Selecciona Edició
Connecta’t
Crítica de televisió

‘Twin Peaks’ i altres misteris

La majoria de les crítiques, i és veritat, diuen que a la tercera temporada de la sèrie no s'entén res

Els protagonistes de 'Twin Peaks'.
Els protagonistes de 'Twin Peaks'.

"Albert, detesto reconeixe-ho, però no entenc aquesta situació”, diu el policia que interpreta David Lynch a la nova temporada de Twin Peaks. I hi ha qui s’ho ha agafat com una declaració del cineasta sobre l’hermetisme de la sèrie. “Si això li passa a Lynch, que ens passarà a nosaltres?”, es pregunta The Guardian. I és que realment és impossible que algú pugui tenir les claus, si n’hi ha, d’aquest rar, subjugant artefacte televisiu que és Twin Peaks III. No s’entén res, diuen la majoria de crítiques, i és veritat, no s’entén res. Si es planteja com un retret et porta a la mateixa, i ja antiga, recriminació que es feia a l’art abstracte. La gran batalla dels seus primers practicants va ser convèncer el públic que no calia, que no s’havia d’entendre. Amb aquesta tercera temporada de Twin Peaks, la primera recomanació és aquesta: no pretendre voler endevinar què vol dir Lynch. Ja vindran ociosos acadèmics que emplenaran llibres amb hermenèutiques més o menys refistolades.

El puzle que presenta Lynch permet tota mena de sinapsis. Per exemple, l’audiòfon que porta el personatge de Lynch és un homenatge a l’orella que es troba al jardí de Vellut blau? I com aquesta... mil més. I moltes les farà l’espectador sense haver estat pensades per Lynch. L’espectador, que és qui realment acaba la construcció de la sèrie, si fa una lectura sense intimidacions pot dir amb tranquil·litat que no li agrada.

Que no s’entengui no és un defecte. Ho era a Lost perquè els guionistes, sense voler trencar el fil narratiu, no se’n sortien a l’hora d’acabar sensatament amb totes les ocurrències que s’havien inventat. Però en aquest Lynch, les pors còsmiques es barregen, sense més, amb brometes que sobten per la seva innocència, com ara presentar el fill del xèrif, un carquinyoli, amb la jupa, la gorra, la moto i el posat de Marlon Brando a El salvatge. Algunes escenes avorreixen, però d’altres, igualment enigmàtiques, et porten a un paisatge mental atraient.

Un dels pocs exegetes de la sèrie que em convencen és Michel Chion, un músic. “Twin Peaks no és un món psicològic”, adverteix, i havent vist les dues primeres temporades va enunciar una de les seves principals característiques: no és que tot el món sigui boig, sinó que els entenimentats no troben excèntrics els excèntrics.

El primer episodi de la primera temporada, ara fa 25 anys, va tenir 34 milions d’espectadors als Estats Units. Però 25 milions no van arribar al final de la segona temporada. Ara, Showtime ha reconegut que l’estrena de la tercera temporada, tot i l’augment de subscriptors aquests dies, ha tingut una audiència de mig milió d’espectadors i calcula un milió més al servei a la carta d’Internet. En tot cas, els que tenim el ferm propòsit de veure-la fins al final podem comprar (49,90 dòlars) un coixí a la web oficial de la sèrie amb el dibuix de les rajoles i el color de les cortines de l’Habitació Vermella. Per perseverar còmodament en el gaudi d’aquest misteri surrealista, a estones rialler.

Sucesor designado. A aquesta sèrie se li entén tot menys un petit detall. Un dels dolents amb més dolenteria, Lozano (pronunciar Losano), té el sobrenom de Catalán i el seu nom figura en una vella llista de “radicals espanyols”. Primer semblava un personatge episòdic. Però resulta que no, que és a la cúpula d’una organització fanàtica que es vol apoderar de la presidència dels Estats Units. Aquesta setmana, finalment, l’agent Wells l’ha matat ben matat. A qui de l’equip se li ha acudit i per què aquest sobrenom? No sé si hi ha algun grec que encara es recorda dels almogàvers. En tot cas, a Twitter des de gener hi ha festa major, amb tot això. Cristinya Sequí resumeix així l’argument de la sèrie: va d’un terrorista que vol imposar el català i robar-nos el segle d’or. C. Pérez Ortiz opina que potser estem portant massa lluny això que “el món ens mira”. I Josep Gorina es pregunta si estem perdent el relat internacional i Netflix saboteja el procés.