Selecciona Edició
Connecta’t

Pablo Tusset: “No us en refieu, la majoria dels japonesos són robots!”

L'autor del 'fenomen croissant' publica 'Sakamura y los turistas sin karma', una novel·la delirant sobre turistes i intel·ligència artificial

Pablo Tusset, entre turistes, a la Sagrada Família.
Pablo Tusset, entre turistes, a la Sagrada Família.

Parc de la Sagrada Família. 9.30 hores. El sol ja no perdona. Els turistes, tampoc. "No us en refieu, la majoria d'aquests japonesos són robots", adverteix Pablo Tusset (pseudònim de David Cameo, Barcelona, 1965), amb l'autoritat que li atorga haver escrit Sakamura y los turistas sin karma (Destino). És una novel·la delirant protagonitzada per un policia octogenari i mestre zen que, amb l'ajuda d'una hacker antisistema, segueix la pista d'uns presumptes turistes japonesos que sembren el pànic clavant calbots als nens i escopint als avis. Però res és el que sembla. Els agressors són, de fet –i no revelem res– niponoides, robots creats al Japó i posats a prova a Barna City, la capital de l'Extrema Europa.

"La Barcelona de Vázquez Montalbán ha desaparegut; la postolímpica [la que apareixia a Lo mejor que le puede pasar a un cruasán], també. I ara estem entrant en aquesta, Barna City", comenta Tusset. Una ciutat que està al servei descarat del turisme fins al punt de canviar el nomenclàtor per posar als carrers noms que situïn els estrangers (avinguda Bruce Springsteen, plaça Gloria Gaynor, el Gothik Side o Little Barna Beach). "No té avantguarda, no hi ha una contracultura... A canvi, tenim Gaudí i fem veure que ens hem inventat el modernisme, i els turistes s'ho empassen entusiasmats", diu Tusset.

Tony Gaudí, de fet, és presentat a la novel·la com "l'arquitecte amb més seguidors japonesos a Twitter". "A mi no m'interessa gaire", reconeix obertament Pablo Tusset. "Soc més de Le Corbusier, el neogòtic embafador em treu de polleguera... però atreu els turistes!". I mira, entre pals de selfie i paraigües de guies turístics, l'obra magna i inconclusa de Gaudí: "És un pastís, i ara fins i tot hi han posat fruites". En la seva novel·la, ha esdevingut directament un parc aquàtic.

El neogòtic embafador de Gaudí em treu de polleguera... però atreu els turistes!

Però no fa una crítica de debò, perquè l'autor, davant d'aquesta situació, es declara optimista: "Seguirem vivint la mar de bé a Barcelona perquè això [el turisme] no s'acabarà mai, és com la Sagrada Família", assegura, tan tranquil: "Alguns barris els hem perdut, com el centre o les Rambles, però hi vivim bé mentre tinguem un lloc per a nosaltres".

La idea de la novel·la la va tenir fa dos anys, quan es parlava d'un turisme aclaparador, exagerat, incòmode, però no s'havia encunyat, encara, el terme turismofòbia. "Hem convertit els turistes en éssers sospitosos, en l'enemic que ens fa fora dels nostres pisos, envaeix els nostres barris i embruta la nostra ciutat", diu Tusset. "Però aquest odi passarà. Jo crec que la majoria dels barcelonins veu el turisme com un actiu important".

Tusset, amb una turista (o una replicante?) japonesa. ampliar foto
Tusset, amb una turista (o una replicante?) japonesa.

A la novel·la llegim: "Tots els turistes ens semblen éssers infrahumans excepte quan som nosaltres mateixos, és clar". Tusset, de tota manera, fuig de la conducta de ramat de molts visitants. "Quan vaig a París, per exemple, m'amago, intento passar desapercebut i conèixer francesos". Li cauen millor els robots que no pas els turistes. "Jo aspiro a tenir un robot, una mena de R2D2 que em planxi, em doni conversa, em cuini...", diu. No es refereix als androides de la novel·la, de forma inquietantment humana (irreconeixibles!): "Ens queden cinc minuts per crear replicants, com els de Blade Runner", sosté. I amb ells, arribarà la polèmica, per descomptat: "Amb la intel·ligència artificial arribarà també l'estupidesa artificial", adverteix Tusset. "I totes les barbaritats que un dia es pensaven dels negres, o de les dones, es dirà de les màquines. Naixerà la xenofòbia contra els robots".

Pablo Tusset no només és l'escriptor i narrador de la novel·la. És un personatge més que dialoga amb el lector al llarg de les pàgines i manté una enemistat amb el protagonista que ve d'una novel·la anterior, Sakamura, corrales y los muertos rientes. "L'odio", admet. "Comparteixo amb ell la meva afició al zen, però és que ell és espantosament zen. De tota manera, em serveix per descriure aquesta situació. El penso explotar i putejar fins que em convingui", afirma, deixant entreveure que pot reaparèixer en futurs projectes literaris.

“Ara toca posar-me seriós”

A Pablo Tusset se'l va menjar l'èxit de Lo mejor que le puede pasar a un cruasán (2001). "Em va sortir massa bé", comenta. "I encara necessitava ser completament anònim, així que vaig desaparèixer del mapa". Tusset va deixar Barcelona, va recórrer món i va arribar a perdre's en un poble entre Vic i Olot, treballant en un bar sense que ningú, ni el seu editor, sabés res d'ell. I va aprofitar per dedicar-se a la seva versió d'escriptor seriós. I va escriure, entre d'altres, En el nom del porc (2007), una novel·la dura i irònica. Encara que al mercat editorial li costi entendre-ho, tinc dues línies de publicacions, les esbojarrades i les serioses", diu. "M'acabo de passar un any escrivint acudits i ara toca posar-me seriós".

MÉS INFORMACIÓ