Selecciona Edició
Connecta’t

Ismael Smith, el maleït dels maleïts

Va ser un multiartista que conreà disciplines com la il·lustració, el cartellisme, el disseny gràfic, l’interiorisme, la ceràmica, el disseny de joies, els gravats, els exlibris, la pintura i, sobretot, l’escultura

L'escultor i multiartista Ismael Smith.
L'escultor i multiartista Ismael Smith.

La història de l’art és plena d’artistes maleïts que han acabat pràcticament sepultats per un nul encaix amb els ismes del moment i per la historiografia tradicional. Cap com Ismael Smith (Barcelona, 1886-Nova York, 1972), un multiartista que conreà disciplines com la il·lustració, el cartellisme, el disseny gràfic, l’interiorisme, la ceràmica, el disseny de joies, els gravats, els exlibris, la pintura i, sobretot, l’escultura. Tot i això, Smith ha acabat sent conegut per la seva inestabilitat, que el va portar a ser tancat durant 12 anys en un manicomi als afores de Nova York, davant les pressions dels seus veïns, escandalitzats per les seves excentricitats i acusat d’homosexual. Allí va morir oblidat per gairebé tots als 86 anys d’edat.

Marginal, transgressor, sarcàstic, ambigu i rupturista, amic de Josep Togores, Josep Granados, Pau Casals, Eugeni d’Ors, Raimon Casellas, Josep Pijoan o Francesc Cambó, entre molts altres, cridava l’atenció allà on anava, tant per ser un elegant dandi com per representar-se per a la posterioritat vestint un vestit de torero, una de les seves passions, amb voluminosos anells als dits, amb un clavell a la boca i una piga a la galta, mentre reptava l’espectador amb la seva mirada múrria. Oblidat per gairebé tots durant dècades, mig segle després de la seva desaparició segueix sent un gran desconegut de l’art català, sobretot pel gran públic, cosa que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) intenta resoldre amb Ismael Smith. La bellesa i els monstres, una gran exposició en què s’han reunit 450 de les seves obres, que permeten descobrir un personatge extraordinari i complex.

El conductor d’aquesta immersió en Smith és el crític Josep Casamartina i Parassols, que durant 10 anys de treball i molta passió coneix a Smith com pocs. El resultat és una mostra que permet veure l’ascens i el declivi d’aquest artista, que va ser molt conegut en els seus primers anys d’activitat però que, quan va marxar a viure als Estats Units el 1919, amb tota la seva potentada família, va començar a caure en l’oblit, fins a la seva pràctica desaparició o a quedar relegat al terreny de la il·lustració satírica i el bibelot. “Ha sigut sempre estrany, i les seves obres, de manera puntual, plantegen el problema d’on instal·lar-les i com mostrar-les”, explica Casamartina. Això es va poder comprovar al mateix MNAC, que conserva més d’un miler d’obres que en part va cedir el mateix Smith el 1955, quan una de les seves obres, un autoretrat en guix amb tons verds, destacava, per excèntrica, dins de les escultures canòniques del segle XIX. “Juntes permeten veure’n la coherència, les moltes veus de Smith, el seu món propi que va desplegar fins al final”, cosa que permet a l’especialista establir diferents temes o àmbits.

Marginal, transgressor, sarcàstic, ambigu i rupturista, cridava l’atenció allà on anava, tant per ser un elegant dandi com per representar-se per a la posterioritat vestint un vestit de torero

Smith va anar de fracàs en fracàs. La seva enorme producció escultòrica permet veure que va crear una ínfima part del que va projectar. El 1907 va crear un conjunt grotesc i monumental, En abundància, en el qual va representar Susana totalment lliurada a uns vells monstruosos. Va obtenir la medalla de bronze i la Junta de Museus la va adquirir perquè formés part del Museu d’Art (avantpassat del MNAC), però la peça va desaparèixer. El 1926 quan Smith va tornar dels Estats Units, es va interessar per ella. “Segurament es va destruir, sort de les fotografies”. Més car li va costar un Sagrat Cor que va presentar el 1929 per al concurs internacional per al Tibidabo. L’estètica gai, amanerada i queer de Jesús va escandalitzar tant que el volien excomunicar. Per descomptat no va guanyar.

“La gran obra de Smith va ser ell mateix”, diu Casamartina per explicar l’arrencada de la mostra dedicada al dandi. “El posat, la figura, la manera de vestir, formen part de la seva obra artística”. Són moltes les obres en les quals va captar l’evolució del seu rostre, mostrant-lo guapo, amb un somriure captivador que es va anar entelant amb el pas del temps.

Ismael Smith realizando 'En abundancia', una obra desaparecida hoy en día. ampliar foto
Ismael Smith realizando 'En abundancia', una obra desaparecida hoy en día.

El seu moment d’esplendor coincideix amb l’època d’il·lustrador i dibuixant a la premsa entre 1906 i 1912. És quan, sota Alexandre de Riquer, descobreix Beardsley i King i comença amb la seva ambigüitat sexual, pintant els seus elegants homes sempre amb talons, alguns amb mitges ajustades i lligues a les cames. Després de triomfar, el seu viatge a París el fa contactar amb les avantguardes i desplega altres facetes com a dibuixant de moda, escultura i dissenyador de mobles. El descobriment del seu llenguatge expressionista, allunyat del noucentisme i classisme que imperava a Catalunya, va fer que fos boicotejat en gairebé tots els projectes. “Va ser un treballador incansable amb grans amics, però les institucions no el van acceptar mai i va quedar marginat, i no va arribar a realitzar-se cap dels seus projectes”, prossegueix el comissari. Algun sí que es van començar, com el de Pere Turull a Sabadell, del qual només es conserva el bust, o el de Milà i Fontanals de Vilafranca. “La majoria es van quedar en paper, altres en argila o guix”.

Smith va beure, com Santiago Rusiñol i Ramon Casas, del seu amor per tot allò espanyol, però les seves manoles i toreros s’allunyen del típic folklorisme. “En el 90% de les escenes, els toreros i els cavalls apareixen travessats per les banyes del toro. Són escenes equívoques i esperpèntiques”. Segons Casamartina, aquest repertori folklòric i els exlibris van ser el que li van obrir el reconeixement als Estats Units. Un altre dels seus temes presents en l’exposició són el seu interès per Cervantes i el Quixot, fent una mena de bustos mixtos en què són presents tots dos i que va realitzar entre 1910 i 1920.

En el seu continu anar i venir d’Amèrica a Catalunya a la recerca del seu lloc en l’art i en la vida, el 1931 va tornar als Estats Units per viure amb la seva família, de la qual poques vegades se separava, en una luxosa mansió d’Irvington, als afores de Nova York. El 1946 mor la seva mare i l’any següent el seu germà gran, Pere Joan, assassinat per la màfia, i comença la desintegració familiar. A poc a poc va deixant la seva vena artística per centrar-se en la “investigació naïf” del càncer i la pràctica del naturisme, que tants disgustos li donarien i que acabarien amb els seus ossos al manicomi.

L’exposició del MNAC, oberta fins al 17 de setembre, servirà perquè aquest artista deixi de ser un maleït i trobi el seu lloc en el cànon de l’art

Abans la família va intentar instal·lar-se definitivament a Sitges. “Estava tot preparat perquè el 1951 el seu germà Isaac comprés Maricel directament de Charles Deering, però la seva mort va truncar la idea, que comptava amb la realització d’un museu amb les obres d’Ismael”. De fet, ha revelat Casamartina, les obres ja estaven embalades després que el mateix Ismael els donés una capa de purpurina daurada. Una vegada el projecte no va ser possible i després de morir la seva germana Anna Maria, Ismael va donar les 700 obres que han acabat al MNAC.

Aquestes peces, gairebé mai exposades, són la base de l’enorme col·lecció que atresora el MNAC. Però també compta amb 400 més, donades per Enrique García-Herraiz a finals dels anys vuitanta, que va rebre a Nova York el llegat de l’artista de mans de Paco Smith, l’últim dels germans vius. Des de llavors s’ha dedicat a conservar, a estudiar i a reivindicar la figura i l’obra de Smith. Ahir, García-Herraiz, que també ha donat més de 200 obres de l’artista al Museu d’Art de Cerdanyola —un centre que està molt present en aquesta mostra—, no es va voler perdre la presentació de l’exposició i va passejar entre les sales observant amb detall els impressionants bustos o la quinzena d’anells de plata del centenar que va fer-ne Smith. En un moment donat va treure un sobre i va obsequiar tothom amb un parell de còpies d’exlibris.

Les cartes que Ismael Smith va enviar als seus amics demanant que el traguessin del manicomi no van sortir mai i res van poder fer. L’exposició, oberta fins al 17 de setembre, servirà almenys perquè aquest artista deixi de ser un maleït i trobi el seu lloc en el cànon de l’art.

Un independentista de manoles i toreros orgiàstics

'Flirting. Good fall', una escena de toros de l'any 1914.
'Flirting. Good fall', una escena de toros de l'any 1914.

J. C. P.

Des de París, el 1914, Ismael Smith enviava un currículum als editors d’un diccionari biogràfic d’artistes internacionals, i començava així: “Jo no soc pas espanyol, doncs de la mateixa forma que hi ha catalans de França, nosaltres som catalans d’Espanya, esperant la nostra independència, som llatins i del Mediterrani, i amb això ja en tenim prou”.

Just llavors és quan començava a fer les esplèndides sèries de gravats de manoles i toreros, inspirades en la música del seu íntim amic Enric Granados, amb les quals assoliria un bon reconeixement a França i Anglaterra, i més tard, als Estats Units. Al British Museum de Londres hi ha una excel·lent representació de la seva millor obra gràfica. De fet, ja el seu primer gran èxit havia estat l’escultureta Encarnación, de guix pintat, amb què havia obtingut una tercera medalla a l’Exposició Internacional de Brussel·les, del 1910, i que estava inspirada amb Encarnación Hurtado, La Malagueñita, una ballarina que triomfava al Paral·lel.

Igual que a Ramon Casas o Santiago Rusiñol, entre molts altres, a Smith li encantava el flamenc, segurament més que no pas els orfeons i les sardanes, en una actitud poc noucentista que també li passaria factura. Com Granados, Albéniz i Falla en música, i Anglada Camarasa o fins i tot Picasso en pintura i gravat, o el també noucentista Esteve Monegal amb les seves colònies de Myrurgia, Smith vindicava el tema espanyol com una important font d’inspiració. Però no es va quedar en el tipisme folklòric i va donar-li la volta fins a l’esperpent. En els alegres tablaos, les ballarines van mig nues enmig d’una gran orgia, als paisatges els majos i les majas estan envoltats d’alcavotes, i en la majoria d’escenes taurines el brau agredeix el torero fins a rebentar-li les tripes, amb sang i fetge.