Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
TRIBUNA

‘I això, qui ho paga?’

És necessari cridar l'atenció sobre la responsabilitat dels qui han ovacionat el procés català

El President català, Carles Puigdemont, durant la seva intervenció en la presentació de la llei del referèndum.
El President català, Carles Puigdemont, durant la seva intervenció en la presentació de la llei del referèndum. EL PAÍS

Al senyor Puigdemont li agrada molt votar, si hem d'atendre a les seves declaracions. Però li agrada molt poc que el votin, si hem d'atendre als seus actes. De fet, és on és sense que hi hagi intervingut cap elecció, a través del que els mexicans anomenen el dedazo del seu antecessor al càrrec, el senyor Artur Mas. Un càrrec que, per cert, abandonarà, segons la seva pròpia promesa, sense haver gaudit mai del mínim suport popular a les urnes.

Potser contaminat pel seu origen, o perquè li va semblar que no era una mala manera de procedir políticament, va prendre al seu torn la iniciativa de designar com el seu successor a l'Ajuntament de Girona Albert Ballesta, que era el número 19! a la llista de CiU i ni tan sols havia obtingut plaça al Consistori. Perquè pogués prendre possessió es va requerir la insòlita renúncia dels 18 anteriors.

Preguntat una vegada per totes aquestes circumstàncies, ben poc habituals en democràcia, el senyor Puigdemont va respondre que en circumstàncies excepcionals cal prendre mesures excepcionals. Probablement un politòleg de la broma i un punt malèvol diria que el senyor Puigdemont ha decidit atribuir-se el poder de declarar l'estat d'excepció, poder que, segons autors de memòria fosca, correspon al sobirà.

Però la perseverança en aquest tipus de pràctiques indueix a pensar que no estem davant meres anècdotes, sinó que la cosa comença a aconseguir el rang de categoria. Perquè, en efecte, quan l'actual president ha estat convidat a intervenir en espais institucionals com el Congrés dels Diputats, en el qual les seves propostes serien debatudes i votades, ha rebutjat la invitació. No deixa de ser cridaner que qui tant reitera el "volem votar" tant temi ser votat.

Encara que tal vegada la cosa podria anar més enllà, i estar revelant una resistència més gran. Perquè ni tan sols en l'àmbit en el qual, amb tota seguretat, hauria guanyat la votació (l'hemicicle del Parlament de Catalunya), ha volgut el president acudir a presentar la seva llei del referèndum d'autodeterminació, i ha preferit fer-ho en una sala, envoltat dels incondicionals. El que indueix a pensar que potser el temor és a debatre, a contrastar opinions, i això al president no se li acaba de donar bé (com es va poder comprovar en aquell programa de TV3 amb preguntes del públic que va costar el cap al director de l'ens), o se sent insegur sense l'ombra tutelar del vicepresident.

Ja no fa al cas reiterar els arguments que han plantejat nombrosos analistes polítics i qualificats juristes en relació amb l'escassíssima qualitat democràtica dels comportaments de l'oficialisme independentista, especialment en els últims mesos. És inqüestionada l'habilitat d'aquest sector per generar eslògans de gran eficàcia polític-mediàtica (de l'inicial "dret a decidir" al més recent “es tracta de democràcia”, passant pel ja esmentat "volem votar", "volem ser un país normal" i molts altres...). Però, reconegut el mèrit publicitari, alguna cosa caldrà dir respecte a aquest sector de la ciutadania catalana que no sembla oferir-hi gaire resistència, ni tan sols quan entren en contradicció flagrant amb pràctiques tan escassament democràtiques com les assenyalades.

Està bé preocupar-se per la profunda decepció que tindran tots els que han vist frustrades les seves il·lusionades expectatives. Però encara és millor cridar l'atenció sobre la quota de responsabilitat també dels qui han fet ús del que, parafrasejant Ignacio Varela, podríem anomenar el suport impune. Tampoc en això els catalans som gaire diferents a la resta de ciutadans d'Espanya i del món. O és que ens ve de nou l'espectacle de grans col·lectius encisats per la temptació de fer servir el vot com a alleujament, sense reparar en el que passarà després? Ja que tant agrada a alguns comparar-se amb els primers de la classe, aquí tenim l'exemple dels EUA o del Regne Unit, amb un important sector de la població horroritzada davant la decisió dels seus mateixos conciutadans i sortint al carrer, en el precís instant en què es van conèixer els resultats, a protestar per aquests resultats. No pretenc dir, entengui-se'm bé, que el pitjor de la situació present siguin uns ciutadans tan predisposats al que Timothy Snyder (Sobre la tirania) ha denominat l'obediència a compte. El pitjor, sens dubte, són els polítics que l'ovacionen sistemàticament, com si fos una virtut.

Manuel Cruz és filòsof i portaveu del PSOE a la Comissió d'Educació del Congrés dels Diputats.