Acte d’impostura política
La declaració de Puigdemont és un dels moments d'executòria política i institucional més deplorables de la Catalunya contemporània
Qui sap fins on pot arribar el desconcert d’aquells sectors socials de Catalunya que esperaven veure concretat demà passat el seu ideal independentista i que al final constaten com tot el processisme s’escenifica amb insignificància al Pati dels Tarongers en convocar-se de forma amateur i precipitada un referèndum que seria il·legal i que la immensa majoria ja sap que no es farà. Aquí hi ha l’aliança contra natura de Junts pel Sí i la CUP. Junts pel Sí estava dividit al màxim, amb un Oriol Junqueras que es veu ja com a president de la Generalitat i un PDeCAT destrossat, amb un grapat de joves sobiranistes que pretenen regenerar la vella Convergència i la vella Convergència veient com passa el seguici de Germà Gordó, que tant desprestigia Artur Mas. Això és el que hi havia i res més. Ni tan sols arriba a la meitat de la ciutadania de Catalunya, mentre Fèlix Millet entra i surt dels jutjats, la segona generació Pujol compara el seu progenitor amb el Dalai Lama i el que tots esperen és la convocatòria d’eleccions anticipades amb uns resultats que encara poden ser encara més desconcertants. Augmenten la inestabilitat i la desconfiança.
Potser no podia ser d’una altra manera quan s’ha tergiversat tant la història política de Catalunya i quan, amb poques excepcions, el càsting de l’independentisme ha agrupat personatges molt secundaris, de provada incompetència i disposats a un aventurisme que aconseguirà el descrèdit de Catalunya amb ella mateixa, amb la resta d’Espanya i amb la comunitat internacional. Si l’acte del Pati dels Tarongers pretenia ser un tràiler del xoc de trens, més aviat va quedar clar que hi ha trens i trens. Correlativament, el dictamen de la Comissió de Venècia té un efecte de guardavies. El xoc de trens és un símil inexacte i desafortunat, estranyament assumit fins i tot pels qui defensen el vincle constitucional.
Quants models mítics, de les repúbliques bàltiques a la Padània, Escòcia, el Quebec i fins i tot Kosovo. El cas escocès és aclaparador. En primer lloc, va haver-hi el no en el referèndum pactat amb el Govern britànic i, en segon lloc, els resultats pèssims del nacionalisme escocès en les eleccions generals, amb una reculada que la majoria d’analistes atribueixen a la reivindicació d’un segon referèndum que ha portat l’esgotament fins i tot als qui van votar que sí. És significatiu que el partit conservador, amb uns resultats decebedors, hagi avançat a Escòcia per primera vegada en dècades, pràcticament a partir de zero. Al Quebec, l’independentisme residual ha interpretat el Brexit com un incentiu, però la veritat és que en les enquestes més d’un 80% dels ciutadans opinen que és millor seguir sent part del Canadà. Concretament, més del 70% d’enquestats francòfons ho prefereix. En general, la gran majoria considera que la qüestió sobiranista ja ha estat superada. Sembla que ha quedat resolta la seqüència de referèndums. A Espanya, el desenllaç del Pla Ibarretxe per al País Basc ja es veu com una cosa remota i el PNB ha donat un cop de timó. Una notable paradoxa: en el passat, els convergents possibilistes preferien no agermanar-se francament amb el PNB i ara és Urkullu qui diu que el secessionisme català en un error. L’eclipsi del catalanisme adult sortirà car.
Políticament fluixa i jurídicament intranscendent, la declaració de Carles Puigdemont posava un penúltim toc personal al que és un dels moments d’executòria política i institucional més deplorables de la Catalunya contemporània. Amb més passivitat i inquietud que no pas entusiasme, els ciutadans de Catalunya es pregunten ara com serà la reacció de l’Estat quan la convocatòria del referèndum passi de ser un desfogament oral a una tramitació explícita. Puigdemont guarda al calaix la llei de transitorietat jurídica. Creix la distància entre l’il·lusionisme populista i les realitats del pluralisme. Deia Michael Novak, mort fa poc, que comunitat i persona es codefineixen perquè una comunitat de debò respecta les persones lliures i una comunitat falsa o inadequada no ho fa, de la mateixa manera que una falsa comunitat reprimeix les capacitats individuals de reflexió i elecció. És la manera d’articular deures i drets de l’individu. És un equilibri sovint vacil·lant, segons s’orienta cap a la llum o cap a la penombra. Aquesta és la greu impostura de la proclama de Puigdemont.
Valentí Puig és escriptor.
