Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El diputat número 136

Falten poc més de 90 dies per al referèndum i, com si fos una gran final de 90 minuts, el suport col·lectiu serà fonamental perquè es pugui celebrar

El 9 de juny el president Carles Puigdemont va anunciar la data i la pregunta del referèndum en un acte solemne al Palau de la Generalitat. Aquella declaració, com va deixar clar el fiscal general de l'Estat, no va tenir cap efecte jurídic, però va tenir conseqüències polítiques i, sobretot, un gran impacte mediàtic i social. Tres dies abans, el Pacte Nacional pel Referèndum havia enterrat la possibilitat que aquest fos pactat, havia dissolt la seva comissió executiva i s'havia posat a la disposició de les institucions catalanes per seguir actuant com a fòrum de debat i de consens. Puigdemont, amb el seu gest, va voler assenyalar que ha arribat l'hora de l'impuls governamental d'un referèndum no acordat, de la intensificació d'una acció popular que contribueixi a defensar-lo i de respondre a les maniobres del Govern espanyol per evitar la participació popular.

Dos dies després de l'anunci de Puigdemont, les entitats sobiranistes van organitzar una concentració multitudinària a les emblemàtiques quatre columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc per ratificar tots dos propòsits: avalar la decisió de l'Executiu català i mostrar de nou el suport social al referèndum.

Els presidents d'Òmnium Cultural i de l'ANC van insistir en la ferma voluntat dels catalans de decidir a les urnes el futur de Catalunya i van advertir que “no hi ha prou presons per posar-hi tot el poble de Catalunya”. Pep Guardiola, que va llegir el manifest, també es va referir a la força del poble i va afirmar que “quan el Govern de Catalunya compleixi el mandat democràtic no estarà sol. A més de la majoria democràtica del Parlament, ha de saber que tots serem al seu costat. Ara que volen segrestar la veu de la democràcia, més que mai acudirem a les urnes i defensarem amb totes les nostres forces la democràcia i els nostres representants. Hi estem compromesos”.

Des d'aquell compromís de “referèndum o referèndum” (pactat o no pactat amb el Govern espanyol) que el president de Catalunya va contreure en el debat sobre la qüestió de confiança de setembre del 2016, hi ha hagut un suport popular latent favorable a qualsevol iniciativa de referèndum que, si es manifesta terminant i sense fissures en els propers tres mesos, serà decisiu. Si el Govern català realment vol arribar fins al final i celebrar, amb totes les seves conseqüències, el referèndum, no només s'ha de desprendre dels independentistes pusil·lànimes i descreguts que encara té a les seves files i que afegeixen traves internes a les dificultats externes, sinó que necessita garantir un suport popular ampli i persistent.

Si recordem els precedents de les últimes cinc Diades és difícil augurar que els partidaris del referèndum i de la independència de Catalunya desisteixin. Entre un i fins a gairebé dos milions de catalans es van manifestar a Barcelona (2012), van formar una cadena humana de 400 quilòmetres que va unir 86 municipis (2013), van participar en una V humana d'11 quilòmetres que va creuar la capital catalana (2014), es van concentrar en un tram de 5,2 quilòmetres de la Meridiana de Barcelona (2015) i van organitzar cinc concentracions simultànies a Barcelona, Berga, Lleida, Salt i Tarragona (2016). I a totes aquestes massives concentracions, pacífiques i populars, cal sumar-hi els gairebé 2.350.000 catalans que van votar el 9-N. Tot sembla indicar que l'11 de setembre, quan faltin 20 dies per a la data assenyalada per al referèndum, la demostració de força popular serà fins i tot superior a la d'anys anteriors i, una vegada més, quedaran en paper mullat les teories sobre el suflé independentista. Algunes ments unionistes comencen a adonar-se que fer un referèndum no és l'obsessió d'un Govern eixelebrat, ni l'obstinació insensata d'una majoria absoluta parlamentària, sinó que és la voluntat d'una àmplia majoria del poble de Catalunya.

De la mateixa manera que els 11 jugadors del terreny de joc necessiten el suport incessant de l'anomenat jugador número 12, és a dir, sentir els ànims de l'afició per intimidar l'equip contrari en els partits més transcendents, l'Executiu de Puigdemont i la majoria absoluta parlamentària que el sustenta també necessiten, en aquesta fase final, el suport del diputat número 136, d'una àmplia majoria popular disposada a lluitar per poder decidir el futur polític dels catalans. Falten poc més de 90 dies per al referèndum i, com si fos una gran final de 90 minuts, el suport col·lectiu serà fonamental perquè es pugui arribar a fer.

Jordi Matas és catedràtic de Ciència Política de la UB