Selecciona Edició
Connecta’t

Inquilins amenaçats demanen a Colau que també compri les seves finques

Els veïns de finques de l’Eixample i Ciutat Vella exigeixen el mateix tracte que els del carrer de Leiva

Finques en barris diferents, trames urbanes diferents però amb el mateix problema. La compra d’edificis de lloguer a Barcelona per part de fons d’inversió disposats a fer fora els inquilins per reformar i revendre o rellogar els pisos. Veïns que viuen pendents de rebre el maleït burofax, la carta del nou propietari que posa data de caducitat a la seva estada a l’edifici. És el que els va passar a les famílies del número 37 del carrer de Leiva, l’edifici que l’Ajuntament de Barcelona va comprar per evitar que els en fessin fora. Ara, davant una situació similar, veïns d’altres finques entenen que el cas de Leiva serveix de precedent i demanen el mateix tracte: com els del número 151 del carrer d’Entença, a l’Eixample, o del 7 a l’11 del carrer de Lancaster, a Ciutat Vella.

Inquilins amenaçats demanen a Colau que també compri les seves finques

L’Ajuntament defensa que el de Leiva va ser un cas excepcional, perquè com que era propietat d’un banc i procedent d’una execució hipotecària van poder desfer la compra, perquè no s’havia comunicat la venda a l’Administració, com preveu el decret 1/2015. Fonts de l’àrea d’Habitatge recorden que el consistori està intentant incrementar el parc públic de lloguer assequible per tots els mitjans: captant pisos buits, signant convenis amb grans tenidors, construint, i també comprant de finques. En aquest cas, “els criteris els marca la legislació vigent i els complementa una instrucció municipal”. La llei estableix que es pot comprar “quan ho requereixin les peculiaritats dels béns, les necessitats del servei a satisfer o les limitacions del mercat immobiliari”. I també es pot “comprar directament en supòsits d’urgència extrema”.

Per la seva banda, la instrucció municipal estableix “criteris de priorització de finques i fixa preus màxims de compra calculats a partir del mercat immobiliari” en els quals també es contempla el cost de rehabilitació, si és necessari. Finalment, Habitatge subratlla que es prioritzen les compres quan les finques estan en àrees de forta demanda, amb una intensa pressió especulativa o si han sofert “processos de conservació coercitius i sancionadors”.

Les entitats pel dret a l’habitatge no veuen la compra per part de l’Ajuntament de l’edifici del carrer de Leiva com un greuge per a altres casos, i ho emmarquen en un context d’emergència en el qual, a més, va encaixar aplicar el decret 1/2015. En plena campanya de la presentació després de la seva recent creació, des del Sindicat d’Inquilins un dels portaveus, Jaime Palomera, critica “un marc legal que no dona cap seguretat a l’inquilí i promou la compravenda especulativa”. Sobre la compra de l’edifici, apunta: “Cap solució és òptima, la legislació és tan estreta i tan poc garantista que obliga a anar cas per cas i obliga a solucions d’emergència i discrecionals com aquesta”. “Exigim un marc legal que permeti a l’Administració actuar tallant les pràctiques d’arrel”, afirma.

Des de la PAH, Carlos Macías és partidari d’”esprémer al màxim la legislació vigent”, al mateix temps que suggereix “tenir un debat de ciutat sobre on posar el límit econòmic per habitatge en el tanteig i retracte”. “Necessitem ampliar el parc públic de lloguer en 120.000 pisos, i sí a la compra, però amb límits”, convé.

L’edifici d’Entença és al costat de la presó Model. 12 pisos, dels quals alguns ja estan buits i tapiats. Tots els contractes, excepte un d’indefinit, vencen aviat. Al març, Renta Corporación va estudiar comprar-lo, una operació que finalment va descartar. Així i tot, ha començat el degoteig de burofaxos: “Un mes abans avisa que has de marxar”, explica Iman, portaveu d’aquest edifici. És de les veïnes lluitadores i assegura que no se n’anirà. Altres sí que ho han fet, un fenomen, la diàspora d’arrendadors, que el Sindicat d’Inquilins anomena “desnonaments invisibles”.

Iman relata les quatre trobades que han tingut amb tècnics municipals a l’Oficina de l’Habitatge del carrer d’Alí Bei. Del primer van sortir amb l’esperança que l’Ajuntament intentaria aconseguir un acord per mantenir els lloguers. Però assegura que ara no els ofereixen cap solució a curt termini: “Demanem que l’Ajuntament ens compri, per què ho han fet en un altre cas i aquí no?”, pregunta. “La mateixa alcaldessa, Ada Colau, va tuitejar que l’Ajuntament utilitzaria totes les eines que estiguin a les seves mans”, recorda.

“Vietnam immobiliari” al Raval

En el cas de Lancaster, es tracta d’un carrer paral·lel a la Rambla, per darrere del Teatre Principal. La mateixa regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, descriu aquest tros del Raval com a exemple de “Vietnam immobiliari”. En gairebé 24 números es concentren pisos turístics convivint amb veïns, una finca comprada l’any passat pel fons MK Premium on queda una família que no vol marxar, dos edificis afectats que haurien de ser enderrocats però estan ocupats per famílies sense recursos... I els números 7, 9 i 11, contigus al comprat i dels quals els seus 42 inquilins temen el pitjor quan falta un any perquè se’ls acabi el contracte. El tràfec d’inversors és constant. Fins i tot tenen vídeos dels representants dels compradors parlant al carrer.

Jordi Callejo és fill d’una veïna de l’11. Salta a la vista que fa dècades que ningú fa obres a l’edifici. S’ha criat aquí i assenyala que en el seu cas els veïns sempre han “defensat que l’única solució és que l’Ajuntament declari la zona àrea de tanteig i retracte”. Això permetria que davant qualsevol intent de compra, el consistori pogués comprar l’edifici. “És un cas paradigmàtic perquè són molts edificis, això és un caramel per als especuladors, pel que en poden treure, per ubicació això és una mina d’or, imagina’t el que pot costar un pis enganxat a la Rambla”, diu.

“En l’últim ple del districte l’oposició va sol·licitar demanar la declaració de l’àrea de conservació i rehabilitació de l’entorn”, recorda la regidora, la qual cosa permetria exercir la compra preferent. “Ja ho teníem previst, però cal tenir en compte que aquesta declaració té una tramitació llarga, d’un any”, lamenta Pin, que el dijous passat va visitar els pisos diminuts, pels quals els veïns paguen entre 90 i 400 euros de lloguer. De fet, la declaració d’àrees de tanteig i retracte per lluitar contra l’expulsió de veïns és una de les mesures que l’Ajuntament estudia, sense més concreció.

“És impossible que les famílies que viuen aquí trobin alguna cosa al mercat que puguin pagar”, assegura Callejo, la família del qual és d’origen asiàtic, com moltes del veïnat. Mentre no arriba una sortida, explica que estan boicotejant les visites de compradors o tècnics de la propietat. Fa uns mesos els amos van pintar l’escala i l’entrada. La porta fa anys que s’obre només empenyent.

La complexitat de cada cas

Els casos d’edificis de lloguer que han estat comprats per inversors es multipliquen. Una investigació de La Directa els quantificava en 70. I cada cas és un món. En alguns, la solució és complicada. De vegades per les complexes madeixes de propietaris, com a Borrell, 18. “No sabem ni com estem”, admet José Ramón Ayllón, veí d’una finca els inquilins de la qual no aconsegueixen aclarir si ha estat venuda. Però la deterioració és ben visible en aquesta escala, amb nou veïns amb contractes indefinits, tres de temporals, dos d’ocupats i vuit ja estan tancats. I mentrestant, desenes de persones, que els veïns asseguren que són potencials compradors, visitant els espais comunitaris de l’edifici. Els veïns també han acudit a l’administrador alertant del setge immobiliari que pateixen, a l’oficina d’habitatge, que va fer un informe, els van reconduir al districte... i també a la plataforma ciutadana Fem Sant Antoni.

Altres vegades la situació fa tants anys que perjudica els veïns que molts ja han marxat. Aquest és l’exemple del carrer de Parlament 1-3, un edifici enganxat al Paral·lel que entre façanes, escala i pisos (de dos en dos) fa anys que està en obres. Queden dos inquilins amb contractes temporals i dos més amb contracte indefinit. Lali C. De Puig explica que l’actual amo és Elix. Ella també va rebre un burofax. Perquè marxés. En la carta li advertien que li cobrarien 60 euros diaris si es retardava. També han anat a l’Ajuntament, on els han acabat responent que en cas de desnonament actuaria la unitat especial. “No hem demanat una compra com la de Leiva perquè ens han fet fora de dos en dos”, en quedem quatre.

MÉS INFORMACIÓ