Contes del país fantasma
Als relats del nord-coreà Bandi la gent plora, de ràbia, dolor o impotència. Però es pot anar a presó per plorar: és antipatriòtic
Aquell vell barbut europeu / va proclamar que el capitalisme és un món de foscor / mentre que el comunisme és un món de llum”, són els versos que obren L’acusació, llibre que ha escrit Bandi, pseudònim d’un autor nord-coreà que ha de romandre, perilla la seva vida i la de la seva família, en l’anonimat.
Els set contes que formen aquest llibre els va poder fer arribar a través d’una parenta que va aconseguir escapar del país i l’epopeia de la qual donaria per a un altre conte de Bandi. Potser l’està escrivint i algun dia, quan aconsegueixi que el manuscrit torni a passar la frontera, el podrem llegir. Mentrestant, tenim aquests set contes, que il·luminen la vida d’un dels països més opacs del món. Són contes rodons, contemporanis i arriscats en tots els sentits, contes pels quals algú decideix que paga la pena jugar-se la vida. La vida de debò, no la de la boutade avantguardista de per aquí.
L’acusació. Relats prohibits de corea del nord
Bandi
Traducció d’Hèctor Bofill i Hye Young Yu
Edicions del Periscopi
240 pàg. 19,95 euros
El vell barbut europeu no triga a aparèixer al llibre. Ho fa al segon conte, La ciutat del fantasma, de la mà d’un nen que no pot parar de plorar cada vegada que el veu. Ben mirat, sí que en poden arribar a fer, de por, els retrats enormes de Karl Marx que pengen per la ciutat els dies de la Festa Nacional. La mare del nen recorda que havia llegit El manifest comunista quan era a la universitat: “‘Un fantasma recorre Europa, el fantasma del comunisme’. És potser que Marx havia escrit la seva autobiografia? Perquè aquella paraula, ‘fantasma’, encaixava perfectament amb el seu retrat”.
Sí, als contes de Bandi la gent plora. Tard o d’hora hi ha plors de ràbia, d’impotència o de dolor. És un plor que no es pot sentir perquè és antipatriòtic i es pot anar a la presó, per plorar. Per això, els protagonistes viuen dues vides a través de dos llenguatges: la llengua privada, gairebé un monòleg interior, i la de l’expressió pública, com el periodista que ha d’explicar la història triomfant d’una fàbrica de pasta de soja que només reparteix misèria. Passa a El bolet vermell, el darrer conte, el títol del qual al·ludeix al color i la forma de la comissaria que tothom tem a la comarca, un bolet vermell verinós que ha emmetzinat Corea i que fa tot el possible per perpetuar-se.
Corea del Nord reprodueix el pitjor del comunisme i el pitjor de la societat tradicional, un sistema de castes que fa arrossegar als descendents els pecats polítics dels seus avantpassats. Les mares no volen tenir fills i prenen anticonceptius per no condemnar la vida dels petits amb altres pecats originals. Quin gran conte és La fugida del nord, que fa de mirall a Tan a prop, tan lluny. Els fills no poden tenir cura dels seus pares perquè ni tan sols poden viatjar, un anticonceptiu invers.
La vida del cavall tresor és una faula fantàstica, plena, com altres contes, d’un realisme màgic, d’un realisme anticomunista. L’Estat devora els seus fills, se n’alimenta, el fa adaptar a la seva estructura, i si s’ha de tallar un om per passar un cablejat, es talla. De res serveixen els sacrificis que van haver de fer els homes que el van plantar. La societat oberta podia tenir molts enemics, però a la societat tancada tothom és susceptible de ser enemic d’algú altre.
En els contes de Bandi, l’important és saber que tothom és deutor d’alguna cosa. Sempre hi ha una culpa que s’ha de netejar, un pecat que amenaça l’existència, una forma o altra de delació o la por que s’enduguin un familiar. El totalitarisme prescindeix dels homes perquè s’estima més posseir subjectes. La narrativa esdevé una acusació constant perquè la vida s’explica amb denúncies.
Tenim una tradició administrativa de la repressió que arrenca de la modernitat, del control escrit que estableixen als primers temps els tribunals inquisitorials i que arriba al gulag de Soljenitsin i avui a Bandi. El govern de Corea del Nord és un totalitarisme tràgic per als seus habitants i còmic per als que no hi vivim, només cal recordar Pyongyang, la novel·la gràfica de Guy Delisle. El llibre de Bandi ens recorda com és el país per dins, ens ho recorda quan tanca el poema que obre el llibre: “Jo, Bandi, que visc en el món de la llum / estic destinat a brillar en el món de la foscor / i acuso davant tothom / que la llum en el país d’aquell barbut / és, en realitat, una nit sense lluna / negra com un riu de tinta / que solca el fons de la terra”.
