Selecciona Edició
Connecta’t
Crítiques / Televisió

La gent d’Agnès Marquès

El 'Gent normal' demostra que es pot fer un bon programa amb una taula, quatre cadires i en un lloc menut, sense cromes ni additius digitals

Marquès conversa amb els seus convidats.
Marquès conversa amb els seus convidats. TV3

Ara que es parla tant dels formats, que es compren i es venen, que poden enfonsar un programa amb bons propòsits o fer triomfar qualsevol ximpleria... resulta que La gent normal demostra que es pot fer un bon programa amb una taula, quatre cadires i en un lloc menut, sense cromes ni additius digitals. Bé. No és exactament així. També cal encertar-la amb uns testimonis que sàpiguen verbalitzar la seva experiència i amb una periodista, Agnès Marquès, que accepti tenir un paper discret a la conversa, subsidiari. L’espectador no mira el programa per escoltar-la i agraeix que no en vulgui ser la protagonista.

‘La gent normal’.
Dimarts. Direcció i presentació:
A. Marquès. TV3

En aquesta segona temporada, han parlat persones que han patit abusos a l’escola; que van quedar molt aviat òrfenes de mare, de pare o de tots dos; que han viscut un càncer o la mort de la parella per aquesta causa; que tenen diferents maneres de viure l’amor; que són parella amb notable diferència d’edat; que són petits d’estatura... Potser els millors i també els més difícils són els que aborden situacions que en si mateixes no són notícia perquè ens passa a tots (tard o d’hora arriba la mort) o quasi (la pèrdua dels pares) i hi ha com una mena de formularis socialitzats per fer servir quan convingui (el “t’acompanyo en el sentiment” a les vetlles). Però al programa no sents el que sempre se sent. Al capítol dels orfes, per exemple, es va parlar de com organitzar la supervivència, del silenci dels adults, de créixer més de pressa... Si no fos per Macron també inclouria en aquest capítol les parelles on ell és molt més jove, però ara aquest tema s’ha rebregat moltíssim a França, i no solament a França.

Els convidats saben parlar de les seves experiències sense buscar la compassió de l’espectador, quan podrien trobar-la. Més aviat sembla que sigui a l’inrevés, que el volen ajudar explicant el seu patiment o el seu goig, segons l’assumpte tractat, perquè si se’ls presenta el cas tinguin més eines, emocionals i intel·lectuals, per gestionar-lo.

Hi ha una visible presència del gremi periodístic entre els convidats, potser perquè estan més a mà a l’hora de captar-ne o perquè Marquès, com a directora també de l’espai, es refia de les seves habilitats comunicatives. En tot cas, no són maniobres discursives les que fan excepcional la conversa entre els periodistes Joan Maria Pou i Jordi Gil sobre la mort de les parelles. Admirable diàleg sobre les absents i el buit. Realment, els convidats porten molt elaborat el seu relat sobre el tema de la convocatòria, sense perdre frescor ni autenticitat.

De vegades Marquès convida, a part, un expert en la matèria. Hi juga un paper quan aquest, a més de ser-ho, té una experiència per explicar (la reflexió del metge sobre com i en quin grau comunica al malalt un càncer terminal o la narració de la professora sobre com va combatre un cas d’assetjament).

Ara bé, no té sentit donar una palestra privilegiada a un expert perquè faci la seva teoria o, pitjor, reparteixi sentències sobre conductes. No és que la seva teoria sigui més o menys pertinent, és que es col·loca en un altre àmbit, el del pontifical acadèmic. Això va passar, per exemple, amb el sexòleg al programa sobre diferents maneres de viure l’amor.

Potser el menys encertat d’aquest molt bon programa és el títol. Presentar els convidats com a gent normal emfatitza tant aquesta condició que dona a entendre que no ho són però se’ls vol homologar com a tals. I la veritat és que són gent molt, molt normal que expliquen un drama, una experiència, un episodi de la seva vida... no cal subratllar la seva normalitat. Fer-ho és sospitós. Són bona gent i prou.

Un consell sincer, mireu-lo. I, sobretot, escolteu-lo.