Selecciona Edició
Connecta’t

El festival que no ha volgut ser una ‘rave’

El Sónar inicia a Barcelona una nova edició per convocar el futur avui

Sónar 2017 Ampliar foto
Fatboy Slim en el seu concert de l'edició passada del Sónar de Barcelona.

De les etiquetes del passat, aquestes que englobaven diversos artistes, a l'etiqueta que denota gairebé un únic artista. El món digital i la proliferació de plataformes informatives han obligat els músics a individualitzar-se per remarcar els seus contorns i surar a la xarxa sota aquell adjectiu que els distingeix del marasme. Un aparador de tots aquests moviments, d'aquest mar d'etiquetes definitòries, paraules volàtils, això és el Sónar, un esdeveniment meitat festival, meitat congrés (Sónar +D, aquest any dedicat a la realitat virtual més enllà de les ulleres que es va posar Rajoy en un telenotícies) i amb un notable pes expositiu, en aquesta edició amb Björk, Björk Digital, com a epicentre d'aquesta faceta al CCCB. La compositora, amb una xerrada-entrevista i una sessió de quatre hores punxant –no inclosa en l’abonament–, serà un altre cop la reina d'un festival que amplia jornades fins diumenge, guanya un escenari diürn i consolida la fascinació per la tecnologia. Ara només queda evitar que es travi la llengua quan s’hagin de pronunciar les etiquetes corresponents. Malgrat tot, aquest món s’esmuny entre les paraules.

Perquè què carai fa Arca? Com es podria definir l’estil de Clark? A què juga Thundercat? Curiosament el Sónar, pel seu propi esperit aventurer, apropa a Barcelona entre dimecres i diumenge tota una plèiade d'artistes que just ara es fan un lloc sota el xip, així que la seva definició és per si mateixa inútil, com voler classificar un nou ocell pel color d'una de les plomes. Sobre Arca l'organització diu que “és una mescla de beats avançats, ambients enrarits i rítmica de filiació llatina”. Qui s'apropi al seu nou disc justament buscant això potser s’hi extravia, tot i que la seva electrònica deformada i inquietant, ara amb la veu del veneçolà com a protagonista, té la bellesa del que és estrany i inquietant. És una de les estrelles que estan creixent en el festival, on ja va deixar l’empremta del seu pas quan el ganxo principal era haver col·laborat amb Björk.

Instal·lació artística de l'edició passada del festival barceloní. ampliar foto
Instal·lació artística de l'edició passada del festival barceloní.

Com que el festival sempre s'ha caracteritzat per viure numèricament de les estrelles del cartell i artísticament dels noms menys coneguts, caldrà fixar-s’hi. Per exemple, Anderson .Paak, nou talent d'aquest neo soul urbà, o sigui, soul modern tocat per joves, que des de fa anys marca la pauta. La seva serà una actuació amb banda i, ves a saber, potser s'assembla més al primer Stevie Wonder que no pas al futur. Una mica de passat i de virtuosisme es pot trobar també a Thundercat, un baixista que es reflecteix al Miles Davis jazz-rocker per construir un discurs no ballable. Si a aquest baixista, que es diu en realitat Stephen Bruner, prestigiós músic de sessió, se’l pot mig definir amb adjectius, a Clark ja resulta gairebé impossible. Es diu que fa IDM (música de ball intel·ligent, una etiqueta força classista), però l'ha encaixat en la seva manera de treballar, així que s’hi poden rastrejar influències dispars. El més segur és que actuarà acompanyat de dues ballarines en un espectacle amb component visual. Com el que promet Forest Sword, un projecte amb aires de folk i de tecno-dub, àmbits que es consideraven antitètics.

Si aquests són alguns dels noms més suggestius d'un festival per si mateix suggestiu, on la sorpresa sempre acaba apareixent, els noms de més pes no per això es poden classificar més fàcilment. Dj Shadow va difondre als noranta el hip-hop abstracte i presenta nou disc; Suzanne Ciani, domadora de sintetitzadors, ha fet de tot a la vida, des d’ambient fins a música per a publicitat; Carl Craig, un dels noms dels primers Sónar, arriba ara amb banda i amb Francesco Tristano al piano; Cerrone, un clàssic del disc, ve a reivindicar-se i no s'esperen sorpreses, com tampoc amb De La Soul o Masters at Work en la seva sessió house de sis hores. Ja veurem què ofereixen altres caps de cartell, com Justice i el seu house electrònic, o l'esperat Nicholas Jaar, una batedora que es mou entre l'ambient (la cosa tranquil·la) i el house (la cosa carnal). Moderat, alemanys, pausats i assidus a una electrònica elegant amb veu, i Aito Manabe, amb un espectacle anunciat com a “monumental arquitectura híbrida robotitzada”, se sumaran a aquest babel de conferències, exposicions, concerts, desplegaments audiovisuals, xerrades i trobades empresarials que és el Sónar, el festival que no ha volgut ser una rave.