Nàufrags a l’oracle de la Dragonera

Fa quaranta anys un grup de joves va fer pública la Declaració de la Dragonera i va acampar a l'illa per reclamar-ne la protecció integral. El mes de juliol del 1977, tres setmanes després de les primeres eleccions democràtiques, assumint la posada en escena de les llibertats acabes d'estrenar, va néixer el moviment ecologista i l'insistent advertiment que des de llavors no ha deixat de sonar. L'àmplia simpatia popular que va concitar aquella profètica campanya va ser sorprenent i molt adequada a la tasca que quedava per davant. En el debat polític insular es va obrir un ventall d'idees per a l'administració intel·ligent del territori: la bellesa del paisatge i el seu valor patrimonial, la mesura de les intervencions urbanes, la noció de medi ambient com un bé comú, el límit del desenvolupisme irracional, l'equilibri sostenible…

Entre juny del 1977 i abril del 1979 —quan la democràcia va arribar finalment als ajuntaments—, es va produir un dilatat i confús traspàs de poders entre el règim finit i les institucions que homologava la democràcia. Va ser un bon moment per als oportunistes que intentaven aprofitar l'angle cec de la Transició. Les tres actuacions del moviment ecologista en aquells anys (la Dragonera, les pedreres i l'autopista) denunciaven uns espectaculars atemptats al paisatge, però també la flagrant il·legalitat dels seus promotors. La Dragonera es va intentar urbanitzar després d'haver falsificat la norma que garantia la legislació vigent; les pedreres repartides a les muntanyes s'explotaven totes amb desimboltura delictiva; el traçat de la primera autopista es va precipitar per evitar que els nous ajuntaments democràtics poguessin negociar-ne el recorregut.

La transformació dinàmica que impulsen els moviments contestataris ha estat ben estudiada: les seves propostes espanten els reaccionaris, però acaben integrant-se en la saludable porositat d'un sistema que sobreviu amb innovacions i reformes.

Un primer cop d'ull als espais naturals que en aquestes quatre dècades han obtingut el seu estatut de zona protegida —la Dragonera, cala Mondragó, es Trenc, l'Albufera, etc.—, ens faria creure que el moviment ecologista pot estar satisfet dels seus esforços, però la veritat és que ens trobem a la vora d'una crisi inconcebible.

La societat ha estat incompetent a l'hora d'elaborar un model de gestió per al territori insular i davant l'absència de criteris raonables la saturació ens ha agafat desprevinguts i els motlles han rebentat. El desembarcament massiu de turistes depredadors que col·lapsen les carreteres, els carrers, els serveis públics, els lloguers, els recursos naturals i l'habitabilitat (un concepte com a indicador d'allò insuportable), no només deteriora la integritat del medi ambient i el sentit de pertinença d'uns ciutadans atabalats, sinó la mateixa qualitat d'una indústria turística que fins ara venia un atractiu tòpic a mig món: unes idíl·liques vacances a Mallorca.

Com a balanç per a aquests primers quaranta anys no està malament. A la taula rodona organitzada pel Consell Insular, presidida per l'alcaldessa d'Andratx i la Consellera de Medi Ambient, els vells pioners d'aquell 7 del 7 del 77 commemoren, no sense sorpresa, el mític assoliment ecologista. La moderadora, la periodista Carme Buades, pregunta a què atribuir la força d'un símbol que encara encoratja les més esperançades il·lusions de tornada. Potser l'encant procedeixi d'una figura que se solapa amb les imatges conreades per l'art i la literatura: l'illa buscada per Gauguin i Stevenson... Encara que en el mite de la Dragonera intervenen les gestes de l'antiguitat grecoromana: el Dragó és la divinitat apol·línia que afavoreix l'arribada dels herois a l'oracle de Delfos.