Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
Entrevista Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Joan Miró

“El meu pitjor moment va ser el dia del robatori”

Després de 37 anys Malet deixa el càrrec per jubilació, i per substituir-la s’ha convocat un concurs internacional. És hora de fer balanç de gairebé quatre dècades com a directora d’un centre dedicat a l’estudi, el coneixement i la difusió de l’artista i la seva obra

Malet, directora de la Fundació Miró, davant l’edifici creat per Josep Lluís Sert.
Malet, directora de la Fundació Miró, davant l’edifici creat per Josep Lluís Sert.

Rosa Maria Malet (Badalona, 1948) fa 37 anys que és al capdavant de la Fundació Joan Miró de Barcelona, cosa que la converteix en una de les persones que més anys ha dirigit un museu espanyol i potser europeu. Ara, amb 69 anys, aquesta llicenciada en Filosofia i Lletres, especialitzada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, que va ingressar a la Fundació com a ajudant de conservació, que va ser conservadora a càrrec de la catalogació, el registre i l’inventari de les obres donades per Joan Miró, i que des de 1980 ha dirigit el centre, ha plantejat al patronat de l’entitat el seu desig de jubilar-se. Un cop convocat un concurs internacional per substituir-la, és hora de fer balanç i dels reconeixements. Al maig va rebre la insígnia de Cavaller de l’Ordre Nacional del Mèrit de França i avui recull el premi Ressenya de l’Associació de Periodistes Culturals pel seu rigor i la seva aposta per la cultura i la difusió de l’obra de Miró.

Entre les raons de la seva llarga permanència a la direcció del centre, aquesta dona discreta i tranquil·la, que transmet serenitat, potser per haver treballat en aquest agradable edifici blanc que sembla una enorme casa mediterrània d’estiueig, Malet al·lega el fet que “el centre va començar amb un format i unes ambicions més reduïdes i les pautes marcades pel mateix Miró. M’he sentit identificada amb els interessos de Miró i el que ell volia, i més o menys hem anat tirant endavant per aquest camí d’una forma natural”. Modesta, al·lega per a aquest immobilisme “la falta d’inquietud dels meus joves col·legues” i el fet que “Miró que no és un personatge conflictiu, sinó tot el contrari”.

Ara ha arribat el moment de la seva substitució. “Tinc 68 anys, ho vaig plantejar en fer els 65 i s’ha ajornat una mica, tot i que hauria pogut continuar, però és el moment del relleu. La Fundació està en un bon moment, no hi ha conflictes, ni temes greus, i crec que és bo renovar les idees”, explica.

“El continuisme seria bo, però també ho serien una mirada contemporània i una renovació d’idees pel que fa a Miró”

A l’hora de fer balanç de gairebé quatre dècades valora la transformació que ha patit el centre. “En vida de l’artista, quan calia fer una exposició temporal, es treien les obres de les parets i no passava res. Després va néixer l’Espai 10, més tard l’Espai 13, dedicat als artistes que començaven, en un moment en què no hi havia sales d’aquest tipus a la ciutat, i això va permetre compaginar les activitats temporals i les exposicions de la col·lecció. Després que Miró donés els dibuixos preparatoris, es va digitalitzar aquest fons; s’ha creat la càtedra Miró; s’ha desenvolupat una sèrie d’exposicions temporals vinculades amb el pensament i l’obra de Miró, i també el Premi Miró bianual”, relata la gestora, que creu fermament que la Miró, al cap de més de 40 anys, ha aconseguit formar part de la família cultural de Barcelona”.

Miró havia exposat la seva obra i era reconegut als anys vint a París i als anys trenta a Nova York, però fins a finals dels seixanta no es va organitzar una exposició important d’ell a Barcelona que el va fer sortir del cercle d’especialistes. “Va ser el 1968 a l’Hospital de la Santa Creu. Aquí va néixer la Fundació”. Des de llavors el personatge s’ha fet popular, reconegut i cotitzat. “Són poques les obres que surten al mercat perquè els col·leccionistes de Miró fan les seves donacions a museus i entitats. Miró tenia una relació d’amistat no comercial amb marxants i col·leccionistes. Malgrat això, surten obres al mercat que mostren que Miró és un pintor cotitzat”.

Malet treu importància al fet que dels 425.967 visitants que la Fundació va rebre el 2016, la immensa majoria fossin turistes estrangers, tal com es percep recorrent les seves sales qualsevol dels dies. “És igual en totes les ciutats del món. Nosaltres mateixos, quan viatgem, volem veure-ho tot, però a la nostra ciutat no trobem el moment per anar-hi”. Assegura que el descens de visitants de gairebé un 6% “em preocupa, però més que la xifra és si la tendència continua”, tot i que matisa que “dins del panorama de la ciutat no tinc la sensació que el centre estigui coix en aquest sentit”.

Quant a la crisi que han patit tots els museus, Malet assegura que la Fundació l’ha viscut “amb grans dificultats”, si bé “sempre ens hem vist obligats a treballar amb recursos limitats i control de la despesa extrem. Miró va dotar la Fundació amb una molt bona col·lecció d’obra i documents, però no amb un fons econòmic”. Malet destaca el descens de les aportacions del Ministeri de Cultura, que han passat de 400.000 euros anuals a 70.000, però destaca també “que la Fundació compta amb el prestigi que li dona Miró i el seu contingut i no ha estat mai una institució problemàtica, i això ha facilitat aconseguir certes ajudes”. Com la que els dona des de fa 30 anys la Fundació BBVA per organitzar cada any una gran exposició i la Fundació La Caixa per finançar el Premi Joan Miró.

La contenció de la despesa els ha portat a aconseguir uns números envejables, ja que generen el 80% dels vuit milions de pressupost amb què compten aquest any. “És gràcies a la venda d’entrades i els recursos que generen la botiga i la llibreria, a més del parell d’exposicions itinerants que organitzem cada any”.

Malet considera que el model de governança de la Fundació continua sent vàlid: “Miró va preveure un patronat de 25 persones en què estigués representada la família i persones properes, artistes —una cosa poc habitual—, crítics, arquitectes i advocats, a més de cinc representants de l’administració: dos de l’Ajuntament i la Generalitat i un del Ministeri”.

Pel que fa al bell edifici creat per Josep Lluís Sert per acollir el centre, la gestora assegura que els materials tradicionals amb què està fet “obliguen a un manteniment continu i a un gran esforç, a un repintat de sales constant”, i sorprèn quan assegura que els lavabos que utilitzen els visitants s’han de renovar del tot cada tres o quatre anys.

El 2105, coincidint amb el 40è aniversari de la Fundació, Malet i el patronat van decidir fer un reset i passar la sala d’exposicions temporals al primer pis, segons l’esperit de Sert i Miró. “Teníem clar que érem un dels pocs edificis en què el fundador i l’arquitecte havien treballat de forma conjunta i havien pensat en el que volien posar en cadascuna de les sales, més que pensar en un projecte museogràfic o cronològic. Amb el temps i amb la idea de respectar la unitat de donacions, com ara la col·lecció de Kazumasa Katsuta i la de Joan Prats, això s’havia desvirtuat, i vam pensar que era el moment de tornar als orígens. I la resposta de crítica i públic ha estat excel·lent”.

En aquests 40 anys hi ha hagut moments en què a Malet li hauria agradat tirar la tovallola. Com el 1988, quan uns lladres van robar sis obres després de trencar un vidre. “Va coincidir amb la mort per accident de trànsit d’un dels nostres treballadors. Ha estat sens dubte el pitjor moment”. El robatori es va produir davant les nul·les mesures de seguretat de l’edifici. “Ningú va pensar que el diàleg entre natura i edifici seria aprofitat per robar. Va obligar a canviar tots els vidres per d’altres de seguretat i a implantar unes mesures d’alarmes que fins llavors no hi eren”. Per sort les obres van ser recuperades.

Quant al seu successor al capdavant de la institució, s’ha convocat un concurs internacional. El més fàcil seran les comparacions. “Calia evitar-les. Espero que puguem elegir la persona més adequada, sense que tingui res a veure amb mi. Estem en un altre moment i una altra època. Tot ha canviat. Espero que sigui una persona més jove i amb una altra perspectiva”.

Sobre una possible ruptura amb el que s’ha fet fins ara, Malet defensa que “en certs aspectes el continuisme seria bo; sobretot en el que s’ha iniciat fa poc amb relació a l’estudi, el coneixement i la difusió. No dubto que es pugui fer millor. Celebraria que aparegués la persona que pogués donar més empenta i marxa. L’ideal seria que fos una persona que donés una mirada contemporània als temes relacionats amb la generació de Miró, i que això ens faci pensar i renovi les idees pel que fa al pintor”. Però, sobretot, que sigui capaç de trobar nous recursos. “Si s’aconsegueix un pressupost mínim per adquirir no grans olis, sinó documents o peces de petit format, però de gran interès, seria fantàstic”. Com a únic consell per al seu successor demana “que pensi que tindrà a les mans un valor únic intangible, que el valori i l’estimi, i que transmeti aquest sentiment”.

Miró no desapareixerà de la vida de Malet. Seguirà vinculada a la Fundació en ser nomenada membre del patronat. A més, recentment va ser nomenada membre de l’Associació per a la Defensa de l’Obra de Miró, ADOM, per certificar l’obra gràfica de l’artista. “Miró seguirà molt present en la meva vida, i si en algun moment interfereixo en alguna cosa de la Fundació que m’avisin, perquè és l’últim que voldria”.

MÉS INFORMACIÓ