Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
llibres

Un nazi es confessa

A ‘Crui’, premi Crexells, ni fets ni llenguatge llisquen i els diàlegs són monòlegs. Buades no domina del tot els recursos

Joan Buades, premi Creixells.
Joan Buades, premi Creixells.

Si són certes les declaracions que van aparèixer a la premsa i Joan Buades (Inca, 1963), guanyador del XLVI Premi Joan Crexells amb Crui. Els portadors de la torxa, la seva primera novel·la, “va enviar un resum complet del llibre i el primer capítol” a quinze editorials, és natural que només rebés dues respostes i que totes dues fossin negatives: és una mania saludable que qualsevol editorial, abans de comprometre’s, vulgui llegir de dalt a baix el llibre que pot publicar. No deixa de ser una mica imprecís, doncs, que quinze editorials rebutgessin el manuscrit. També és veritat que posar en dubte la competència d’un jurat i la concessió d’un premi perquè Crui. Els portadors de la torxa no ha seguit els camins convencionals d’edició —se’n va encarregar una editorial eivissenca gairebé clandestina gràcies a un micromecenatge i va estar absent de les llibreries— és tan il·legítim com elogiar l’obra perquè s’ha mogut per un àmbit allunyat de l’establishment: és un costum que tot escriptor es considera un parent directe dels autors que admira, que creu que la seva obra causarà una sensació memorable, i que si una editorial de prestigi no el publica no és per la falta de qualitat literària, sinó perquè no té els contactes imprescindibles per assolir el que desitjaria. Sobre la sort o la mala sort dels escriptors s’ha escrit molt, sobre el passat, present i futur de la indústria del llibre ja ha dit la seva Jason Epstein, i sobre Crui. Els portadors de la torxa es pot dir que la novel·la és com és, més enllà de les peculiaritats de l’edició i de l’èxit d’haver obtingut un premi.

Les coordenades per on transita Crui... són les següents: la trama es mou al llarg de més de setanta anys per uns quants països, com si fos un llibre d’aventures internacionals, es posa un èmfasi especial a recalcar les complicitats suscitades pels totalitarismes del segle XX, des del nazisme fins a la dictadura turística i l’especulació immobiliària, tot passant per les contradiccions del capitalisme i els paradisos fiscals, els personatges de ficció es mesclen amb figures històriques reals, i hi ha un protagonista, Albert Leuven, un filantrop belga, culte i milionari, establert a Mallorca, que vol celebrar el seu noranta-cinquè aniversari amb la família. A causa d’una carta adversa, però, es veurà obligat a explicar qui és de debò i com ha arribat a reunir tant de poder. Aleshores se sap que Leuven concentra a la seva vida les tres cares del mal: és posseïdor d’una fortuna opaca que prové del saqueig que es va produir sobre el patrimoni jueu durant la Segona Guerra Mundial, ha participat activament en la colonització turística de la Costa del Sol i de les Balears, i va prendre part en els experiments en camps de concentració a les ordres de Josef Mengele.

Com van fer Borges o Jonathan Littell amb els nazis que protagonitzen Deutsch requiem o Les benignes, Leuven també està fanàticament orgullós de les seves heroïcitats, d’haver sigut d’aquells que “en el moment oportú, en el lloc precís, no han tingut fre, vull dir escrúpols, i s’han arriscat a fer el que pràcticament ningú altre no veia o no volia per por d’embrutar-se les mans: robar allò que era de tothom, matar qui et fa nosa, cobrar interessos abusius, untar el govern, associar-se amb criminals, vendre remeis o drogues que fan prendre mal a molta gent”. Descriure la monstruositat, però, requereix una potència simbòlica i una singularitat expositiva que a Crui... costa de detectar.

Buades no ha sabut sintetitzar la massa documental usada, Leuven és un compendi de tot el que ja se sap que podia ser un nazi, i no deixa de ser inversemblant que hagi tingut el privilegi de presenciar tants d’episodis relatius a la “brutalitat del Mal”. Els fets no acaben d’esdevenir de manera fluida, no és gaire convincent la xarxa de relacions que s’estableix entre els personatges, el llenguatge no llisca i els diàlegs semblen monòlegs teatrals. Tota obra literària està feta de tradició i memòria: les influències aquí ofeguen la veu narradora, com si Buades no aconseguís dominar del tot els recursos, i la seva visió de la Història no es correspon amb la manera d’expressar-la: quan no s’és centreeuropeu, és difícil ser-ho.