Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

El referèndum i la cultura de l’esquerra

Desautoritzar la via que segueix l'actual presidència de la Generalitat no significa que no tinguem res a dir. Hi ha cinc punts que plasmen el pensament d'un gran sector polític a Espanya

El referèndum i la cultura de l’esquerra

Catalunya viu avui en un mar de confusions. La primera i més patètica de les quals és haver situat un problema insoluble al centre del debat públic i de la vida oficial catalana i espanyola. Ni Catalunya pot presentar-se al món com una nació oprimida; ni el sistema polític espanyol pot ser definit raonablement com a autoritari o despòtic. Ho demostra de manera suficient que alguna de les forces que utilitzen aquestes expressions participen de la vida parlamentària, exposen les posicions al debat públic i presenten, si cal, una moció de censura al govern actual.

Espanya és una democràcia perfectible i necessitada de reformes que van més enllà de la cosmètica. Precisa sens dubte de reformes polítiques i del règim autonòmic tant com en necessita en altres terrenys. No costa enumerar-les: reformes al sistema educatiu; reformes per assegurar millors condicions de vida i un treball menys precari a la població; fer més fàcil l’accés a un habitatge digne; incrementar els recursos i millorar la gestió del sistema de benestar i salut pública. En definitiva: reformes radicals en tot allò que tendeixi a incrementar la igualtat social, la transparència i netedat en l’ús dels recursos públics. Si l’actual majoria parlamentària del Partit Popular i Ciutadans no és capaç de canalitzar les aspiracions que esmentàvem, el deure de l’esquerra és mobilitzar i fer política per desplaçar-los, promoure el debat cívic, convèncer la ciutadania, guanyar les eleccions i formar govern. Aquesta és la via de la democràcia i la via europea en allò que té de millor i més fecund. La secessió que se’ns proposa és la via d’un Brexit casolà i d’una forma de conflicte que, guanyi qui guanyi, no enfortirà ni la democràcia ni la llibertat. Ja en tenim prou indicis d’això darrer en el secret i traïdoria amb els quals el govern de la Generalitat actua en seu parlamentària i en els mitjans subvencionats.

Concentrar totes les energies en una proposta que no té encaix en el marc constitucional que assegura en darrera instància l’exercici de les llibertats és un error lamentable que pagarem car. Es pot dir d’una altra manera: és fer el joc als nacionalistes catalans i, de passada, als nacionalistes espanyols, a tots aquells que pensen que la nació —tal com ells la veuen— té uns drets que han de prevaldre per sobre del debat públic i la democràcia mateixa.

Ara bé, desautoritzar la via que segueix l’actual presidència de la Generalitat, en un abús claríssim del mateix mandat parlamentari i de la precària majoria i llei electoral (mai canviada) que el sosté, no vol dir que l’esquerra no tingui res a dir respecte de l’actual moment polític que viu el país. Ho sintetitzaria en els punts següents:

L'esquerra catalana està compromesa amb la defensa de la identitat nacional

Primer. L’esquerra socialista no pot tenir per enemiga ni la democràcia espanyola ni la democràcia europea. Aspira i aspirarà a entendre’s amb totes aquelles forces que poden contribuir a millorar, reformar el que calgui i fomentar l’entesa col·lectiva, sobre els valors de llibertat, igualtat i solidaritat que li són propis. El llenguatge i la construcció de la idea d’un enemic etern o de la nació -la que sigui- per sobre de tot, li són completament aliens.

Segon. L’esquerra catalana s’ha compromès sempre amb la defensa de la identitat nacional, la llengua i el respecte a la diferència dels catalans i altres societats pròximes i llunyanes. Ha de treure, a més, la lliçó de què significaren el nacionalisme i les polítiques de fets consumats per l’Europa dels anys 1930. Sense falsos miratges polítics, l’esquerra catalana se sent, a més, sòlidament solidària i unida a tots aquells que defensen la llengua i cultura catalanes a Balears i País Valencià, dels quals no volem separar-nos amb decisions que els són del tot alienes.

Tercer. El debat sobre la independència i la tapadora d’un referèndum que el disfressa de cap manera garanteix la identificació dels problemes materials (fluxos fiscals, infraestructures i equipaments), el desenvolupament ‘federal’ de l’autonomia o els problemes simbòlics d’una societat que patí una opressió particular i intensa durant les dues dictadures espanyoles del Segle Vint. Aquests problemes no es poden resoldre amb una votació. És tasca d’un debat públic segrestat, que necessita polítiques intel·ligents i d’aliances el més àmplies possibles. El canvi dels darrers quaranta anys demostra que això és possible. Prometre paradisos per l’endemà no compromet a res, més enllà de manipular a cor què vols les emocions dels ciutadans i ciutadanes que volen solucions.

L'actual deriva independentista crea una greu divisió entre els catalans

Quart. Per tot plegat, cal negar-se a acceptar que els valors de l’esquerra impliquin rendir-se a un debat amb les cartes marcades i amarat de nacionalisme, enfrontar-nos amb la resta dels espanyols i imposar la sortida inevitable de la Unió Europea. En cap d’aquestes solucions l’esquerra hi té res a guanyar, amenaça conquestes consolidades en l’ordre polític i social i constitueix una greu amenaça de futur.

Cinquè. Cal advertir de la greu divisió dels catalans i catalanes que l’actual deriva independentista i nacionalista a Catalunya significa. El pal·liatiu no pot ser un referèndum, el qual, guanyi qui guanyi, haurà tingut la responsabilitat de dividir als catalans i espanyols, de fer-nos més tribals i menys civilitzadament deliberatius. Un referèndum que dificultarà encara més aquelles reformes que poden fer més lliures i solidaris els futurs dels pobles d’Espanya i d’Europa, d’una comunitat que amb diverses llengües i parles seguirà inevitablement unida l’endemà d’una fractura estèril i prescindible.

Quan hom recorda l’exili del President Lluis Companys, Pompeu Fabra i Pere Bosch Gimpera, no pot evitar recordar alhora el de Juan Negrín, Manuel Azaña i Antonio Machado. Visca Catalunya!

Josep M. Fradera és catedràtic d'Història de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.