Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
provocacions

Un precursor

Recorrent al mètode de la paranoia crítica, Dalí veu a 'l'Angelus' de Millet la plasmació del mite edípic de l’incest amb connotacions de canibalisme

L’'Angelus' de Millet.rn
L’'Angelus' de Millet.

Quan va escriure El mite tràgic de l’‘Angelus’ de Millet a començaments dels anys trenta, Salvador Dalí ja coneixia perfectament Freud i ja havia llegit Lacan. Aquesta familiaritat amb la psicoanàlisi va proporcionar a la natural inclinació paròdica del seu estil un instrument idoni per donar expansió al propòsit central de totes les seves activitats: l’escarni sistemàtic de la cultura i la societat contemporànies. A l’assaig, Dalí, que aquests dies torna a ser objecte d’eufòria mediàtica per l’ordre judicial que l’obliga a sortir del sepulcre, exposa amb vehemència la seva obsessió amb les figures del quadro de Millet, les quals veu contínuament encarnades en les roques del cap de Creus, les mantis religioses, els còdols de les platges i una varietat prodigiosa d’objectes, dibuixos i fotografies. Aquesta obsessió —constata— no és únicament seva sinó de la Humanitat en conjunt: l’Angelus de Millet, en efecte, s’ha reproduït milers i milers de vegades en làmines destinades a presidir menjadors; en postals, cromos, vaixelles. Davant del fenomen, l’esperit científic de l’artista el porta a preguntar-se com és possible que una obra d’aspecte “miserable, tranquil, insípid, imbècil, insignificant, estereotipat al límit” pugui exercir tal violència sobre la imaginació, i per respondre’s procedeix a una anàlisi minuciosa de l’Angelus.

Recorrent al mètode de la paranoia crítica, de la seva pròpia invenció, Dalí veu en el quadro de Millet la plasmació del mite edípic de l’incest amb connotacions de canibalisme. Els pagesos representats no resen l’àngelus sinó que enterren un fill. Una radiografia que es va fer de la tela mostra que Millet havia esbossat a terra una forma paral·lelepipèdica que després va decidir esborrar; Dalí creu que no es pot tractar de res més que d’un taüt, i que aquest descobriment corrobora la seva tesi, que podem resumir en els termes següents. La figura femenina del quadro és una mare que ha mantingut relacions sexuals amb el fill, com suggereix clarament el carretó que té darrere seu, símbol inequívoc de la sodomia. L’home, que és alhora marit i fill, es tapa els genitals amb el barret per dissimular l’erecció que li produeixen les circumstàncies, i al seu costat el pal d’una forca clavada a terra evoca l’elevació del fal·lus.

Entremig de tot això, i a manera de justificació, Dalí informa els lectors que de nen la seva mare li practicava fel·lacions, i afegeix que tant es pot tractar d’un record com d’un fals record. Lacan es va interessar extraordinàriament per aquest assaig dalinià, i els seus deixebles encara s’hi refereixen amb admiració. Dalí, certament, va indicar un camí, però la seva interpretació de l’Angelus de Millet no acaba de ser exacta. Avui dia sabem que, en realitat, el quadro ens parla de la doble fal·locràcia a què es veu sotmesa la dona en la societat heteropatriarcal.