Selecciona Edició
Connecta’t

‘La Riera’, el difunt Claudi es menja el final

Acaba una sèrie feta amb ofici, però que no es farà enyorar

En Sergi i la Maribel, de nou junts, al final de la sèrie.
En Sergi i la Maribel, de nou junts, al final de la sèrie.

Al penúltim capítol de La Riera, la Maribel exclama: “No et vull veure ni a tu ni a ningú. L’únic que vull és fotre el camp d’aquesta cuina i d’aquest puto poble”. Una magnífica declaració de principis no ja sobre el bleda del Sergi i Sant Climent, sinó sobre el cansament de la sèrie, allargassada per motius pressupostaris, lluny de qualsevol necessitat narrativa. Doncs bé, els autors de La Riera no van tenir la gosadia de sostenir la còsmica emprenyada de la Maribel i, porucs, al darrer capítol la van tornar a aparellar sentimentalment i professionalment amb el Sergi. Suposo que amb la satisfacció d’una part de l’audiència.

Per anunciar el darrer capítol, la mateixa TV3 lluïa en un anunci promocional la cinquantena llarga de morts que hi ha hagut en aquests vuit anys. Aquesta ha estat una intriga dominant: el mataran, aquest? Serà aquesta capaç d’assassinar? Qui l’ha mort? Però per sobre de la insòlita demografia criminal de Sant Climent, hi ha hagut un enfilall de mediocritat i misèria moral que hauria estat un bon, dur, retrat d’una societat si no hagués resultat que aquesta mediocritat i misèria no era el xup-xup d’unes vides vulgars, comunes, sense grans episodis, sinó que solament es podia manifestar amb grans terrabastalls (negocis fraudulents, gelosies imparables, rancúnies sense aturador...) que han emplenat, cada cop amb més densitat, els capítols de la sèrie.

El capítol final va començar amb la Mercè a la vora de la piscina de casa seva, un clar recordatori de l’autèntic tarannà del personatge que, vuit anys abans, va deixar morir allà mateix el seu marit. I va acabar a la mateixa piscina, amb el fantasma del Claudi convocant la Mercè, en un temps no gaire llunyà, al territori dels difunts. Sobre qui va matar el Claudi, els autors, amb una estratagema molt coneguda –la de posar a l’espectador un parany darrere l’altre–, van apuntar successivament diferents sospitosos. I dos dels dolents més dolents, la Lídia i l’Emili, arriben a la presó no pas pels crims que han comès sinó víctimes de proves i acusacions falses cuinades –una metàfora inevitable en aquest cas– per gent que té mil raons per odiar-los. Finalment, seran els fills de l’Emili els que descobriran que el seu pare és l’assassí de la Candela. Les relacions de pares i fills a La Riera han estat molt destructives. I la Mercè n’és l’exemple més extrem.

L’acumulació de turbulències sobre uns mateixos personatges resulta fatigant, encara que uns excel·lents actors i uns diàlegs ben pentinats procurin mantenir els clímaxs en la frontera de la versemblança, cosa que de vegades es fa costeruda, com quan li mutilen una mà a la Lídia, que, temps enrere, havia fet tallar el dit a una periodista digital incòmoda.

En fi, un producte industrial –això a Catalunya, tal com està el sector, és un elogi–, amb ofici, però que no es farà enyorar. Anit, TV3 va emetre tard el darrer capítol perquè el va embolicar amb una gala prèvia innecessària que tenia molt enfadats els telespectadors que havien de matinar i volien anar a dormir sabent qui havia matat el Claudi. Perquè aquest era el gran misteri.

MÉS INFORMACIÓ