta. És realment prioritari invertir una milionada a unir el tramvia? Doncs no ho sé, jo crec que no. No ens han donat raons tangibles per defensar l’operació. Ens han marejat amb raons, però no ens han dit per què ha de ser ara, a la desesperada. El tramvia és una fita simbòlica precisament perquè té la negativa de determinats sectors socials, entre ells el comerç de la Diagonal (jo diria que sense raons de pes). És com una resposta a l’exitosa reforma de Xavier Trias. També és simbòlic el tramvia per a l’oposició. Deia la setmana passada Gerardo Pisarello: “amb el vot, la gent ens han demanat canvi i diàleg, les dues coses”, i és una manera intel·ligent de veure el panorama. La realitat és que si bé hi ha hagut algun punt de canvi en les prioritats —sobretot en el discurs de les prioritats— no hi ha hagut diàleg; tampoc per part d’aquells que no governen. Hi ha hagut topada de projectes, negatives minerals i, al davant, tossuderies numantines per part del govern.
Que té tot el dret de sostenir les seves posicions, sempre que també en suporti les conseqüències. La Diagonal està carregada de significats: és l’epítom del model de ciutat. I aquí sí que agafa importància la pregunta d’Acebillo: com produïm?, en què treballem?, on treballem? Perquè això és exactament el que facilitarà, o no, el tramvia unificat. En un moment que tot canvia, implementar solucions rígides és com córrer cap enrere.
Patricia Gabancho és escriptora
