Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
Llibres

Un Proust de part

L’omissió del pes de les traduccions en castellà falseja la constitució de la comunitat lectora de Proust a Catalunya

La naturalesa ficcional del 'Quadern gris' de Josep Pla hauria pogut beure, perfectament, de Marcel Proust.
La naturalesa ficcional del 'Quadern gris' de Josep Pla hauria pogut beure, perfectament, de Marcel Proust.

A Marcel Proust hem arribat tots (a Catalunya) per camins diversos. Una minoria petita i valuosa ho ha fet a través del francès, una altra minoria petita i esforçada ho ha fet en versions catalanes (algunes d’heroica lectura) i una majoria aclaparadora de qui ha llegit Proust als segles XX i XXI a Catalunya ho fa fet en castellà, gràcies fonamentalment a les traduccions que va difondre (fins a 200.000 exemplars per volum) des de 1966 Libro de Bolsillo d’Alianza Editorial, entre d’altres. D’aquests tiratges, un percentatge no precisament petit va anar a parar a cases catalanes i lectors catalans. L’absència d’aquesta dada òbvia, a l’extensa Justificació. Proust en diàleg amb la cultura catalana del volum del qual és editor Xavier Pla (i a la resta del llibre), no sé ben bé a què atribuir-la: cal imaginar que l’omissió és involuntària, però és també greu, perquè falseja la constitució de la comunitat lectora de Proust a la Catalunya de l’últim mig segle.

És natural, així, que Pla no assenyali que les celebracions del centenari de l’autor el 1971 van dependre de manera massiva de la lectura popular de Proust en castellà, i no en català ni en francès. D’altra banda, la seva anàlisi al voltant de les lectures proustianes de tres grans (i un important) —José Ortega y Gasset, Eugeni d’Ors, Josep Pla (i Agustí Calvet, Gaziel)— està concebuda com una partida entre llestos i tontos. Al cantó bo, Pla i Gaziel; al cantó dolent, Ortega i un D’Ors “ja defenestrat” que “mai no van acabar d’entendre l’aventura proustiana”. O, millor, que van “mostrar una ceguesa permanent en relació amb la Recherche”. Gens ni mica? Ni un borrall? No van pescar res de res? Ni una miserable observació pertinent van deixar? Déu n’hi do, tu. La cosa arriba fins a insinuar que Ortega era homòfob —i això el va fer sentir incòmode “davant de la progressiva explicitació dels amors homoeròtics”—, quan em fa l’efecte que hi estava prou avesat per una germana seva, ben estimada i ben lesbiana.

Dels treballs aplegats al volum probablement els millors són dos: un, del professor de literatura i cinema a la Universitat de Califòrnia-Santa Barbara Eloi Grasset, que fa una escrupolosa lectura de l’empremta proustiana a Pere Gimferrer, el de Fortuny sobretot, i l’altre és del mateix Gimferrer, amb una lectura magistral i improvisada del significat literari i estilístic de la Recherche. Tempteja el professor de la Universitat de Barcelona Antoni Martí Monterde (auxiliat per Adorno, Barthes, Benjamin, Blanchot, Habermas, Hamon... i Fuster!) la naturalesa ficcional del Quadern gris, sense avançar en el que alguns ociosos aficionats hem entès com a frustració capital de la vida d’escriptor de Pla. Com que no era capaç de fer una Recherche, ambicionada des dels seus vint-i-pocs anys, es va empescar una Recherche en forma de diari de ficció, l’escriptura del qual va durar tota la vida: una novel·la, diria jo. Com sempre en el seu cas, el professor emèrit de la Universitat de Nebraska i gran expert en la influència proustiana a Espanya, Herbert E. Craig, fa un recorregut ben documentat per la recepció de Proust a la premsa; tenen també interès especialitzat les anàlisis sobre Maurici Serrahima (de Sílvia Coll-Vinent) i Llorenç Villalonga (de Maria del Carme Bosch). És ben suggestiu l’apunt sobre Dalí de Vicent Santamaria, i emocionants les confidències editorials dels dos últims traductors al català, Josep Maria Pinto i Valèria Gaillard.

Però tornant al principi, de vegades sembla que encara haguéssim de tornar a un debat ranci i inútil. A Catalunya gaudim d’una cultura bilingüe amb dues llengües literàries d’ús ciutadà massiu, feliç i fèrtil per a la majoria. Els estudis culturals que a Catalunya menystenen el consum de llibres o de premsa d’àmbit espanyol perquè no s’ha engendrat a Catalunya produeixen sovint caricatures que callen l’evidència afortunada que llegim, escrivim i forniquem en dues llengües, com a Nietzsche el vam llegir i encara el llegim en castellà (gràcies a la solvència d’Andrés Sánchez Pascual). No veig Joan Fuster ni Gabriel Ferrater (ni Jordi Llovet) gaire cofois amb un mètode submís a prejudicis ideològics d’aquesta mena a l’hora d’explicar Proust a Catalunya. L’evidència del bilingüisme pot deplorar-se legítimament i fins i tot condemnar-se sense embuts, si a un li peta, però no ignorar-la o ometre-la. Podria semblar fins i tot que per analitzar la bona fortuna de Proust a Catalunya calgués fer secessionisme filològic amb efectes retroactius.