Selecciona Edició
Connecta’t
ULL DE PEIX

Menjars de gent de ploma

El cor blanc, pelut i pelat, de les carxofes –una flor– alimenta els dits que duen la lletra forta i un dels discursos literaris autobiogràfics més potents de la premsa isolada: Enrique Lázaro

La carxofa, una flor amb moltes fulles
La carxofa, una flor amb moltes fulles

El cor blanc, pelut i pelat, de les carxofes –una flor amb moltes fulles– alimenta els dits que duen la lletra forta i un dels discursos literaris autobiogràfics potents de la premsa isolada: Enrique Lázaro tria i cuina els vegetals perquè és acadèmicament expert en plantes i fruits. Ho llegeix tot, entotsolat, d’amagat construeix un relat radical i sentimental fent peces de diari a Última Hora, d’on mai no ha volgut partir. Menja i escriu segons els cicles del cos, el camp i del mercat. Un rar sense remei que estima l’all, el whisky, la lletra que dura, el futbol bo i l’NBA a deshores. Expoeta jove i exnovel·lista, dues classes passives excel·lents mai no desfila a les passarel·les.

La descoberta pagesa de les carxofes a la metròpoli, al forn –saboroses, minerals i de blanc tendre–, sempre queda associada al guiatge de Guillem Frontera, escriptor polivalent que ja als 70 del segle XX duia brúixola i servava secrets de les coses, la gent i els temps. Frontera n’ha dit la seva i algun detall a Paisatge canviant amb figura inquieta interrogatori de Pere Antoni Pons i, també, al documental Vida i mort d’un arquitecte de Miguel Eek per IB3, sobre el crim de Pep Ferragut. La víctima/protagonista era senyor d’església i poder –omplí l’illa de bones esglésies, alguns xalets i prou hotels–, un gai secret als 60 que denuncià corrupció a la cúpula local del sistema arquitectònic franquista. L’escena final del crim a Frontera la recreà a Cada dia que calles, abans que l’atrevit de Sicília sense morts, més novel·la que fets.

Frontera, ploma segura de tele i diari també, ara a l’Ara, a Barcelona adesiara trobades amb aleshores autors novells, ja amb signatura i mesura certes. Gestionà la primera entrevista a Biel Mesquida –ultratrencador, menjador de caragols que tenia gran mare i cuinera a casa, na Margalida Sancho, evocada en el receptari que creà i dibuixà Variacions que dissenyaren son fill Pep-Maür Serra i Pedro Oliver. Mesquida és matèria delicada, ara al punt dels 70 anys, adesiara llépol, hiperactiu, punyent i activista, un punt estrella.

Guillem Frontera adreçava també a la primera coneixença al Diario de Mallorca de l’acadèmica i catedràtica –i aleshores PNN de l’UAB, l’Autònoma– Carme Riera, triomfadora sempre, una figura de barra prima i selecte als menjars domèstics. Riera, abans d’ara, citava per les trobades d’estiu amb Joan Miquel Roca Fuster, pintor barroc i de vels, menjador, amant de l’òpera, bevedor, hipocondríac, que fou trencador amb els retrats de la Beata o Sara Montiel. El tan prolífic en teatre i cineasta Martín Garrido ha fet una quasi biografia memòria privada, oportuna i dura, sobre Roca Fuster Esbozo de una absurda vida. Roca espipellava al mercat del peix i podia viure d’haver sortit a la portada La Vanguardia amb un quadre de Sant Jordi al palau de la Generalitat (temps enrere).

En aquesta òrbita de mallorquins a Barcelona hi era present com la lluna na Maria del Mar Bonet, tutelada pel seu ull tecnològic i estimat amic, en Toni Catany. El retratista, bona gent, fidel de confiança de Ca l’Isidre al seu barri, cuina catalana i no barata. Catany gaudia i espipellava, amatent, cuinats i verdures, com s’usava entre alguna gent del pla eixut i ric de Llucmajor.

Les carxofes, a la judia i a la romana, són cosa del misser Miquel Capellà que era/és un bon cuiner-narrador-diletant de coses properes i llunyanes, capaç de tenir al costat a taula al gran Paco de Lucía, a Pasqual Maragall sencer i cap clar, cineastes cubans, ambaixadors, gent de poder o anonimat. Capellà i Lázaro escriuen al mateix diari. Estimen les carxofes i mai no s’han vist; així és Mallorca. L’articulista Lázaro va fer una guia de butxaca com un atreviment, als anys 80, Mallorca a la carta, amb el seu coral amic, el metge psiquiatre Miquel Roca –que era bon articulista– i un altre autor anònim. Miquel Roca gaudia de les més curioses sobrassades velles de Mallorca (de Muro), ell fou selecte tastador de vins i innovador explorador d’aventures i eixides, entre carxofes i ensalades, trempós i pa amb olis. Tot al passat, gairebé.