Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Tarradellas, bilateralista

Seria independentista, avui, Tarradellas?

Tarradellas, bilateralista

Ho confesso: al llarg de quatre dècades de pràctica professional, sempre havia mirat amb prevenció les ucronies, els exercicis d’història contrafactual, les preguntes del tipus “Què hauria passat si la Segona Guerra Mundial l’hagués guanyada Hitler?”. Però des que, avui fa dues setmanes, l’ínclit periodista barceloní Paco Marhuenda va posar a la portada del diari La Razónque, si les eleccions del 15-J de 1977 se celebressin ara, el vencedor hauria estat... Manuel Fraga!, m’han passat les manies, he deixat de banda els escrúpols i crec que, caigudes totes les barreres de la prudència, ja hom pot especular lliurement.

Si hi ha un personatge històric que, en els darrers temps, ha estat utilitzat a tort i a dret com a font d’autoritat des de plantejaments polítics absolutament contraris, aquest és Josep Tarradellas. El govern de Junts pel Sí —que commemora institucionalment el 40è aniversari del retorn del president exiliat— posa l’operació d’Estat que comportà aquell retorn com a exemple i argument per demanar una negociació semblant a aquella, aquest cop a propòsit del referèndum. Des de l’unionisme civil i des de l’unionisme partidari, dirigents polítics, activistes i tertulians la immensa majoria dels quals ni van conèixer Tarradellas ni han llegit mai cap llibre sobre ell, el fan servir de catapulta contra el procés. Així com, als anys 1980, el PSC en va fer l’anti-Pujol, ara el PP, C’s, SCC, etcètera, el presenten com l’anti-Mas i l’anti-Puigdemont, el president seriós, responsable i amb sentit d’Estat —d’Estat espanyol, s’entén— que no volia fer el ridícul ni repetir l’error del Sis d’Octubre.

Seria independentista, avui, Tarradellas? Respondre a aquesta pregunta és tan problemàtic i frívol com dir que, actualment, l’Alianza Popular de Fraga guanyaria les eleccions del 1977 sobre la UCD de Suárez i el PSOE de Felipe González. Tarradellas —que va morir el 1988— tindria avui 118 anys, i és poc probable que, a aquestes altures, hagués renegat del marquesat, de la gratitud envers el poder madrileny gràcies al qual tornà en triomf i de la línia molt crítica amb el nacionalisme hegemònic que arborà en els seus darrers temps.

Tanmateix, una cosa és segura: d’independentista, Tarradellas almenys n’havia estat, convicte i confés. De fet, formà part de la primera fornada de separatistes explícits en la història del catalanisme: aquells joves emigrats des de comarques a Barcelona, socialitzats al CADCI i admiradors sentimentals de la Irlanda rebel; aquells escrivents i empleats de comerç que el 1919 inspiraren a L’Esquella de la Torratxa un joc de paraules fàcil (“Què volen els dependents? La independència!”) i perseguien llur ideal per mitjà de revistetes, una mica d’agitació al carrer i moltes conferències i debats, seguint l’estendard de Francesc Macià. Una tarda de mitjan anys 1980, al seu pis de la Via Augusta, m’ho confessà amb l’expressió múrria del nen que explica una entremaliadura important: aquell dia de la primavera del 1920, durant la visita a Catalunya d’un mariscal Joffre aclamat pel jovent nacionalista radical, el sempre seriós Tarradellas cridà en plena plaça de Sant Jaume: “Mori Espanya!”.

Certament, aquells abrandaments de joventut ja quedaven lluny quan, a partir del 1931, s’incorporà a la política institucional i a l’exercici del poder. Però durant el quinquenni de la Generalitat en pau, durant el trienni de la Catalunya en guerra i, encara més, durant els interminables 38 anys d’exili, si respecte de la relació Catalunya-Espanya Tarradellas va ser alguna cosa clara —sempre la mateixa—, és bilateralista. Ni federalista, ni independentista: bilateralista.

Vull dir que va concebre en tot moment els tractes polítics de Catalunya amb l’Estat espanyol en termes de bilateralitat, de poder a poder, encara que no fossin dos poders simètrics ni equiparables en força. Ho practicà així, en la mesura de les possibilitats de cada moment i de la posició que ell hi ocupava, amb els governs d’Azaña i de Negrín. Sobretot, defensà aquesta concepció de manera aferrissada al llarg dels 23 anys (1954-1977) de presidència a l’exili. La causa de Catalunya —segons ell— no s’havia de barrejar ni confondre amb les iniciatives, plataformes i pactes que teixís l’oposició democràtica espanyola; ni tan sols no havia de lligar-se a allò que fessin els nacionalistes bascos.

Aquest plantejament —que a molts els semblava personalista i fins autoritari— acabà per prevaler: el retorn del 1977 va ser fruit d’un pacte bilateral entre Tarradellas (la Generalitat) i el govern Suárez amb l’aquiescència del Rei (l’Estat), un pacte extraconstitucional i al marge del futur sistema autonòmic. En aquest sentit —i posats a especular—, no m’imagino el president Tarradellas acudint a la Comisión General de Autonomías del Senat per parlar al costat dels presidents de Múrcia o d’Extremadura. Com tampoc me l’imagino exposant, des de la tribuna del Congrés, les demandes catalanes i consentint després que opinessin i votessin sobre elles el diputat de Nueva Canarias i el de Foro Asturias, entre altres.