Selecciona Edició
Connecta’t

Tarradellas: “Ja soc aquí!” (a Madrid)

Avui fa tot just 40 anys de la decisiva entrevista entre Josep Tarradellas i el rei Joan Carles.

Tarradellas va quedar força tocat després de la primera trobada a Madrid amb Suárez
Tarradellas va quedar força tocat després de la primera trobada a Madrid amb Suárez

Perquè Josep Tarradellas pogués dir el seu famós “Ja soc aquí” des del balcó de la plaça de Sant Jaume, hi va haver dues trobades cabdals a Madrid, amb Suárez i Joan Carles, aquesta darrera aquest dijous fa just 40 anys. El mateix polític en deixà testimoni oral i escrit

Avui fa tot just 40 anys de la decisiva entrevista entre Josep Tarradellas i el rei Joan Carles. Era el 29 de juny de 1977, tot just dues setmanes després de les transcendentals eleccions del 15 de juny, quan un president republicà que feia 38 anys que havia sortit per la frontera, derrotat, cap a l’exili, es reunia amb un jove monarca que havia estat designat per Franco i que estava assolint un paper clau en la transició política. Les eleccions havien configurat un paisatge democràtic a Espanya i una majoria molt clara de les esquerres i el catalanisme a Catalunya. En el rerefons d’aquella entrevista hi havia le défi catalan, com havia definit Le Mondela qüestió catalana en el context de la Transició espanyola.

Tarradelles a Madrid.
Tarradelles a Madrid.

Tot i que sabem que hauria estat possible un restabliment de la Generalitat abans de les eleccions, el 15 de juny ho va accelerar tot, i totes les peces es van posar en moviment. Resoldre la demanda autonòmica de Catalunya era fonamental per a la Transició espanyola, i els resultats electorals van fer veure a Adolfo Suárez, president del Govern espanyol, que la seva opció de pacte preferent amb Jordi Pujol, líder d’una Convergència també centrista i amb grans expectatives electorals, havia deixat de tenir sentit. Per això va reactivar l’opció Tarradellas, que s’encetava aleshores i culminaria amb el retorn del president de la Generalitat el 23 d’octubre, quan va pronunciar el seu cèlebre “Ja soc aquí”. És clar que tot va ser més difícil del que podria semblar, i que en el moment del viatge sorpresa de Tarradellas a Madrid ningú sabia què passaria. Òbviament, fou un procés amb múltiples actors polítics, i amb l’espectacular manifestació popular de l’Onze de Setembre pel mig.La publicació del llibre de l’historiador Enric Pujol, Josep Tarradellas. El retorn del president: juny-desembre 1977(Dau) permet conèixer amb tot detall la versió del protagonista més privilegiat d’aquell procés polític. Fonamentat en els documents del seu riquíssim arxiu personal, el llibre aporta algunes perles, en què Tarradellas expressa sense embuts com va viure aquelles jornades. D’una banda, una gravació en un magnetòfon que va fer dues setmanes després de les primeres entrevistes amb Suárez i el Rei, amb tot molt fresc, i sense saber el resultat final del procés; de l’altra, un extens dietari escrit el 1980 en què explica la seva visió des de les eleccions de març fins a finals de juliol. Òbviament es tracta d’una mirada particular i subjectiva, rellevant precisament per això, per entendre els moviments polítics del vell polític republicà, que es movia en aquell apassionant estiu de 1977 en un garbuix de legitimitats: Suárez elegit democràticament, els parlamentaris representants de la voluntat popular catalana, i el dipositari d’una legitimitat històrica. Un encaix certament difícil, amb múltiples giragonses fins al retorn definitiu. 

Cinc referències obligades per saber-ne més d’un episodi històric

Bricall, Josep Maria: Memòria d’un silenci. El govern Tarradellas (1977-1980): una certa manera de fer política.Rosa dels Vents, Barcelona, 2003.

Memòries d’un dels més estrets col·laboradors de Tarradellas des dels anys de l’exili, que va viure molt intensament les negociacions i les relacions amb els polítics catalans. Amb el retorn del president va esdevenir secretari general de la Presidència i, després, conseller de Governació en el Govern d’Unitat.

Casassas, Jordi (coordinador): Tarradellas o la reivindicació de la memòria (1899-1988). Pagès Editors. Lleida, 2003.

Obra coral sobre la trajectòria política de Tarradellas, que inclou un article de Josep Lluís Sureda, col·laborador estret del president, sobre el procés polític i jurídic que va portar de l’acord Suárez-Tarradellas al decret-llei de restabliment provisional de la Generalitat.

Molinero, Carme; Ysàs, Pere: La cuestión catalana. Cataluña en la transición española, Crítica, Barcelona, 2014.

Àmplia i actualitzada anàlisi historiogràfica sobre la Catalunya dels darrers anys del franquisme, la mobilització social i la Transició, amb molta informació sobre la irrupció de Tarradellas i les seves relacions amb l’oposició de l’interior. Explica amb detall les tensions polítiques entre els actors catalans que van participar en la negociació.

Sánchez-Terán, Salvador: De Franco a la Generalitat, Planeta, Barcelona, 1988.

Memòries del delegat del govern Suárez en les negociacions pel restabliment de la Generalitat. Coneixia bé els polítics catalans, amb els quals havia pactat la celebració de l’Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi, quan era governador civil de Barcelona. És la principal font per conèixer l’estratègia del govern de la UCD davant els diferents actors polítics catalans.

Sobrequés, Jaume: La fi del silenci. La recuperació de la Generalitat i el retorn de Tarradellas. Editorial Base, Barcelona, 2002.

Crònica detallada des de les eleccions del 15 de juny fins a la constitució del Govern d’Unitat, obra d’un historiador que va ser alhora observador privilegiat per la seva condició de senador per l’Entesa dels Catalans. Text on conflueixen el testimoniatge i la reconstrucció històrica, amb un extensíssim apèndix documental.

SUÁREZ, “PELEÓN”

És prou sabut que la primera entrevista amb Suárez va anar malament, però que a la sortida de la reunió Tarradellas va afirmar el contrari. Amb el record molt fresc, Tarradellas va dictar al magnetòfon que el Suárez d’aquella reunió era “un home molt intel·ligent, com vaig dir en un moment, un home peleón, un home que ho discuteix tot, que cada vegada que li deia una cosa em rectificava. Volia aclarir-m’ho, volia explicar-m’ho, volia fer comprendre el meu error o que no estava informat”. I definia així el to de la reunió: “Proposta que ell em feia, proposta que jo rebutjava; proposta que jo li feia, proposta que ell rebutjava, i amb tot això, vam passar dues hores acalorades discutint i no hi havia manera de sortir d’aquesta posició molt tancada d’ell i també meva”. Tarradellas va sortir amb perspectives molt negres, i recordava que, en arribar a casa de l’empresari català Manuel Ortínez, home pont amb el secor franquista a Madrid, “vaig arribar com desfet, realment desfet. No era un cadàver però estava enfonsat perquè ho veia tot perdut”.

Quan anys més tard va redactar el dietari, Tarradellas deia en referència a la reunió: “Ell era un triomfador; jo, un vençut. Ell tenia a les seves mans tots els ressorts de l’Estat i una autoritat efectiva. Jo no tenia res i únicament podia presentar l’autoritat moral que es derivava del meu càrrec i de la votació majoritàriament favorable al restabliment de la Generalitat i al meu retorn”. I sobre el contingut, afegia: “Suárez no volia reconèixer la Generalitat en aquell moment. Jo volia que la reconegués. Suárez em feu tota mena d’ofertes. [...] M’oferia la presidència de tot el que tenia a mà i jo ho refusava [...]. En un moment determinat, em digué, amenaçador: —No olvide Ud. que soy el jefe del Gobierno de un país de treinta y seis millones de habitantes y que Ud. fue jefe de un gobierno de la Generalidad que perdió la guerra”. I segueix: “Suárez va creure que jo cediria en el punt de la Generalitat i que barataria el meu càrrec per alguna de les seves ofertes. S’equivocà de mig a mig i, aleshores, els seus plans quedaven truncats”.

EL REI I EL PRIMER ACORD

Els mals auguris de la primera reunió amb Suárez semblaven confirmar-se quan es va anul·lar l’audiència que havia de tenir l’endemà amb el Rei: “Llavors sí que em vaig enfonsar; ni podies preguntar per què no em rebia el Rei ni podies demanar audiència. Tot estava penjat”. Tanmateix, l’endemà es va celebrar l’audiència, que el dietari explica molt succintament. Tarradellas va quedar sorprès per la informació que el Rei tenia sobre la Generalitat a l’exili, i es va veure obligat a remarcar la legalitat de la seva elecció a Mèxic. De fet, sembla que el Rei al·legava un buit de poder entre Irla i Tarradellas com a inconvenient per al restabliment de la Generalitat. Tarradellas va posar l’accent en “la irreversibilitat de la Generalitat i el sentit de pacte amb la monarquia i de reconciliació amb tots els espanyols que calia donar-li”.

El vell republicà va interpretar aquella entrevista com la base per reconduir la primera topada amb Suárez, tal com efectivament es produiria amb la signatura dels acords Suárez-Tarradellas el 2 de juliol, després d’una segona entrevista. D’aquell acord va escriure: “En aquells moments, ni nosaltres no podíem obtenir més ni el Govern no podia donar menys”.

EL VELL REPUBLICÀ I ELS JOVES PARLAMENTARIS

“Després de les eleccions hi havia el problema dels parlamentaris de Catalunya. Si jo anava a Madrid i fracassava, perdia jo, però també perdien ells, car s’havien arrenglerat darrere meu i fèiem una sola pinya. Però si guanyava, com s’ho prendrien? Ells tenien una representació; jo, una altra. Hi hauria manera d’acoblar-les segons l’ordre jeràrquic normal i sense que apareguessin tensions?”, escriu Tarradellas.

De fet, el veterà republicà desconfiava del clima d’eufòria de l’assemblea de parlamentaris. Sempre amb la història present, reflexionava en el paper: “Perquè a Catalunya sempre he vist que s’hi celebraven actes polítics i patriòtics que han estat brillants i eren un devessall d’entusiasme però de resultats concrets escassos. Hem tingut la magna reunió de les Bases de Manresa [...], hi ha hagut la Solidaritat [...], la constitució de la Mancomunitat [...]. Jornades glorioses d’una concentració de sentiments gairebé indescriptible, d’un idealisme que no semblava d’aquest món. Però tot l’entusiasme del nostre poble, si hem de reconèixer la realitat tal com és, no ha donat com a resultat pràctic gran cosa”.

Sobre les assemblees de parlamentaris, s’estén: “Responien a un fervor i a un entusiasme fruit de la victòria electoral, però ni tenien ni tindrien mai cap força jurídica ni política. Aquesta era la trista veritat, encara que no es pogués dir en veu alta. Feia molt bonic reunir-se i prendre acords i fer nomenaments i representar tota la cerimònia democràtica, però allò no era res”.