Selecciona Edició
Connecta’t

La música sense fi de Brian Eno

L'Arts Santa Mònica dedica una gran exposició al compositor i artista visual

Brian Eno amb tres de les 'Light boxes' que es poden veure a la seva exposició a Barcelona.
Brian Eno amb tres de les 'Light boxes' que es poden veure a la seva exposició a Barcelona.

Les obres que crea el músic i artista visual Brian Eno (Woodbridge, Anglaterra, 1948) no són només per veure-les, escoltar-les o tocar-les, perquè les obres que des de fa dècades surten del garatge londinenc d'aquest creador i pare del so ambient i de grups com Roxy Music, a més de col·laborador de David Bowie, O2, Talking Heads i Coldplay, estan fetes per sentir-les i viure-les. La seva música i les seves imatges, creades amb sintetitzadors i fórmules matemàtiques i logaritmes, que es repeteixen sense fi, acaben embolcallant a tot arreu on s'instal·len i es projecten, ja sigui al claustre d'un antic convent com és l'Arts Santa Mònica o l'aeroport del Prat a Barcelona.

Efecte terapèutic

Les obres creades per Brian Eno tenen un valor terapèutic. No és que ho digui ell. A l'Hospital Montefiore de Brighton fa vuit anys que es va obrir la “Sala silenciosa per a Montefiore”, una habitació de quatre metres quadrats en la qual es pot sentir la seva música. Hi poden accedir, en grups de sis persones, els malalts de càncer i les seves famílies, a més del personal sanitari. “Allà es pot pensar, fer balanç o simplement relaxar-se. Funciona molt bé, també per als cirurgians que durant mitja hora abans d'una intervenció en surten totalment relaxats”, va explicar Eno. Avui dia, aquest mètode pioner ja té dues dependències.

Al primer lloc es pot viure la instal·lació New Space Music, creada per Eno per a la mostra Lightforms / Soundforms, l'exposició més extensa sobre l'obra d'aquest autor de música electrònica i experimental que ocupa tot l'Arts Santa Mònica i en la qual es poden veure també la icònica 77 million paintings, algunes de les seves Light boxes i part de les seves llibretes, en les quals es pot seguir el procés de creació de les seves obres. Al segon hi ha el seu últim àlbum, Reflection, publicat a principis d'any, la peça que embolcalla els passatgers de la T1 que esperen recollir les maletes després d'aterrar a Barcelona. Serà un bon preàmbul per a tots els que arribin a aquesta ciutat per participar al Sónar, ja que la instal·lació i l'exposició participen en el festival de músiques avançades que se celebra a la ciutat de dijous a dissabte.

“No he pensat mai que la meva música se sentiria en un aeroport”, explicava Eno després de recórrer l'edifici del final de les Rambles submergit en la més absoluta foscor per aconseguir que la llum i la música es percebin bé. No és veritat, perquè el 1978 precisament va editar un disc amb aquest títol, Music for airports, encara que per reproduir en la intimitat que dona el tocadiscos de casa. Ara Eno torna a Barcelona i al festival després que l'any passat hi fes la conferència inaugural. “Vindria a viure a aquesta ciutat, és meravellosa, però els meus fills estudien a Londres i allà és on tinc el meu estudi”, comentava Eno. La mostra, que no és una retrospectiva –“no soc tan vell per rebre aquest tracte i la majoria de peces són noves”– defuig de les vitrines i els objectes mitòmans i se centra en espais en què l'espectador participa de l'experiència.

En l'immens claustre et pots asseure a escoltar i deixar-te impregnar per la instal·lació que Eno ha creat aquí mateix, assegut i influït pels arcs i els espais de l'antic centre religiós, segons ha explicat el comissari Lluís Nacenta. "He creat la peça més complexa que he fet mai, ja que vaig més enllà de la música generativa i congelo alguns instants que es tornen a repetir creant jocs melòdics”, ha explicat el compositor.

Mentrestant, al pis superior és possible romandre “fins a 77 milions d'anys” veient com de manera lenta i gairebé imperceptible la imatge projectada en una pantalla va canviant de color o forma en altres possibilitats de combinacions. “Són obres per relaxar-se, per aturar-se. Recomano a tothom que vingui amb temps, sense cap pressa. No és una exposició per recórrer i per veure, sinó per estar-s'hi”, sentencia Eno.

Al mig, a la primera planta, les caixes de llums que també de manera constant però imperceptible canvien de color. Ha estat, de fet, el lloc escollit per Eno per deixar-se fotografiar. “Són pintures en moviment. Sempre que les veus són diferents”. Sort que la mostra, que estarà oberta fins a l'1 d'octubre, és gratuïta, perquè estaria bé poder veure-la més d'una vegada.

MÉS INFORMACIÓ