Selecciona Edició
Connecta’t
Final Eurobàsquet Femení | Espanya - França

Espanya conquista l’or de l’Eurobàsquet femení

França cau davant la intensitat d'un equip llegendari, que guanya la cinquena medalla consecutiva i recupera el tron continental. Alba Torrens i Sancho Lyttle marquen la diferència (71-55)

Eurobasket femenino 2017
Les jugadores espanyoles celebren l'or. AFP

La passió de la selecció espanyola no té límits ni antídot. L'equip femení va superar amb contundència la rocosa França i va guanyar el seu tercer Eurobàsquet després dels del 1993 i el 2013. L'or de Praga ja és la dotzena medalla en 54 anys d'història, la vuitena en els nou últims Europeus i la cinquena consecutiva en totes les competicions. Un recorregut memorable d'un equip llegendari, que ha construït la seva identitat apostant pels seus trets diferencials. Jugadores amb molt de talent, entusiastes, abnegades, solidàries i valentes, l'equip de Mondelo va tornar a fondre un rival més robust a força de cor. Un cor d'or pur. Amb Alba Torrens com a estilet (MVP amb 18 punts, la seva mitjana al torneig) i Sancho Lyttle com a pilar (19 punts i vuit rebots), la final no es va resoldre a les altures, sinó per paciència, intensitat i sacrifici. Aquí Espanya va resultar, una vegada més, inabastable.

El duel per l'or era la reedició de la final del 2013 a Orchies i de la semifinal del 2015 a Budapest. En la primera ocasió, Alba Torrens i la llavors MVP, Sancho Lyttle, van silenciar la Marsellesa amb academicisme i van permetre que les capitanes Amaya Valdemoro i Elisa Aguilar es retiressin amb l'or al coll. En la segona, les jugadores de Mondelo es van estavellar contra la contundència física de l'equip gal i de les seves pivots, Sandrine Gruda i Isabelle Yacoubou. Dues filosofies de vida. Dues maneres d'arribar a les medalles. Repetien al roster les dues referents espanyoles, però les dues torres franceses ja no hi eren; ara es deien Helena Ciak (1,97m) i Diandra Tchatchouang (1,90). El pla d'Espanya per recuperar el tron continental va ser el mateix. Les seves possibilitats de victòria passaven per córrer per desgastar la seva fornida rival, per fomentar l'agitació i estressar així el metòdic conjunt francès, per eludir el xoc perquè la gracilitat triomfés sobre el múscul. Així va créixer la figura de Torrens, que va anotar set punts en els primers quatre minuts i d'aquesta manera la selecció va espantar els nervis de la cita. Ningú ja no les va poder aturar.

Amb l'ideari de defensa, rebot i contraatac, Espanya va guanyar la baralla de la posada en escena i el partit sencer. Pletòrica, febril i il·luminada, Torrens va rematar el primer quart amb un triple des dels vuit metres que va generar optimisme en l'equip de Mondelo i precipitació en les files gal·les. França s'aferrava al seu poder físic sota les cistelles, però la selecció espanyola sempre va portar el llibre d'instruccions de la final. Aplicades i voraces en defensa, solidàries en atac i vibrants a tota la pista, les subcampiones olímpiques i mundials es van llançar a conquerir l'or continental amb una passió indomable.

Dumerc va trigar a trobar la brúixola i França es va endinsar en l'espessor i la inquietud mentre Espanya anava fent camí (32-20, m. 15). La capitana i pedra filosofal del conjunt francès va anotar cinc punts consecutius que van aturar la primera escapada del conjunt de Mondelo, però la selecció no va perdre la paciència i el mur francès va caure per demolició. Lyttle i Nicholls van repetir el magistral desplegament defensiu amb què havien anul·lat les belgues Meesseman i Wauters a les semifinals, i Silvia Domínguez va gestionar d'una manera brillant els minuts previs al viatge a vestidors. Una cistella de la base de Montgat va portar a les de Valérie Garnier a la cadira de pensar. Ja no van sortir del túnel.

Al retorn del descans va ser Espanya la que va intensificar l'aposta. Torrens va reprendre la feina i Domínguez va treure la quarta falta personal a Ciak en ple moment àlgid de les espanyoles (47-32, m. 25). El pas dels minuts va desgastar psicològicament la rotació francesa, extraviada per Garnier en la seva constant i improductiva cerca de solucions. La diferència va créixer fins a superar la frontera dels 20 punts (69-46, després d'un triple de Lyttle). No té kriptonita aquesta Espanya que juga amb ànima cada minut i ha construït la seva llegenda amb la humilitat de qui coneix el que costa la glòria. Els ors de Perusa el 1993 i d'Orchies el 2013 ja tenen relleu. El Mundial d'Espanya del 2018 és el millor horitzó per seguir fent créixer la llegenda d'unes dones gegantes en ambició.