Jugar amb Puyal

“Em mataria!”. Joaquim Maria Puyal es “mataria” cada vegada que anomena Iniesta quan qui porta la pilota és Messi. Assegurava la llegenda que Puyal s’equivocava expressament quan confonia un futbolista del Barça. Una llicència pròpia de qui se sap escoltat i venerat, exigent fins a límits insospitats com saben els seus companys de LaTdP i Catalunya Ràdio, incapaç d’errar en una apreciació aparentment tan simple i banal com la de distingir el nom dels futbolistes blaugrana després de transmetre els seus partits des del 1976.

Tot i que hi ha molta literatura sobre els savis despistats, no es dubtava d’un llicenciat en Filologia Romànica i Ciències de la Informació al qual des de petit li agrada jugar amb les paraules fins a immortalitzar expressions diverses, alguna de molt sonora: “Gauxuuuu” [Ronaldinho], “encara Messi”, “tatatatà” [Eto’o] o “Tititititi Henry”; moltes especialment culers: “Urruti, t’estimo” o “Sant Artola Gloriós”; i altres més universals: “Pizzi, sos macanudo”.

A Puyal, periodista de referència, els amics i els enemics el copien, de manera que si ficava la pota era segurament per divertir-se també amb l’audiència, circumstància que es podia considerar fins a legítima en un personatge del seu prestigi, admirat també a Madrid.

Fins que el mateix Puyal va advertir públicament que es “mataria” quan anomena Jordi Alba i qui condueix la pilota és Sergi Roberto. “Em descentro i em supera quan dic Iniesta i sé que és Messi. Em surt així, sense saber el motiu ni tenir la possibilitat de demanar perdó, perquè seria ridícul si reincideixo en el lapsus. Em torturo i necessito que el meu equip em doni temps per recuperar l’atenció. L’assignatura que em costa aprovar és la de ser exacte amb els noms. Em mataria”.

El públic es va quedar mut davant la confessió de Puyal. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya, representat pel seu president Roger Loppacher, havia organitzat el 22 de juny una taula rodona amb Puyal, Joan Maria Pou, Bernat Soler i Lluís Flaquer, per debatre sobre les retransmissions esportives en la 35a sessió del Fòrum de la Comunicació. La sessió discorria de manera amena i interessant fins que la moderadora Mònica Planas, excel·lent crítica de ràdio i televisió, puntosa i atrevida, va proposar un divertit exercici: cada convidat havia d’explicar el defecte que més es retreia a si mateix i les virtuts que admirava dels seus companys, un joc que va acabar amb una celebrada retransmissió col·lectiva d’un acte únic i inèdit, digne de ser escoltat a les aules i en les redaccions i no només en la sessió matinal de l’auditori de la Pedrera.

A Puyal, el van ressuscitar entre Pou (“amb tu va començar tot, Quim”), Flaquer (“sempre té ganes de tornar a començar, de crear, d’innovar”) i Soler (“admiro la seva capacitat per motivar-se i crear discursos precisos i anàlisis úniques que transcendeixen el Barça”). Els tres van convenir que el passat de Puyal se sintetitzava en una reverència inequívoca, rematada amb la qualificació de “mestre”, i van coincidir que s’imposava apel·lar al futur per seguir aprenent del pioner de les retransmissions en català de les trobades del Barça.

Encara que segurament li agrada que l’adulin, a Puyal l’animen els reptes, i sobretot la capacitat de reinventar-se, i l’estimula la competència dels qui li mereixen les seves felicitacions: “M’agrada l’esforç de síntesi informativa i de precisió, i la capacitat per passar del català al castellà sense adonar-nos, d’un periodista com Flaquer”. “Admiro el seu interès per voler saber, per fer-ho bé i per relacionar les coses de Pou, el discurs de les quals és alternatiu al dominant”, va prosseguir Puyal. I va rematar: “Aplaudeixo l’elegància de Bernat Soler i la seva obstinació per ser positivista. No falta a ningú, és incapaç de fer sang i té la valentia de dir que un gol és bonic, si el gol és bonic, fins i tot quan el marca el Madrid”.

A Pou, un periodista amb personalitat, ambiciós i especialista a connectar emocionalment amb el públic, li costa “no escapar-se de la pilota i sortir del camp” quan el partit no li agrada. A Flaquer el preocupa “trobar el to, millorar tècnicament, descriure els partits a la velocitat que succeeixen les jugades”, quan es distingeix precisament per la seva facilitat per explicar-se, per explicar bé el que passa, perquè el relat no perdi sentit amb independència de l’idioma. I Soler es desviu per trobar la millor resposta a cada situació després de ser únic, segons el parer de Pou, “a l’hora de conjugar la passió amb la desdramatització sense que sigui contradictori”.

El debat va aportar moltes claus per entendre les transmissions de Puyal, Pou, Soler i Flaquer. Els quatre van coincidir que la principal preocupació quan van debutar va ser com cantarien els gols i que als partits cal anar convenientment preparat. Soler va afirmar que els visualitza com si fos un futbolista mentre Puyal entén que s’ha d’acudir al camp com “un soldat que va a la guerra”. “No és recomanable reunir unes quantes frases fetes i deixar-les anar”, va afegir, “sinó que cal deixar-se portar per l’estímul” de forma honesta i rigorosa –“puc estar trist però haig de ser honrat”– sense oblidar que l’oïdor no necessàriament veu el partit. “Hi ha un problema afegit”, va explicar Flaquer. “A la ràdio es fa cada vegada més televisió i a la televisió es fa cada vegada més ràdio”. A més tecnologia, més corals són les transmissions. La diferència no està en el que passa sinó en la mirada pròpia i com s’explica, en la creativitat i la gràcia. “El terreny de joc el va posar Puyal i ara es tracta de disputar el partit”, va reblar Pou.

Etern Puyal. Fins ara teníem constància que ja es podia morir, com va anunciar després que el Bernabéu aplaudís Ronaldinho. Ara sabem que hi ha moments en què es voldria matar, una expressió que en català té més connotacions que en castellà, perquè precisa millor el sentiment de frustració que pateix qui aspira a la perfecció. Per a sort de tots, Puyal segueix, més ben acompanyat que mai en la vida i en la ràdio i, per tant, es manté l’estil, com passa amb el joc del Barça; hi ha qui l’evoluciona i qui l’involuciona, una apreciació que adoba la necessitat de fer una auditoria creativa com la que va proposar Ferran Adrià sobre Johan Cruyff.