Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Josep Benet o la campanya de la B

Des de la rebotiga, va ser el cervell gris dels grans moviments i actes de l’oposició catalanista al franquisme: de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat fins a la ‘construcció’ del mite de Jordi Pujol, sempre amb tarannà cristià i unitari. Una biografia total ho explica tot

El pis de Josep Benet al carrer Calvet.
El pis de Josep Benet al carrer Calvet.

Escales del Parlament de Catalunya. 22 d’abril de 1980. Descans durant el debat d’investidura. Jordi Pujol les baixa amb diputats de Convergència; Josep Benet, candidat a la presidència de la Generalitat pel PSUC, i Antoni Gutiérrez Díaz les pugen amb altres companys del partit. Es creuen sense dir-se res. Un parell d’esglaons més avall, Pujol es gira i retreu a Benet: “Josep, què fas amb aquesta gent?”. Dos dies després, Pujol serà escollit president de la Generalitat, amb el vot dels seus, dels centristes i d’Esquerra Republicana. El mestre de tants anys de clandestinitat, el senador més votat a Espanya el 15 de juny de 1977, aquell qui el 1960 va idear convertir Pujol en “un líder nou per al nostre poble” després dels Fets del Palau de la Música, era inopinadament superat pel deixeble. Saber com va arribar a aquesta situació qui havia fet tota la paràbola del catalanisme de postguerra i havia estat, com ben pocs, en gairebé totes les iniciatives sociopolítiques antifranquistes durant més de 40 anys, li ha calgut al filòleg i historiador Jordi Amat (Barcelona, 1978) una dècada de sagacitat per trobar detalls i lligar-los, 34 converses amb personalitats i la lectura de 89 llibres. El resultat és Com una pàtria. Vida de Josep Benet (Edicions 62, premi Octavi Pellissa 2008), 570 planes per on desfilen ben travats més de 850 noms, segurament el fris més complet fins ara de la Catalunya sociopolítica de l’oposició al règim des de la Guerra Civil fins el primer parlament autonòmic. Per la més petita escletxa del mur d’aquell temps treien el nas i el rostre afuat d’un Benet que ell sol ja era una campanya incansable, la campanya de la B, d’una complexitat només superada per la tenacitat del mateix personatge.

Com que no se’n sortia amb les seves tesis de portar Unió Democràtica cap a una convergència catalanista amb altres forces i moviments opositors més progressistes, Benet, aquell dia de 1960, a casa de Joan Triadú, amenaça de tirar-se per la finestra. L’han d’abraçar i calmar-lo. Serà una reacció molt freqüent en ell: quan es qüestiona la seva autoritat, explota i es bloqueja. El més normal, però, és que presenti la dimissió i abandoni el projecte: les coses o es fan a la seva manera perquè creu fermament que és la millor, o diu de trencar, però mai del tot perquè sempre deixa una escletxa per tornar-hi. Ho farà en les crisis que es trobarà a la mateixa Unió, a la revista Serra d’Or, al segell musical Edigsa, amb la col·lecció Llibres a l’Abast d’Edicions 62...

No hi pot fer res: és resultat de la fragilitat emocional que arrossega des de petit. “Benet prové d’una família que avui diríem desestructurada”, resumeix Amat. Fruit d’un pare de caràcter “inconscient, dispers i irresponsable”, segons el mateix fill gran, hauran de tancar la botiga de queviures que tenen a Cervera. Marit, muller i fins llavors l’únic fill, Josep (nascut el 14 d’abril de 1920), baixen a Barcelona, a casa d’uns reaccionaris parents de la mare, al barri popular de Sant Andreu. La dona cus i cus per tirar endavant un nucli que creix amb Dolors (1922) i Francesc (1925). No tenen ni per menjar, gairebé. La família es partirà: el pare es queda i la mare i els nens tornen al poble, si bé Josep, el 20 d’octubre de 1927, entrarà a l’Escolania de Montserrat: refugi psicològic i embrió de fe catòlica ben impregnada d’identitat nacional. Fàmul després en un col·legi dels jesuïtes, del progenitor no en sabrà res més fins que un dia, a partir d’una notícia llegida en un diari, l’ha d’anar a identificar a l’Hospital Clínic: havia mort, en la indigència, en una sòrdida baralla.

Pilotant l’entronització de la verge, passà 24 hores en una cel·la sense menjar, només amb cafè

El decés als nou anys del germà, també escolà, reforçarà el drama que forja un personatge tan necessitat de ser estimat com de donar-se; en algun moment i amb els anys, fins i tot de ser afillat ni que sigui pel país en abstracte. També explicarà un tarannà silenciós, prudentíssim, i una estranya barreja de fragilitat, valentia, resistència (“ferm, ferm”, es recita sovint de jove), orgull, egocentrisme, generositat... Tot dins un cos ben i ben prim, d’on surt un filet de veu, però on hi fa niu un cervell rapidíssim. “Era d’una feblesa indestructible”, escriu Amat. El conspirador perfecte, vaja.

Un “espantaocells” al rovell de l’ou

“Sembla un espantaocells”, va dir amb tota franquesa a les seves amigues Florència Ventura quan el seu germà Albert va portar a la colla aquell noi del Casal Catòlic de Sant Andreu que a punt havia estat de fer-se monjo de Montserrat. La mare de qui acabaria essent la seva dona durant 60 anys era cosina de l’advocat i escriptor Maurici Serrahima, amb llustrós bufet al carrer Petritxol. Qui va ser un dels fundadors d’Unió Democràtica i un dels grans noms del diari catòlic El Matí acabaria sent cabdal per a Benet. Serrahima, 18 anys més gran que ell, hi creia molt, i per això l’introdueix a les catacumbes del minúscul catalanisme resistent. I així arriba al rovell de l’ou, el 1942, un noi ben allunyat de Sant Andreu. És el pont, per exemple, amb Fèlix Millet.

Només dos anys després, tot i que viu a casa els oncles, té promesa (Florència, és clar), va aprovant xino-xano els cursos de Dret i treballa com a secretari de Millet. Tractarà, entre d’altres, Josep Maria de Sagarra (i el famós El poema de Montserrat, que paga el mecenes) i contactarà amb les altes esferes de l’abadia. Per descomptat, el virus conspiratiu ja el té inoculat (o reforçat): el 1944 crearà el Front Universitari de Catalunya, que amb prou feines reunirà 75 membres, però que té full clandestí propi, Orientacions. Trobar-lo dirigint les oficines de la Comissió Abat Oliva el setembre de 1946 per a les Festes de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat ja és, en aquest context, ben lògic.

Josep Benet o la campanya de la B

Dos telèfons i un bloc de paper és tot el que tenia Benet a la cel·la del monestir on es passà gairebé 24 hores sense sortir aquell 27 d’abril de 1947. Tot havia sortit bé: des de l’enlairada dels 2.500 coloms fins a la col·locació de la imatge al tron entre el legat del Papa i l’abat Escarré, davant totes les autoritats franquistes i gairebé 70.000 persones. Moltes d’aquestes van veure circular un paper clandestí, que començava: “Catalans: Montserrat és Catalunya. Montserrat és el símbol de les nostres llibertats...”. Tampoc havia anat malament la penjada a la muntanya d’una gran senyera de quatre per cinc metres. La roba per confeccionar-la l’havia comprat Florència: primer, la vermella; un mes després, per no aixecar sospites, la groga. Tot pensat per Benet, que aquell dia va aguantar només a base de cafès i quedant-se sense tabac. “El vaig trobar exhaurit, amb una cara grisa, gairebé de mort”, escriuria després Serrahima. Ningú li havia dut tabac, però tampoc menjar. Tot i així, seria un dels dies més feliços de la seva vida perquè havia visualitzat la seva raó de ser: reconstruir la Catalunya dividida.

Trobar mecenes, ser Maragall, admirar Vicens Vives

L’activitat clandestina anava bé, però la vida té el problema que cal menjar cada dia. I més ara que s’ha casat, al novembre de 1948, amb Florència (és clar), a Montserrat (és clar), on havia anat descalç en peregrinació quan havia aprovat l’examen d’Estat. El modus vivendi serà una tortura i un focus de conflictes constant en la trajectòria de Benet, que es passarà mitja vida buscant qui li pot pagar les factures mentre ell fa de resistent. L’hi plantejarà a Millet, que li respon que d’acord, però a canvi de feina també real: Benet li proposa convertir el segell de diccionaris SPES en una editorial comercial generalista i la dinamització de la productora de cine Estela Films, que sota la seva ègida acabarà essent premiada al Festival de Venècia per una versió de La Ventafocs.

Com que Millet també té una immobiliària, Constructora Diagonal, Benet es divideix el 1949 entre la compra de l’edifici del passeig de Gràcia 17 per a la futura seu del Banco Popular i l’intent de fer més consistent Germinàbit, la revista de l’Escolania de Montserrat, embrió de Serra d’Or. Tant a la productora com en la gestió immobiliària va tenir diferències amb Millet, per les quals va plegar de la primera.

Pel camí, el catòlic va madurant la seva consciència social; per això la seva admiració pel francès Frédéric Ozanam (un dels precursors de la democràcia cristiana) o pel Joan Maragall de la Setmana Tràgica, de qui poc després farà un estudi encara avui no superat. Maragall, doncs, com a pare espiritual de la idea de transversalitat que defensa Benet: no hi haurà reconciliació a Catalunya si no es trenca, per exemple, amb l’aïllament dels comunistes del PSUC. En ple procés de maduració sociopolítica interior, pel mig coneix Jaume Vicens Vives, que l’encaminaria cap als estudis d’història social: cal conèixer el passat per poder intervenir en el present. Amb ell i l’abat Escarré es reuniran sovint a l’entorn del Moviment Català d’Acció Social, projecte cultural i ideològic del primer. D’aquí sorgirà la inspiració de moltes idees futures de Benet, com la mateixa creació a Edicions 62 de Llibres a l’Abast (expressió manllevada de l’historiador). Obtenir el reconeixement de Vicens Vives va ser una de les seves grans satisfaccions intel·lectuals.

Jordi Pujol i el pedestal

Benet negà a Ferrusola, sense èxit, que demanés l’indult de Pujol el 1960: primera crisi entre ells

Els temps canvien sense pietat, fins i tot en l’Espanya franquista. Als anys cinquanta, Benet i Serrahima ja saben que a Unió no quallarà la seva visió que no hi haurà un veritable redreçament de Catalunya si no se salven les diferències de la Guerra Civil entre els catalans i no hi ha unitat també amb l’esquerra. Es tracta de reformular el catalanisme des d’un catolicisme d’esquerres. Allò de tirar-se per la finestra, si no, vaja... Gairebé el conviden a marxar. Benet, cervell polític de l’oposició catalanista, però, no para: per qualsevol escletxa, allà s’hi fica, ja sigui en defensa de l’abat Escarré (gener 1959) quan el governador civil Felipe Acedo Colunga apunta, amb encert, a l’empara que dona l’Església a l’oposició (novembre de 1958); ja sigui, des del menjador de la que seria casa seva tota la vida, al carrer Calvet, posant la primera pedra de la necessitat de buscar cantants i cançons d’ara, per impulsar la consciència popular: la Nova Cançó. O la Campanya de la P, a la qual s’adherirà el PSUC a través de l’amic Francesc Vicens. És el “guerrillero Benet”, com el bateja l’exfalangista ara demòcrata Dionisio Ridruejo.

Amb Jordi Pujol.
Amb Jordi Pujol.

D’altra banda, sorgeixen moviments com CC (Crist Catalunya), intent de partit democratacristià de masses. Hi ha gent més jove, ja, entre ells un tal Jordi Pujol. Benet el coneix: és un dels nois, llavors de 17 anys, que ensobrava circulars de la Comissió Abat Oliva a Montserrat. Benet l’instigarà ara a promoure la campanya contra el director de La Vanguardia, Luis de Galinsoga, i poc després vindria la creació d’Edicions 62, però l’obra magna d’ambdós seran els Fets del Palau. Amat hi veu un acord tàcit entre ells. Benet fuig (Queralt, Montserrat...), però ho té clar: de Pujol, torturat, “n’hem de fer un líder per al nostre poble”. Ho aconseguirà, però comença una relació d’ulls de Guadiana amb ell. Una tarda, Marta Ferrusola anirà a veure Benet a casa per consultar-lo: volen demanar l’indult. Benet s’hi nega en rodó perquè minvaria la seva imatge de màrtir, però els Pujol ho demanaran, i dos cops. Li concediran rebaixes de pena. Crisi profunda.

L’altra enganxada forta, definitiva, vindrà pel que Benet considera incompliments i paràlisi de les promeses de Pujol de donar-li suport econòmic i emparar financerament els seus projectes d’estructures d’Estat, per institucionalitzar l’esforç, el que anomenen l’Agència Jueva. Serà continuada en el temps: li retreu l’activisme frenètic sense control: “Fer i estimular coses i més coses (...) sense una planificació de preferència de necessitats (...), deixem de fer els gegants encarregant feines que no som capaços de mantenir”, li diu a un Pujol ja a Banca Catalana. El cop de gràcia vindria als set anys d’allò que havien planificat a l’Ametlla, a casa de Millet, i del qual no s’havia materialitzat gairebé res. L’acusa d’haver-s’ho carregat i d’haver-se apropiat de les seves idees en favor “una vegada més del teu personalisme”, per convertir-ho tot “en un pedestal que creies t’havies d’anar bastint”. I ho rematarà: “Has confós el país amb els teus negocis”. Tot i així, mesos després, seguirien parlant.

Entre els comunistes i Tarradellas

D’alguna manera, la separació amb Pujol abocarà Benet a l’Assemblea de Catalunya, tot un món d’unitat de les esquerres catalanistes (PSC, PSUC i ERC), al marge del pujolisme, plataforma unitària d’oposició tan somniada per Benet i, alhora, un forat polític per a un personatge que, fins aleshores, havia aguantat com podia el paper medul·lar del catolicisme de matriu nacionalista en l’oposició al franquisme, i que veia la pèrdua del seu pes davant el moviment universitari i sindical des dels seixanta. Serrahima, per exemple, ja no saltaria el llistó; ell sí, pel seu popular paper a la rebotiga a les famoses declaracions de l’abat Escarré a Le Monde o, encara abans, com a advocat en judicis de guerra o davant el Tribunal d’Ordre Públic de líders sindicals, o pel més famós: el judici de l’antic secretari general del PSUC, Joan Comorera, on defensava l’esposa d’aquest. Però s’acosta la Transició i Benet no té partit, malgrat que alguns el tinguin com a company de viatge del PSUC. Pel que defineix com “la Solidaritat Catalana del nostre temps”, acceptarà presentar-se per l’Entesa dels Catalans, la candidatura unitària per al Senat promoguda per l’Assemblea. Aquesta unitat torna a fer feliç Benet com si fos de nou a Montserrat el 1947. Trenta anys després d’allò, el 15 de juny, serà el senador més votat d’Espanya, vist com a cap de cartell paradigmàtic de la unitat de les esquerres: 1.325.369 vots.

L'historiador Jordi Amat i la historiadora Florència Ventura.
L'historiador Jordi Amat i la historiadora Florència Ventura.

La felicitat, en la vida política de Benet, mai va durar gaire. Partidari de l’autodeterminació, creient que Madrid no voldria la recuperació de la Generalitat que encarnava Tarradellas, pensava que les maniobres d’aquest per al seu retorn comportaven més una victòria del reformisme franquista que una ruptura, i posava en dubte a qui estava negociant o a qui ho hauria de fer: Madrid, els parlamentaris catalans o el mateix Tarradellas. Ja des dels temps de l’exili, el president desconfiava d’ell. A la primera que pot, se’n desfà: el va expulsar de la comissió proposada per l’assemblea de parlamentaris, però que nomenava ell. Benet, el senador més votat feia només un mes i mig, era expulsat per qui no l’havia votat ningú. Redactor de l’Estatut de Sau, el PSUC el va escollir per ser el seu candidat a la Generalitat: era un reconeixement tàcit a 20 anys de relació. Però la política unitària de les esquerres ja havia fet figa. Guanyaria Pujol i ell, després, encapçalaria una moció de censura que sabia que perdria, com així va ser.

Bon Fouché, mal Maquiavel

La Generalitat, el març de 1984, crearia el Centre d’Història Contemporània de Catalunya, que dues setmanes després anomenava Benet director. Pujol feia realitat un dels projectes de l’Ametlla i de l’Agència Jueva i recompensava els sacrificis de Benet. Quan, el 2000, amb 80 anys, s’hi va jubilar, no havia cotitzat prou per tenir pensió. Pujol hi va intervenir. “Josep tenia una amargor, molts cops es quedà trist i decebut perquè no se l’escoltava prou, però mai va mostrar rancúnia: íntimament estava net de sentiments baixos”, recorda avui Florència des del menjador de la mateixa casa de fa gairebé 70 anys i que molts cop deixava per anar a la cuina quan el seu marit hi parlava de política, prop d’un telèfon que va estar anys punxat per la policia.

Sagarra va definir Benet com “un Fouché bona persona”. Amat hi afegeix: “Un bon Fouché, però un mal Maquiavel: humanament et fa més digne; però políticament més feble... i per enfrontar-se a bèsties polítiques com Tarradellas o Pujol cal una cara oculta”. Benet moriria el 24 de març de 2008. Què pensaria avui de tot el procés que viu Catalunya? Florència respon: “Faria el que va fer sempre: treballar pel país”. Faria la Campanya de la B.