Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Dubtar davant el referèndum

No cal oblidar que el 47,8% dels votants que van acudir a les urnes el 27-S van donar suport a opcions independentistes, d'aquí arrenca la debilitat democràtica del projecte

L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau.
L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau.

Aquests no són temps de matisos. Més aviat abunden els seguidors de la brotxa grossa de Mateu 12,30. Cal triar entre la veritat de Jesús o la mentida dels fariseus. I aquí cadascú fa maniqueisme a mida, convençut d'estar en possessió de la veritat. El destituït conseller d'Empresa, Jordi Baiget, ha estat l'última víctima coneguda. La seva fe va flaquejar, assaltada pel dubte, en afirmar que “l'Estat té tanta força que no podrem fer el referèndum”. Amb la paraula de Déu a la mà, li va caure al damunt amb tota la força la sentència de l'evangelista Mateu “Qui no està amb mi, està contra mi”. Aquests són temps en què creure sense obeir és conrear la resistència contra Déu.

L'alcaldessa Ada Colau també està en el pecaminós i traïdor terreny dels fariseus. En una entrevista recent a El Periódico de Catalunya, Colau feia una crida al sentit comú: “No enganyem la població: l'objectiu no és senzill. És irrenunciable, perquè la crisi del model autonòmic és irreversible, però no es pot precipitar quan no depèn només de tu. Cal assumir la complexitat i que hi ha objectius difícils que necessiten més temps del que volies. Entenc la impaciència d'alguns, perquè el bloqueig del PP és exasperant, però tirar milles amb el referèndum no és eficaç. Junts pel Sí té pressa perquè no han complert el seu objectiu electoral de proclamar la independència en 18 mesos. Els demanaria responsabilitat, que no es posin en perill els objectius de país ni els grans consensos”. Colau va ser lapidada a les xarxes socials en el millor estil del Vell Testament, aquest costat salvatge del cristianisme.

I és que per molt que es teoritzi, els referèndums unilaterals d'independència fins ara només han derivat de situacions traumàtiques de guerra, com lamentablement il·lustren Àfrica o l'Europa postcomunista. El projecte català coixeja, ja que devalua el referèndum i el converteix en un simple primer esglaó instrumental. La banderola per captivar en la consulta és un mer element tàctic, atès que la vista estratègica està posada en la secessió: cap formació que defensi una altra opció per donar suport en aquest moment el referèndum en els termes precàriament democràtics en què s'ha formulat fora de seu parlamentària. Cal no oblidar que el 47,8% dels votants que van acudir a les urnes el 27-S van fer costat a opcions independentistes, d'aquí arrenca la debilitat democràtica del projecte. El teòleg conciliar José María González Ruiz admetia en petit comitè la crisi de l'Església catòlica i assegurava que als bisbes se'ls havien escapat la majoria de les ovelles, per això no deixaven de grapejar les que quedaven a la cleda. La situació sembla similar a Catalunya: es reconeix que cal sortir a buscar als esgarriats, però s'abunda en l'error episcopal, esperant que acudeixin motu proprio a la cleda.

Per si no n’hi hagués prou, pel conegut i publicat per aquest diari sobre la llei de transitorietat, (fins al moment, l'única cosa realment existent) hi ha elements inquietants en aquest dia després de la independència que tampoc permeten albirar aquest anhelat món feliç en el qual, per exemple, la separació de poders es refereix o al no reconeixement de tribunals internacionals.

Per descomptat, que el principal culpable d'aquesta situació és la inflexibilitat del Partit Popular. Després d'experiències com Quebec o Escòcia no hi ha arguments ni racionals ni democràtics per negar un referèndum. Les constitucions es canvien. Fins i tot en l'actual marc espanyol es poden prendre mesures capaces de satisfer les aspiracions de bona part dels ciutadans de Catalunya. La tímida reforma constitucional suggerida per l'exministre d'Exteriors Juan Manuel Garcia Margallo dorm profundament a les lleixes del partit. El PP es manté immòbil, sense fer propostes més enllà del recurs als tribunals. El partit de Rajoy parteix del pecat original d'haver convertit en arma llancívola la qüestió nacional catalana amb la campanya contra l'Estatut. I ha continuat per aquest rumb amb la reforma exprés del Tribunal Constitucional, una iniciativa que només va tenir els vots de la llavors majoria popular. Són rèdits electorals d'una taumatúrgia política que ha baratat el catalanisme en independentisme. I ha conduït a aquest atzucac.