Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Aigualir la festa

Commemorem el 15-J del 1977, però fem-ho sense idealitzacions ni autoenganys, amb el mateix esperit crític i rigor analític que apliquem a altres processos històrics

Adolfo Suárez, amb la seva dona, Amparo Illana, vota el 15 de juny del 1977.
Adolfo Suárez, amb la seva dona, Amparo Illana, vota el 15 de juny del 1977.

Els lectors em disculparan que, per una vegada, exerceixi el paper que suggereix el títol d’aquest article. Ho considero justificat i fins i tot útil, encara que només sigui per compensar una mica l'empatxosa apoteosi d’autocomplaença que ha acompanyat el quarantè aniversari de les eleccions del 15 de juny del 1977. No, no es tracta de minimitzar aquesta data, i encara menys de carregar-se la Transició sencera, però sí d’explicar –sobretot a les generacions més joves– que, lluny de ser l’epifania democràtica avui descrita per molts, aquells comicis –i, per tant, les seves conseqüències polítiques– van estar subjectes a serioses limitacions i greus condicionaments. El primer va ser el seu origen jurídic: la llei per a la reforma política, aprovada per unes Corts sense cap legitimitat ni base democràtica, i ratificada mitjançant un referèndum de factura dictatorial.

En un article apologètic del 15-J-77 que es va publicar en aquest diari el mateix dia de l’efemèride, el professor Francesc de Carreras evocava certs textos seus publicats fa quatre dècades al setmanari barceloní Arreu, i admetia: “No recordo què vaig escriure”. És normal, però per això hi ha els arxius; i feliçment el meu conserva els tres números d’Arreu (9, 10 i 11) on van aparèixer les anàlisis del constitucionalista.

El seu plantejament és impecable, el de qualsevol demòcrata en aquells moments. Extremadament complexa i fins i tot contradictòria, subtil, cauta i hàbil, la llei per a la reforma política tenia un potencial democratitzador que, no obstant això, només es podia desenvolupar si es complien certes condicions, entre les quals, “la llibertat per a tots els partits polítics” i la seva “lliure participació” en les eleccions.

I bé, és obvi que aquest requisit tan crucial no es va donar. Aquell 15-J desenes de partits –els que qüestionaven l’ordre socioeconòmic, o la forma de govern, o la unitat de l’Estat, o fins i tot la dinastia regnant– no estaven legalitzats ni van poder competir en igualtat de condicions. Eren tots els situats a l’esquerra del PCE-PSUC més alguns (Esquerra Republicana, el Partit Carlista...) a la seva dreta, uns i altres forçats pel Govern de Suárez a camuflar-se sota creades per a l’ocasió o en agrupacions d’electors. Només a Barcelona hi va haver quatre candidatures d’aquestes, que reunien confusament almenys dotze partits il·legals.

En aquelles peces periodístiques escrites a la finals del 1976, el doctor De Carreras assenyalava encertadament una altra ombra que va enfosquir el 15-J: el Senat, “poc representatiu dels amplis corrents del país” a causa de la seva elecció majoritària i no proporcional, basada en el territori i no en la població, i amb 41 senadors de designació reial. A excepció d’aquest últim element, encara seguim més o menys igual...

Si les eleccions de juny del 1977, doncs, van estar molt lluny de l’exemplaritat democràtica (¿ja hem oblidat l’ús abusiu que la UCD va fer dels recursos i els aparells de l’Estat, muntant les seves candidatures des dels governs civils?), la legislatura constituent que en va sorgir tindria debilitats conseqüents amb el seu origen i amb la perfecta continuïtat, sense cap ruptura ni depuració, de les estructures de poder franquistes.

Avui són públiques i notòries les pressions i interferències de la cúpula militar mentre els “pares de la Constitució” redactaven els títols preliminar i vuitè de la Carta Magna. Però, per no parlar sempre del mateix, dirigim el focus cap a un altre terreny ben sensible: el comportament de les forces policials. Segons l’exhaustiu estudi de la hispanista francesa Sophie Baby, Le mythe de la transition pacifique. Violence et politique en Espagne (1975-1982) –que, curiosament, no ha trobat editor en castellà–, entre el gener del 1976 i l’octubre del 1977, les actuacions dels cossos de seguretat de l’Estat van causar un mínim de 50 morts, 18 dels quals van ser abatuts pel simple fet de participar en una manifestació. Això, sense explicar les accions simultànies d’una extrema dreta més o menys parapolicial i escandalosament impune. És dubtós que, en circumstàncies com aquestes, una precampanya i una campanya electoral es puguin qualificar de democràtiques i lliures.

Hi insisteixo: la intenció d’aquest article no és deslegitimar el retrobament dels espanyols amb les urnes després de 40 anys de dejuni forçós, ni la Constitució subsegüent, ni l’edifici institucional que s’ha construït sobre aquesta. Commemorem en bona hora el 15-J-77, però fem-ho sense idealitzacions retrospectives ni autoenganys, aplicant a aquells esdeveniments el mateix esperit crític i rigor analític que apliquem a altres processos històrics.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.