Selecciona Edició
Connecta’t

La nova onada de cineastes catalanes

Pel·lícules com ‘Júlia ist’, ‘Estiu 1993’ i ‘Brava’, amb protagonistes femenines, confirmen el bon moment d'una generació de directores que narren històries que emocionen des del cinema independent

D'esquerra a dreta, les directores Carla Simón, Roser Aguilar i Elena Martín a l'hotel Barceló Sants, el 26 de juny.
D'esquerra a dreta, les directores Carla Simón, Roser Aguilar i Elena Martín a l'hotel Barceló Sants, el 26 de juny.

La indústria és a Madrid i l'explosió del cinema indie sorgeix a Barcelona. Pot ser que aquesta afirmació sigui massa categòrica, però només cal veure els títols dels últims anys per adonar-se de l'efervescència catalana, que es concreta aquestes tres setmanes a la cartellera amb les estrenes de Júlia ist, d'Elena Martín; Estiu 1993, de Carla Simón, i Brava, de Roser Aguilar. Molt d'aquest tsunami prové de l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), i bona part té nom de dona. Aquí tenim Tres dies amb la família i Tots volem el millor per a ella, de Mar Coll; Blog, d'Elena Trapé; La plaga, de Neus Ballús; Nedar i Volar, de Carla Subirana; Mercat de futurs, de Mercedes Álvarez; Requisits per ser una persona normal, de Leticia Dolera; Les amigues d'Àgata, realitzada per quatre codirectores... I aquestes en són només algunes, que han estat precedides per cineastes com Aguilar, Judith Colell o la mateixa Isabel Coixet. En l'apartat indie català també hi entren cineastes masculins, com Sergi Pérez (El camí més llarg per tornar a casa), Isaki Lacuesta (La propera pell, pel·lícula en què per fi es reconeix en els crèdits la tasca d'Isa Camp, la seva parella i cocreadora del seu cinema), Dani de la Orden (Barcelona, nit d'hivern), Carlos Marqués-Marcet (10.000 km), Marc Crehuet (El rei borni)...

Estudiants de cinema homes i dones

Laia Artiga, en una imatge d''Estiu 1993', de Carla Simón.
Laia Artiga, en una imatge d''Estiu 1993', de Carla Simón.

Una de les raons de l'eclosió de l'indie català pot procedir de l'increment del pressupost de l'Institut del Cinema Català, que depèn de la Conselleria de Cultura, que el 2016 va arribar gairebé als 18 milions d'euros. Una altra, les variades possibilitats d'estudiar cinema a Barcelona, i aquí sorgeix la majoria femenina: un 64% dels estudiants de cinema a Catalunya són dones, segons CIM Catalunya. A la Universitat Pompeu Fabra el percentatge arriba al 74%. També hi ha Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull, l'Autònoma i, per descomptat, l'ESCAC, on les noies només suposen el 40% de l'alumnat. Per comparar, és gairebé la mateixa proporció que es dona a l'ECAM, l'Escola de Cinema de la Comunitat de Madrid, on hi ha un 37% d'estudiants dones. A Espanya, les dones són el 51% de la població, tot i que només un 20% de les pel·lícules estan encapçalades per una directora.

Per intercanviar parers, dilluns al matí a l'hotel Barceló Sants de Barcelona, es van trobar Elena Martín (Barcelona, 1992), protagonista i directora de Júlia ist, estrenada fa dues setmanes i guanyadora dels premis a la millor pel·lícula i direcció de la secció ZonaZine del Festival de Màlaga; Roser Aguilar (Barcelona, 1971), directora de Brava, que s'estrena divendres 7 de juliol, i Carla Simón (Barcelona, 1986), responsable del fenomen de la temporada, Estiu 1993, premi a la millor òpera primera de la darrera Berlinale, Bisnaga d'Or al certamen de Màlaga i millor pel·lícula en la secció Écrans Juniors del Festival de Canes, i que s'estrena aquest divendres 30.

Simón i Aguilar es coneixen en aquesta trobada i comencen a comparar experiències. Cadascuna s'ha format en llocs diferents: Simón va estudiar a l'Autònoma, però el cinema l'ha viscut durant quatre anys a la London Film School; Martín es va graduar a la Pompeu Fabra, i la veterana Aguilar, que va debutar el 2007 amb El millor de mi, també va estudiar a l'Autònoma abans de formar part de la primera promoció de l'ESCAC. Ella, que ha ha hagut de fer un llarg i tortuós viatge per rodar el seu segon llarg, comença: "Influeix on estudies per la teva xarxa de contactes, però no crec que marqui el cinema que vols fer. És com una llevadora que t'ajuda a treure el que tens dins". A Simón la van empènyer molt els seus quatre anys a Londres: "Perquè t'empenyen a explicar les històries que albergues, el que t'emociona". Martín –que ja havia actuat a Les amigues de l'Àgata– sí que se sent molt marcada per la Pompeu Fabra: "Perquè el film és el treball sorgit com a final de carrera, i perquè en ser una universitat pública no hi ha una productora com a l'ESCAC, no tens pressupost, i t'animen a parlar de coses que tens a prop, per abaratir costos".

El trio riu quan es parla de la importància de la direcció. Han explicat històries personals, però... "A Júlia ist som quatre els autors de la pel·lícula, jo la dirigeixo, i al darrer moment un dels professors em va animar a protagonitzar-la. El cinema es fa en grup", explica Martín. Aguilar hi incideix: "És que explicant alguna cosa que tens a prop és com no caus en els clixés. A l'ESCAC s'incideix molt a no oblidar el públic, i defugir els tòpics és un bon camí". Existeix de debò un indie català en alça? "Pot ser que a Madrid es pensi més en la indústria i, en canvi, aquí t'alliberes, et permets més llibertats", explica Aguilar. "És molt difícil de contestar i concretar", aclareix Simón, "però per quantitat és cert que som, de cop i volta, força directores catalanes. Crec que la clau són els referents, el que et motiva. És un món molt petit, i intercanvies impulsos i energies. Jo vaig tornar de Londres, no coneixia ningú, vaig creuar els meus passos amb la Mar Coll i la productora Valérie Delpierre, i m'hi vaig llançar". Martín explica que a ella i als seus companys d'aventura els va ajudar veure una pel·lícula nord-americana, Como locos, "perquè l'havien rodat amb la mateixa càmera, parlava també de personatges joves, en situacions semblants... Veus que hi ha gent en la teva mateixa posició i aprens dels seus defectes i encerts".

Les tres pel·lícules tenen protagonistes femenines: a Estiu 1993 una nena se'n va a viure amb els seus oncles i la seva cosina després de la mort dels seus pares a causa de la sida, digerint com pot aquest huracà d'emocions; a Júlia ist una estudiant d'Arquitectura viatja a Berlín a estudiar un any d'Erasmus, i deixa per primera vegada de dependre sentimentalment dels qui l'envolten, i a Brava la vida d'una dona s'enfonsa després d'un assalt al metro, per aquest motiu fugi al seu poble, a casa del seu pare, sense que les seves ferides psíquiques cicatritzin. "Fa 20 anys sentia molt de pudor a l'hora de parlar del feminisme, de la desigualtat de gènere, i més encara al cinema", apunta Aguilar. "Avui sí que sabem que cal alçar la veu perquè la cultura imperant, molt masclista, no ens deixa ni reflexionar sobre el tema". Martín no se sent capacitada per parlar de la indústria ("El meu rodatge va ser com una bombolla"), tot i que sí que recorda que a la universitat no va estudiar Història del Cinema, sinó "Història del Cinema dels homes". "I l'ambient competitiu masculí del més fort i el que més crida fa que hi hagi dones que s'apartin, que es facin petites", assenyala. Simón explica que en la seva pel·lícula el 80% de l'equip era femení, "sense haver pres una decisió conscient". I parla de l'informe de CIM (l'Associació de Dones Cineastes), que demana que un 40% de les ajudes oficials es destinin a projectes liderats per dones. O, com assegura Aguilar: "Els homes no deixaran de fer cinema, només volem resoldre el desequilibri, perquè hem naturalitzat una visió del món masculina, que en realitat és una visió simplista, d'un sol costat".