Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
cartes de més a prop

Recompensar la ciència

Crec que és hora de premiar l’esforç de les editorials que aposten per la divulgació científica

Els qui escriuen de forma obscura són incapaços d’escriure, són inclús malignes”, deia Sir Peter Medawar. I entre els científics, certament, n’hi ha molts que escriuen de manera fosca, i fins i tot tosca. L’investigador, a força de preparar papers, escrits en anglès científic, ha abandonat l’estil propi, la veu identificadora, el segell exclusiu. Un article científic és un exercici d’organització i, alhora, un esforç per ocultar la identitat, ja que l’avaluació per revisors exigeix que aquest siga anònim. Així les coses, el científic ha anat esporgant del seu corpus argumental la retòrica, la persuasió, els mecanismes lingüístics del convenciment, i el seu text és una peça d’exposició de resultats, un informe sense més ets i uts. Qualsevol vel·leïtat és ràpidament detectada pels editors, i fulminantment eliminada, quan no implica la refutació directa de l’article.

Per tant, quan els científics es posen a fer divulgació, siga en forma de llibre, o d’article de premsa, els seus textos van sovint desarmats d’un lèxic ric, de metàfores enginyoses, d’adjectius substancials, de fórmules lingüísticament suggeridores. Altres vegades, s’esdevé que el text que lliura el científic és d’una prosa plúmbia i enrevessada, perquè l’investigador viu també amb la pruïja de l’exhaustivitat, i allò fa que el resultat final estiga atapeït de conceptes i matisacions. Per això, tenen tant de mèrit aquells científics que escriuen bé, que no han abandonat la seua curiositat literària, que tenen un estil definit que han anat conreant disciplinadament. I potser haurien d’estar molt més buscats pels editors, més exigits, i més recompensat el seu esforç. El científic que fa divulgació de bona qualitat és un regal per als lectors. Perquè la ciència forma part d’una manera indefugible de la cultura, i els temps que ara vivim són una època daurada, per l’abast de les descobertes i la velocitat de l’avenç científic. I la seua difusió resulta més necessària que mai.

Fa uns dies vaig participar en el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians: fou una gala preciosa, que demostra el bon treball realitzat per les seues màximes responsables, les companyes i escriptores Bel Olid i Gemma Pasqual. Tanmateix, entre tots els llibres que vaig haver de llegir d’assaig no n’hi havia cap de ciència. Per què això? Per què no es recompensen els bons textos de divulgació de la ciència? Per què no hi ha cap reconeixement cap a aquells científics que s’han esforçat, que han abandonat els seus papers, la seua bombolla investigadora, i han baixat a una arena que no coneixen prou bé i han reeixit amb èxit? La situació és semblant en altres premis de la crítica, on com a molt es recompensen algunes investigacions històriques. Crec que és hora de premiar l’esforç de les editorials que aposten per la divulgació de la ciència. Perquè els qui escriuen de forma clara no sols són benignes per a la societat, sinó que són un joia. I més si són científics!