Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Art de l’amor diferent

Rescat d'artistes de la diversitat sexual, des de l'antiguitat al Prado fins a l'era moderna a la Tate i al MNAC

Les col·leccions de dos museus emblemàtics, el Prado i la Tate Britain, ofereixen aquesta temporada un canvi significatiu en les seves exposicions que informa de noves exigències en els gustos del públic: veure les obres des del punt de vista del gènere sexual dels artistes i del que representen en quadres i escultures. A Madrid la raó és la celebració de l’Orgull Gai, a la qual també s’ha sumat el Thyssen amb Amor divers, que reuneix quinze obres. A Londres, els motius de la Tate són de memòria col·lectiva: Queer British Art commemora els cinquanta anys de l’abolició de la seva llei contra l’homosexualitat. A Barcelona, la instal·lació fotogràfica Molt amor per fer recorda a la plaça Reial els quaranta anys de la primera manifestació gai i lesbiana, el mateix mes de les eleccions del 77, en la qual 4.000 persones van recórrer la Rambla contra la llei de perillositat social.

El Prado i la Tate s’han decidit a mostrar obres LGTBI, acrònim que reuneix les diferents orientacions sexuals (lesbianes, gais, transgèneres, bisexuals i intersexuals). Bé, en el cas del Prado, que titula la seva exposició La mirada de l’altre. Escenaris per a la diferència, la cosa queda en un recorregut per obres de marcat caràcter gai, ja que té molt poques autores a la seva col·lecció, que s'acaba el XIX, quan just es començava a parlar de tot això. De Rosa Bonheur (1822-1899), considerada com qui diu pintora d’animals i prou, es presenta el seu impressionant cap de lleó El Cid, del 1879: no hi ha aquí cap forma explícita que apel·li a amors fora de la llei, sinó una al·legoria del que la Bonheur no podia expressar d’una altra manera.

Tot està documentat, i ara es diu obertament. Se sap que el Caravaggio era homosexual i aquí ho veiem en context. El passeig pel Prado ofereix aquesta i altres visions. És el moment de donar-se la raó davant d’obres que en altres visites, o en reproduccions, et cridaven l’atenció precisament perquè apel·len a ser vistes així, com a representacions d’amors diferents, però que no gosaves dir-ho per por de sobreinterpretar. Al costat del Caravaggio, el bust de la poeta Safo (sempre reconeguda com a lesbiana i que ha donat nom al safisme) i l’Hermafrodita de Bonuccelli, amb títol explícit (1652), el Rubens que es presenta alça el vol perseguit per una àguila, i en contemplar-lo en aquest context l’al·legoria de l’amor diferent sobresurt amb força. El Maricón de la tía Gila, de Goya, un gravat poc conegut (parlo per mi), fa desitjar que la pinacoteca remeni més i més en els seus fons per presentar tantes altres mirades: a l’amor, a la vida, a la història…

La Maddalena Ventura, de José de Ribera, una dona barbuda amb rostre masculí i pit esplendorós amb el qual alleta el nadó, és impressionant, com ho són tantes de les obres reunides. El Prado, que prepara el seu bicentenari, dona mostres en aquesta exposició d’afrontar el que deia en començar: els temps han canviat també per al visitant d’exposicions, que vol veure el que tants divulgadors han fet conèixer respecte als artistes i les seves obres al llarg de la història. Ara utilitzem paraules noves, perquè les diferències de gènere s’han intensificat i diversificat, però el fet és que molts artistes van haver de tapar sentits i sentiments per complaure els mecenes. El públic ho vol veure.

A Londres, la Tate Britain presenta fins a l’1 d'octubre Queer British Art 1861-1967, amb obres del prerafaelita Simeon Solomon, el retratista John Singer Sargent, els bloomsburians Dora Carrington i Duncan Grant i l’artista pop David Hockney. Destaca l’autoretrat de Gluck (Hannah Gluckstein) del 1942: la singular pintora d’origen aristocràtic i fora de convencions, obertament lesbiana tant en la vida com en els quadres, hi apareix amb una profunda mirada de resistència, animal ferit que se sobreposa malgrat tot.

Coses que es mouen, mirades que mostren visions al descobert. Una recuperació catalana per acabar aquest recorregut per l’art que finalment surt de l’armari, ja al XXI. Al MNAC i al Museu d’Art de Cerdanyola, revisitació d’Ismael Smith (Barcelona, 1886 - Nova York, 1972), un dels maleïts del noucentisme, precisament per esplaiar-se en la representació homoeròtica de la imatgeria religiosa, avui diríem fins i tot queer, així com per les escenes d’amor que va dibuixar. Smith va acabar tancat en un manicomi.

Lloem ara aquests homes i dones famosos, diguem-ho així.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF