Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Un racionalista apassionat

Macron està en un moment d’èxit, no hi ha cap dubte. Però seria cec si no sabés veure la seva part de fracàs: l’abstenció ha arribat al 56% del cens, només han votat el 44% dels francesos

Emmanuel Macron.
Emmanuel Macron. AFP

Potser no som del tot conscients del que suposa el fenomen Macron. Posem en relleu alguns aspectes

El primer i més obvi és el seu ascens sobtat: de ser totalment desconegut fins fa només tres anys ha passat a convertir-se en un president de la República amb un suport popular excepcional. Qualsevol estudiós de la ciència política sostindria que és un cas que no es pot produir, no entra dins dels esquemes de la normalitat. Ara, un cop ja ha passat, s’inventaran moltes teories per justificar el fenomen, però ningú hauria estat capaç de preveure-ho.

Però, a més, hem de fixar-nos en el seu currículum. Un jove de 39 anys amb una trajectòria curiosa i brillant: primer es llicencia en Filosofia, després estudia Ciències Polítiques i, com tants alts càrrecs públics francesos, acaba ingressant a l’Escola Nacional d’Administració (ENA) per arribar a ser inspector de finances. Un gran currículum, però tampoc anormal entre els polítics francesos.

Amb aquest bagatge, es converteix en alt executiu de la Banca Rothschild i s’hi està quatre anys. Just després passa a ser assessor del president Hollande, que al cap de poc temps fa un gir radical en la seva política econòmica i el designa ministre d’Economia, com a successor ni més ni menys que d’Arnaud Montebourg, de l’ala esquerra del partit, socialista, estatalitzador i proteccionista. En aquest càrrec, durant dos anys, Macron duu a terme polítiques basades en ajustos fiscals i reducció de la despesa, les anomenades polítiques d’austeritat i, pejorativament, amb menyspreu, d’austericidi.

Com és que un home que pren decisions en principi tan impopulars i que procedeix de la Banca Rothschild arriba fins on ha arribat, a trencar amb el vell sistema de partits, a agrupar una majoria de procedència molt diversa i aconseguir uns resultats electorals inesperats? Segons el meu parer, per la seva capacitat d’anàlisi, per la universalitat de les seves idees i valors, per la seva honradesa moral i intel·lectual i per la seva energia a l’hora de convèncer els altres, per haver sabut explicar el seu projecte d’una manera clara i senzilla.

Efectivament, l’agost passat, poc abans de dimitir, declara: “L’honestedat m’obliga a dir-vos que ja no soc socialista”. Què volia dir amb això? Que havia passat del socialisme al neoliberalisme, a les polítiques desreguladores de Thatcher i Reagan? No, les raons eren unes altres.

Macron es distancia del socialisme francès per dissentir no de les seves finalitats igualitàries, sinó del mètode per arribar-hi. Ell creu, al contrari que els socialistes francesos, en l’eficàcia superior de l’empresa privada sobre la pública, del lliurecanvisme davant del proteccionisme, del mercat i la competència davant de la planificació. Resumint, en la necessitat de generar la riquesa necessària perquè, via impostos, sigui possible que les institucions dedicades al benestar social (educació, sanitat, pensions, seguretat social, assistència) compleixin les seves finalitats.

Macron s’inspira en els seus discursos i programes en el liberalisme igualitari, en les idees de John Rawls i Amartya Sen, en una política liberal que tingui com a finalitat aconseguir la “llibertat igual” de tots a través de la igualtat d’oportunitats i la limitació de les desigualtats econòmiques millorant la situació d’aquells als quals la vida no els ha donat els avantatges i les capacitats de partida (educació i cultura familiar, patrimoni heretat, intel·ligència natural, etc.) que tenen d’altres.

Aquestes són les idees bàsiques que Macron ha exposat i argumentat en els mítings-conferencies de la seva campanya electoral, dirigides a convèncer persones d’un ampli espectre ideològic. El gran valor de Macron, segons el meu parer, és que es tracta d’un polític amb idees llargament meditades en oposició a les idees dominants, amb capacitat de transmetre-les perquè n’està profundament convençut, i amb l’honestedat de fer tot això sense complexos. Això és el que han apreciat els francesos que l’han votat, siguin de dretes, de centre o d’esquerres. No és demagog, ni pamfletari, ni populista: és un racionalista apassionat que sap que arribar al cervell és també arribar al cor.

Macron està en un moment d’èxit, no hi ha cap dubte. Però seria cec si no sabés veure la seva part de fracàs: l’abstenció ha arribat al 56% del cens, només han votat el 44% dels francesos. N’ha convençut molts, més que els altres partits, però encara en queden molts per convèncer. Aquesta és la difícil tasca que l’espera en els seus propers, i molt difícils, cinc anys.