Mons paral·lels

Ana Basualdo m’envia una nota en què em parla dels riscos per a la salut mental de l’“edificació superposada i sofisticada d’un món paral·lel”. Em prenc la idea en doble sentit: la formació d’un constructe polític que sobrevola la realitat i el desenvolupament en paral·lel de dos discursos, l’unionista o constitucionalista i el sobiranista que viuen mons a part i que incapaços de reconèixer-se només es poden trobar en la confrontació. En lògica conseqüència, d’una banda, és símptoma de traïció o de radicalització que algun dirigent polític i social es distanciï un mil·límetre de l’únic discurs existent: la defensa de l’ordre constitucional i la legalitat. I així, per exemple, cada vegada que Pedro Sánchez es desmarca lleugerament, encara que només sigui amb el recurs a alguna jaculatòria com l’Espanya plurinacional, se’l crida immediatament a l’ordre. Mentrestant, a l’altra banda, cada dia s’avança més en el terreny del fantàstic, per exemple, quan es pretén que una llei d’un parlament autonòmic sigui de rang superior a tot l’ordenament jurídic o quan es planteja un referèndum sense definir la participació necessària perquè el resultat sigui considerat vàlid. En aquest pas de la realitat a la ficció, no hi ha lloc per a la crítica, perquè una bufada pot fer caure el castell de cartes.

El resultat és un clima d’hipertensió en l’escena política que no es correspon amb la realitat. El repertori de declaracions impostades (els quatre tenors presidencials i la cançó del “deliri autoritari” de Puigdemont) i d’amenaces perfectament prescindibles que venen de Madrid seria difícil d’entendre per a qualsevol persona que sense prejudicis passegi per Catalunya. La vida segueix: l’economia creix més que en qualsevol altra autonomia, la inversió estrangera i les exportacions baten rècords, el turisme segueix disparat, i els problemes són tan comuns com la precarietat laboral, el cost disparat de l’habitatge, la fractura generacional i un llarg etcètera de tots conegut. El diable independentista que apunta per les cantonades espanta els polítics, però no els diners ni els estrangers, dos col·lectius, d’altra banda, especialment sensibles a les situacions de risc.

Per què el Govern espanyol pretén sense oferir res que els catalans “assenyats i moderats” prenguin partit al seu favor i des del costat sobiranista s’assenyala els qui no fan pinya amb la seva estratègia, donant per fet que qui no està amb ells està amb l’anomenat unionisme? L’independentisme és un projecte d’ampli espectre social, lluny del mite del nacionalisme com a recurs ideològic de la burgesia, que ha obligat a conviure forces polítiques molt diferents, amb una tensió subterrània latent. L’estratègia dels moments decisius (9-N, 27-S, 1-O), en la mesura en què no ha servit per aconseguir una majoria que legitimarà la ruptura, ha donat pas a certa foscor conspirativa en la fase final d’aquesta etapa: amb la sobreactuació, amb la fabulació, amb el secretisme, o amb l’abús de la majoria parlamentària per defensar-se de l’estratègia de persecució legal del Govern espanyol.

Però si la política ha estat substituïda per l’escalada verbal i pel joc acció-reacció, és perquè mai hi ha hagut un projecte polític capaç de disputar obertament l’espai electoral al sobiranisme. Els partits espanyols tenen resposta legal, però no política. Han estat incapaços de construir una alternativa i ho seguiran sent mentre segueixin actuant, conscientment o inconscientment, com si Catalunya fos territori aliè. La negativa a assumir el caràcter nacional de Catalunya bloqueja la política espanyola: en comptes d’assumir les claus de la política catalana i tractar d’operar-hi es col·loquen a la defensiva i les distàncies s’engrandeixen, és territori apatxe. Aquesta realitat de dos mons paral·lels és un èxit del sobiranisme i una expressió de la impotència dels partits espanyols que es consolen construint mites com el de l’adoctrinament massiu dels catalans (saben que els canals espanyols sumen entorn del 75 per cent de l’audiència televisiva a Catalunya). Només els comuns incorporen una mica de complexitat a l’escena. I, en aquest context, passi el que passi d’aquí a l’1-O, l’independentisme, encara que afeblit per les fabulacions excessives de les últimes setmanes, seguirà aquí com a principal projecte polític català.