Selecciona Edició
Connecta’t
Art

Vides dissolutes

Les nits d’Oriol Vilapuig remeten al passat clàssic, a mites de la literatura egípcia, grega i llatina: les parelles copulen, les bèsties es devoren

'Lo terrible y lo risible', un treball amb llapis grafit i cera sobre paper d'Oriol Vilapuig.
'Lo terrible y lo risible', un treball amb llapis grafit i cera sobre paper d'Oriol Vilapuig.

Animats per l’èxit d’autors com William Kentridge (recent premi Princesa d’Astúries de les Arts) o Raymond Pettibon, molts artistes es plantegen recuperar l’últim recurs de la representació, la línia, fent d’ella una forma de grafema, la versió abstracta del jo. El dibuix passa a ser una empremta corporal de la representació històrica en el domini de la crítica social, cosa que resulta summament complicada d’entendre fins que no llegim sobre el paper noms com Pasolini, Klossowski, Quignard o Bataille, com matrius que fan explotar en contorns, lletres, que fins i tot generen subtilment l’experiència del color. És La nit sexuald’Oriol Vilapuig (1964), una simfonia fragmentària, una “col·lecció de tremolors” (en paraules del comissari Valentín Roma), imatges i escriptures que encarnen l’erotisme com un mur de resistència fet amb les ruïnes de la història.

'La noche sexual'

Oriol Vilapuig

Fundació Suñol

Passeig de Gràcia, 98, Barcelona

Fins al 2 de setembre

El seu assaig visual, a la Fundació Suñol, consta de tres nits que, segons l’artista sabadellenc, “ens constitueixen: la nit anterior al part (uterina), la nit que cau al final del dia (astral) i la nit interior designant la mort (infernal)”. Vida dissoluta. Diuen. D’aquesta triple condició nocturna brollen el desig i la necessitat de fer visibles les absències que ens assetgen i ens demanen. L’extenuació com un contínuum lineal, una forma de veritat que encara pot transmetre. “És en nosaltres on el món és enemic del món”.

'Máquina de trovar'

Pedro G. Romero

Galeria Àngels Barcelona

Carrer del Àngels, 16, Barcelona

Fins al 28 de juliol

Sota aquesta necessitat d’acompanyament, des d’aquesta potència desitjant, Vilapuig espiga imatges que el món hostil ha rebutjat. Massa terribles, massa humanes: Diana, Hypnos, Leda, Narcís. Màscares dionisíaques, màscares còmiques. Delfos. Còpula. Neocapitalisme. Violència. I al final, la Vanitas. Aura/mercat. L’aura/marché (haurà marxat) de Derrida. Sí, les coves van ser cranis de son.

Sobre la imatge, el text. Textos sense vorell, pensaments materials, màquines de guerra i aparells polítics. Es produeixen en els límits, sobre l’enfrontament. Una lluita en la nit, en una platja on jeu un cos (Pasolini), com una armadura. La nit sexual és un viatge que encadena fragments caiguts de pedestals i escapats de vitrines. Són cossos penetrables i penetrats, tota una genealogia perduda en la història que compromet només un nom, un nom propi o un lloc d’exili per al cos fugit o robat. La història organitza el rapte. El temps és un carterista. La nit, les nits, de Vilapuig, remeten al passat clàssic, mites de la literatura egípcia, grega i llatina. Les parelles copulen, les bèsties es devoren, els ocells abandonen la seva ombra de carbonet. Hi ha potència, sang, suor. Residus després del sacrifici. Però sobretot, La nit sexual és kantiana. “La bella forma d’una flor salvatge” de la qual lamentem l’absència.

En la mateixa línia de producció de subjectivitat, Pedro G. Romero (Aracena, 1964) presenta a la galeria Àngels Barcelona les seves “operacions singulars” o “agenciaments” (pintures, vídeos, coses, paraules...) sota un títol pres del cançoner escrit pel professor de gimnàstica i inventor de la “màquina de cantar” Juan de Mairena (Antonio Machado). Les Máquinas de trovar es distribueixen en quatre capítols, i les seves imatges remeten a les tradicions del País Basc i la seva mitologia política (Las espadas), l’acció col·lectiva (Sección Áurea), una banda sonora (Cuatro paredes) i una paròdia (Las piedras) d’un dels pioners de l’art conceptual, Joseph Kosuth.

El conjunt és moltes coses i res, “un experiment fet per aficionats al cant que entre vins i aiguardents sumen falsedats, cants i fragments de lletres fins a construir un fandango”. Una natura, en fi, sense cap contorn final però que dona idea de la sobreelevació de l’individu cap al sublim col·lectiu. Romero motiva, suscita la idea sense un fi formal. En la seva naturalesa bruta desafia el jo perquè aquest excedeix la dominació de la seva mà, de la seva veu. Una altra vida dissoluta.