Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

‘Manspreading’ o l’home escamarlà

El debat sobre l'obertura de cames masculina s’hauria de reflectir en la cerca d’un terme propi en català

Un escamarlà obre les seves pinces.
Un escamarlà obre les seves pinces.

La llengua anglesa té aquest avantatge tan envejable. La síntesi de dos significats es pot produir a partir de la fusió de dos significants, els quals acaben formant una unitat tant lèxica com semàntica. És l’exemple del gènere periodístic de l’infortainment (a partir de information i entertainment), que en el nostre cas donaria un estrambòtic inforteniment, o sense anar més lluny, també del Brexit (a partir de british i exit), fórmula consolidada arreu del món que no necessita equivalències. Es pot entendre també com un joc lingüístic aplicable a noms propis, com ara quan la premsa del cor es va empescar el Brangelina per referir la parella Brad Pitt i Angelina Jolie. Fonts solvents m’apunten que d’això els adolescents en diuen xipejar, que es veu que als patis dels instituts fan el mateix quan n’hi ha dos que tontegen.

Un terme format d’aquesta manera ha corregut força aquests dies per les xarxes socials, a tomb de les petites mostres de masclisme que inunden la nostra vida quotidiana i de les quals molts homes, per molt igualitaris que siguem, no en som conscients. Es tracta del manspreading, terme construït a partir de man (home) i spreading (eixamplar), i que consisteix a seure en llocs públics, al metro per exemple, amb una notable i evident obertura de cames que, ultra compartir la visió de l’entrecuix amb el proïsme, el que fa és envair l’espai vital de la persona del costat. Si el del costat és un home que també practica el manspreading, llavors ja s’ho faran, que guanyi el més fort, però sovint la persona adjacent és una dona que tendeix a ajuntar o encreuar les cames i, en definitiva, a ocupar menys. Ara que hi penso, puc dir amb un cert orgull que soc poc de fer manspreading, m’adono que acostumo a encreuar les cames de manera que l’esquerra em penja damunt la dreta i acaba ocupant també espai vital, però del pas que tinc al davant, i sovint les he de desencreuar per no molestar. Almenys això ho tenim.

La lluita contra el manspreading és una batalla feminista que no ha trobat gaire bona cobertura lingüística. Terme recent (el diccionari Oxford el va recollir per a l’anglès el 2015), té un voluntariós però infeliç eixancarrament masculí com a proposta del Termcat per a la llengua catalana, expressió que per favor hem de fer el possible per substituir. Ni eixancarrament és creïble (sí, d’acord, és el terme que tenim i és que el hem de fer servir, però el seu ús escàs no hi ajuda) ni masculí hi aporta gaire, més enllà de pretendre reproduir la solvència del man prefixat de l’anglès. T’ho miris per on t’ho miris, el substitut proposat per al castellà, despatarre, és molt més directe, explícit i funcional que el nostre risible home eixancarrat.

Una opció seria recórrer a un dubtós espaterrament, i dic dubtós primer perquè no és normativament correcte (l’IEC no el recull al seu diccionari i ens haurem de conformar amb la generositat de l’ésAdir), i segon perquè el significat primer d’espaterrament està emparentat amb espaterrar i espaterrant, que vol dir torbador i desconcertant (adjectius aplicables, per què no, a un home de cames obertes) però també sorprenent i admirable, i aquí sí que haurem de convenir que un home exhibint entrecuix és d’una admiració discutible. Malgrat els dubtes, però, espaterrament és una bona opció, que funcionaria de seguida si els mitjans de comunicació l’adoptessin a l’uníson.

Hi ha una altra possibilitat, també maca, a partir del verb escamarlar, segons el diccionari de l’IEC “eixamplar (els dits, les cames)”, i que funciona com a sinònim precisament d’eixancarrar. Format, ves per on, a partir de cama, d’escamarlar podríem obtenir substantius com escamarlat, escamarlament o escamarlisme, però sobretot podríem recórrer al crustaci escamarlà per designar l’individu, vista la semblança entre les pinces de la bèstia i les cames de l’animal. “Mira, un escamarlà”, podem pensar en detectar-ne un al metro. Fixeu-vos en la fotografia que acompanya l’article i no digueu que no.