_
_
_
_
_
Crítica | Estiu 1993
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Les llàgrimes de la Frida

No és un debut prometedor, sinó una de les pel·lícules espanyoles més impressionants de l'any

Laia Artigas, a 'Estiu 1993'.

ESTIU 1993

Direcció: Carla Simón.

Intèrprets: Laia Artigas, Paula Robles, David Verdaguer, Bruna Cusí.

Gènere: drama. Espanya, 2017.

Durada: 97 minuts.

Un grup de nens juga durant la revetlla de Sant Joan, quan, de sobte, sorgeix una pregunta desconcertant: “I tu, per què no plores?”. Que la Frida no estigui plorant sembla una incongruència. Almenys per als qui no estan familiaritzats amb els, de vegades, contradictoris processos de gestió del dolor en una infància que, de sobte, ha deixat de ser adjectivada com a tendra per transformar-se en territori d'indefensió. La Frida sembla l'antítesi de la Ponette, la nena que bregava amb la mort de la seva mare desfent-se en llàgrimes durant una hora i mitja en l'homònima pel·lícula de Jacques Doillon. La Frida també acaba de perdre la mare, víctima de la sida, com abans ho havia estat el pare, tot i que l'excel·lent òpera prima de Carla Simón té el pudor de manejar els riscos sensacionalistes d'aquesta dada amb una prudència encomiable. Entre altres coses, perquè Estiu 1993 és una pel·lícula extremadament rigorosa amb l'elecció del seu punt de vista, que són els ulls de la Frida: aquests ulls que passaran de la sequedat al desbordament, al llarg d'un estiu marcat per l'aclimatació a un nou territori físic i afectiu.

Estiu 1993, la directora debutant canalitza els seus propis records d'infància a través d'un intricat treball de depuració, que té la seva principal fortalesa en un estil visual, tan elaborat com lliure de tot exhibicionisme, que se subordina al registre naturalista de la seva direcció d'actors. Les nenes Laia Artigas i Paula Robles no sembla que estiguin interpretant, més aviat sembla que habitin des de sempre en aquesta ficció tan versemblant, mentre es transparenten tots els corrents subterranis de la seva relació, gens còmoda.

Sense emfatitzar res en especial, la pel·lícula manté una constant tensió en la seva successió d'idees brillants i detalls afortunats: les fastigoses frases condescendents que se senten a la carnisseria del poble, el joc infantil que delata tota la intrahistòria en la vella relació entre la mare morta i la filla, la irreflexiva ferocitat excloent en el gest d'una mare protectora quan la seva filla s'apropa a una ferida aliena, l'expeditiva frase amb la qual la Frida remata el seu intent de fugida nocturna… Estiu 1993, ritual de dol sota la llum encegadora de l'estiu, no és un debut prometedor, sinó una de les pel·lícules espanyoles més impressionants d'aquest any, una destil·lació maduríssima d'unes reminiscències d'infància assimilades a través d'una virtuosa representació.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_