Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

La molèstia de retre comptes

Per a l'Executiu segueix sent una nosa haver d'aguantar els retrets de l'oposició. Els governs no estimen els parlaments

Puigdemont, durant una sessió de control parlamentari.
Puigdemont, durant una sessió de control parlamentari. EFE

Aquest dimecres m'he recordat d'Aleix Vidal-Quadras. Us juro que ha estat sense voler, una cosa que he sentit al Parlament me l'ha portat d'improvís a la ment. La primera intervenció parlamentària de Vidal-Quadras, el 1988, va començar amb una cita de Casablanca –els veterans recordareu el seu to efectista i forçadament irònic–, sobre el menyspreu que en Rick (Humphrey Bogart) sent per un altre personatge (Peter Lorre) un menyspreu que, segons el dirigent conservador, era idèntic al que Jordi Pujol sentia pel Parlament. Sense tanta prosopopeia, la resta de l'oposició de llavors, socialistes i Iniciativa per Catalunya, també acusava el Govern de Convergència de menyspreu per la dinàmica parlamentària, d'intentar tirar pel dret evitant la molèstia de sentir les queixes dels altres partits. D'allò ja han passat gairebé 30 anys, i ens hem mogut ben poc. El mecanisme de control del Govern ha millorat, existeixen uns protocols, però per a l'Executiu segueix sent una nosa haver d'aguantar els retrets de l'oposició. Els governs no estimen els parlaments.

Ara mateix, l'oposició s'enfila per les parets perquè Puigdemont i Junqueras escamotegen al Parlament qualsevol anunci processista, sigui important o menor, siguin les lleis de desconnexió o siguin els detalls del que sigui que ha de passar l'1 d'octubre. Entre el que s'oculta per por de la inhabilitació i el que es reserva per a l'enèsima jornada històrica (de vegades, el procés sembla una successió de diades castelleres, en les quals cada esdeveniment ha de superar per força l'anterior). El següent anunci, també fora de l'hemicicle, serà el dimarts 4, perquè qualsevol mitjà predisposat tituli “Nacido el 4 de julio”.

Encara que el que movia a tothom aquest dimecres era, sobretot, l'anunci que no hi ha, de moment, empreses a les quals la Generalitat pugui encarregar la fabricació de les urnes; joia per als unionistes, mentre que el Govern, tocat en el seu orgull, afirma que les urnes hi seran sí o sí (perquè alguna cosa sigui “sí o no” en tot aquest assumpte caldrà esperar al mateix dia del referèndum). No sé com les aconseguiran. Jo, per la part que em toca, he mirat com estava el tema a Amazon: fatal, a 17 euros, i només es poden encarregar en lots d'un màxim de 18 unitats. Massa lent el tràmit, i massa car, gairebé 140.000 euros les 8.000 urnes que fan falta, més despeses d'enviament. És clar que també es pot optar per encarregar-les a través d'Alibaba, l'Amazon de la Xina: aquí es poden aconseguir en un sol lot, i pràcticament a un dòlar; desconec si són tan barates per la qualitat o perquè, com se sap, l'urna no és precisament un producte de gaire demanda a la República Popular Xina.

Com deia, aquest detall de la fabricació de les urnes era el gran tema que avui gairebé monopolitzava els comentaris al Parlament, de manera que la sala de premsa de l'hemicicle s'ha buidat quan els diputats han començat a debatre sobre la situació de la sanitat, de l'educació o de les infraestructures. Paradoxes d'una conjuntura que, quan ens la puguem mirar amb prou perspectiva, acabi com hagi acabat, pot ser que ens deixi a tots una mica al·lucinats.