Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
CRÒNICA

Copa, cigonyes i dansa

La 31a edició del festival Castell de Peralada alça el teló en una bella vetllada d'estiu amb el Béjart Ballet de Lausanne

La companyia Béjart, inaugurant el festival.

La cigonya a la part alta del cedre es retallava contra el cel coronada per la lluna gairebé plena. Era una imatge tan bella que semblava de mentida. Tot en els jardins del Castell de Peralada, en el còctel d'inauguració del seu 31è festival (fins al 17 d'agost), es tenyia d'aquesta aura d’irrealitat mentre la llum descendia suaument fins a adquirir un to ambarí i començava a bufar una brisa tènue que alleujava la xafogor de la tarda. El que no minvava era la cua a la taula de vins, en la qual el sommelier comentava cada copa que servia amb encomiable entusiasme, però dilatant a l'excés l'assumpte. També hi havia cua on tallaven pernil, afortunadament amenitzada per la sempre entretinguda xerrada de Joan Francesc Marco.

Els jardins bullien de vida social, repuntada en algun cas de postureig. Grupets. Qui més qui menys es deixava veure, socialitzava, sentia l'estiu traginant entre la roba com un pessigolleig alegre, evanescent igual que les bombolles del cava, que corria generosament com un rierol daurat. Eren generals les espurnes de les mirades, l'ondulació dels caps, els somriures, l’aleteig d'americanes i vestits. Trobades inesperades, retrobaments, abraçades, petons i converses entremesclades proliferaven sota els murs del castell, decorats amb grans papallones. Va passar sobre nosaltres una puput voletejant com un manat de confeti. Inka Martí fotografiava la cigonya i la lluna que semblaven tretes d'alguna rondalla i Jacobo parlava de jardins, de Jung i de voltors i deplorava l'extinció del taoisme mastegant una tòfona de xocolata. Paco Llonch va aparèixer heroicament amb dues copes de negre a les mans. Hi havia en l'aire una nostàlgia gairebé sòlida d'altres estius i tots començàvem a adquirir la qualitat etèria dels personatges de Lawrence Durrell, com si estiguéssim en l'oasi de Macabru o al castell de Verfeuille i les nostres vides fossin part de novel·les, com probablement ho són. Llavors va sonar una música estrident per megafonia avisant que començava l'espectacle, i les cigonyes alarmades van alçar el vol clacant amb estrèpit: un clàssic.

Vam anar cap a l'auditori; elles, centenars de talons sobre la gespa artificial mentre que els senyors caminàvem al costat sobre els petits còdols produint un so com d'onades sobre una platja de la Costa Brava.

I llavors la dansa. Quan la llum agonitzava van aparèixer els ballarins del Béjart Ballet Lausanne. Cossos esculturals. Una dona madura al meu costat va fer un cop d'ull ràpid a la seva parella, comparant, i va espetegar la llengua: ja no va deixar de mirar ni un moment a l'escenari. Més enllà un espectador va empassar-se visiblement saliva en un moment intens d'una coreografia en la qual la ballarina col·locava el cap entre les cames del seu company. La suor ja cobria com una pàtina la pell dels ballarins quan una ratapinyada es va posar a aletejar entre els focus perseguint arnes i efímeres, aquestes delicades criatures que viuen poc però lliurades al sexe.

La conjunció de la nit entre els arbres i sota el cel, la multitud festiva i expectant, els ballarins bells i tumultuosos propiciaven una atmosfera en la qual no haurien desentonat Titània i les seves fades. Per a alguns espectadors més conservadors, el devessall de dansa del Ballet Béjart va ser massa. Quan l'elenc femení va aparèixer a escena portant totes una sabatilla de ballet a la cara, un senyor habitual de l’Eqüestre va clavar a la seva dona una mirada en la qual es llegia: “Però on m'has portat, Pili?”. L'intermedi va omplir l'aire de comentaris. Xavier Trias es manifestava entusiasmat amb la música, que uns altres vam trobar aspra. Es van formar de nou cues, aquesta vegada en els provisionals lavabos de senyores i als taulells per obtenir els tiquets de begudes. Cal destacar que poques vegades s'estarà entre una multitud tan gran sense que ningú estigui fumant-se un porro. Això sí: grans topades amb perfums.

Es van produir desercions: els que se’n van anar es van quedar sense veure una segona part més amable i gratificant que la primera, i a la Bhakti que va compondre Kateryna Shalkina, digna, amb aquestes malles, dels relleus de Kurajao. El final amb un fragment de la coreografia de Béjart de la 1a Simfonia de Beethoven, ens va enviar a tots a casa amb les retines i les oïdes satisfetes. Vam marxar en alegre i plens de confusió i mig a les fosques sota les magnòlies (gairebé agafo de bracet l'expresident Mas) i sortim a la nit ampla de l'Empordà feliços com nens sota els estels.