Selecciona Edició
Connecta’t

L’anell que gairebé se li escapa a Jordan

Fa 20 anys de l'enfrontament entre els Chicago Bulls i els Utah Jazz

Michael Jordan es recolza en Scottie Pippen en el cinquè partit de les finals del 1997.
Michael Jordan es recolza en Scottie Pippen en el cinquè partit de les finals del 1997.

Fa 20 anys que a les esglésies de Salt Lake City, Utah, no s’encenen espelmes per Michael Jordan. Parlar del millor jugador de tots els temps deixa un gust agredolç. Els totpoderosos Chicago Bulls del dorsal 23 van deixar els Utah Jazz amb la mel als llavis en les dues úniques ocasions que l’equip local s’ha plantat a les finals de la NBA. La temporada 1996-1997 va ser la primera i una de les millors de la franquícia. El Delta Center de Utah acolliria un enfrontament de finals per primer cop en la seva història i els Jazz tenien una de les millors parelles de ball que es recorden: John Stockton –el base que havia segellat el pas a la final amb un triple antològic davant els Houston Rockets– i Karl Malone –l’aler pivot que havia aconseguit el títol al millor jugador de la temporada estaven disposats a lluitar pel que seria el cinquè anell de Jordan.

El primer partit superava totes les expectatives. Chicago s’encomanava a un Jordan omnipotent mentre Malone es feia amo i senyor de la pista. El duel estava servit i comptava amb dos secundaris de luxe: John Stockton i Scottie Pippen feien les delícies dels aficionats, l’un amb assistències i l’altre enfilant-se fins als 27 punts. El foc creuat va deixar el partit empatat a set segons de la cloenda: Els Bulls serveixen de mig camp. Tony Kukoc rep la pilota, és l’únic home lliure sense la pressió d’un casaca lila. Jordan es desempallega del seu marcador i s'acomoda la bola calenta a les mans. Una finta, dues fintes i cistella davant dels nassos d’un Bryon Russell bocabadat. Chicago colpejava primer i el dorsal 23 marcava territori.

El segon enfrontament va ser pràcticament un monòleg. Malone es va desinflar amb 6 de 20 en tirs de camp 25% d’encert– mentre Jordan s’enfilava fins als 38 punts. Els Bulls esborraven del parquet els Jazz, però la final es traslladava a terra hostil.

“Ens hem de preparar per diumenge perquè serà un enfrontament molt més complicat", Karl Malone

El Delta Center va ser un infern blanc i porpra. Els tronadors focs artificials serien el preludi d’un festival de joc de l’equip local. Greg Foster es feia fort sota la cistella, Stockton convertia el perímetre en casa seva i Malone oferia la seva millor versió. Només Pippen i Jordan (27 i 26 punts respectivament) despertaven en uns bulls que remaven a contracorrent. El marcador final: 104-93. La final es posava interessant.

El quart partit va ser un cos a cos. Jordan i companyia van sortir al Delta Center disposats a liquidar el duel. El cansament es feia palès en uns Jazz que només aconseguien aixecar el cap de la mà de Stockton –12 punts i 12 assistències. A dos minuts del final, els Bulls s'imposaven 73-69. Stockton pispa subtilment la cartera a Jordan i força la falta del 23 en la safata. Un Pippen nerviós fallava un triple i el tir del millor jugador de tots els temps rebota i cau a mans de Stockton. El base envia un projectil de precisió mil·limètrica directament a un Malone que no perdona. “D’entre totes les grans assistències que ha fet, recordaré aquesta perquè havia de ser perfecte”, explicava l’aler pivot. La jugada va enfonsar els Chicago. La sèrie s’empatava.

“He portat el meu cos fins al límit", Michael Jordan

L’11 de juny del 1997 perdura en l’imaginari col·lectiu com The Flu game (el partit de la grip). Jordan no estava en les millors condicions: excessiva suor al front i un pòsit desencaixat. Envalentonats, els Jazz es van disparar en el marcador durant el primer quart. Scottie Pippen arrossegava molèsties i Chicago estava obligat a despertar. La reacció va arribar amb 38 punts, 7 rebots i 5 assistències de Jordan. Una actuació fora de sèrie, estel·lar.

Michael Jordan s'abraça a Steve Kerr a les finals del 1997.
Michael Jordan s'abraça a Steve Kerr a les finals del 1997.

Les finals tornaven al United Center de Chicago. Jordan fregava el seu cinquè anell de campió. Uns Jazz contra les cordes treien pit als primers compassos de l’enfrontament. Només una jugada personal del 23 evitava arribar al descans amb un avantatge superior als 10 punts a favor de Utah. El segon temps és una altra història. Un sòlid Pippen amb 23 punts i 7 rebots i un Jordan espectacular amb 39 punts i 11 rebots lideraven la reacció grana.

A només 10 segons de la cloenda rep la pilota el 23. Comença el ball. Jordan encara el seu marcador per l’esquerra del perímetre. Stockton aguanta un parell de segons marcant Steve Kerr i es llança a fer la cobertura del seu company d’equip per evitar el tir net. Jordan acapara tota l’atenció. El 23 finta un llançament en suspensió i envia la pilota suaument a les mans de Kerr, que apareix al límit de la línia de tres sense pressió alguna. Aquest s’eleva a falta de 5 segons per la botzina. Dins. Chicago aixeca el trofeu i Jordan s'emporta el cinquè anell de campió. Malone i Stockton s’abraçaven al 23 i abandonaven el parquet del United Center. No seria un comiat definitiu. Es veurien l’any següent a la final.