Selecciona Edició
Connecta’t

Un recinte amb un ‘moment Forsyth’

Els interns de la presó Model van comptar cada quinze dies amb un club literari, especialitzat, òbviament, en novel·la negra

Un reclús recita al Festival de poesia de la Model, el 2008.
Un reclús recita al Festival de poesia de la Model, el 2008.

A All Prologue, el sisè capítol de la segona temporada de la sèrie televisiva The Wire, el novel·lista i guionista Richard Price sortia moderant un club de lectura en una presó de Baltimore, on els convictes demostraven una gran perspicàcia a l’hora de debatre El Gran Gatsby. Potser no van entrar mai a valorar l’ús del punt de vista en el clàssic de Francis Scott Fitzgerald, però els interns de la presó Model també van comptar cada quinze dies amb un club literari, especialitzat, òbviament, en novel·la negra i coordinat pels escriptors Ramón Valls i José Vaccaro, responsables així mateix del club ofert al Centre Penitenciari de Tarragona.

On haurien pogut trobar els integrants d’aquell atípic grup de lletraferits el reflex literari de la seva llar forçosa? Històricament, la cosa es va fer esperar molt. Dictadura obliga, és clar. A La soledad del mánager (1977), Manuel Vázquez Montalbán —que havia conegut el seu pare a la Model als anys quaranta per acabar dècades més tard seguint les seves passes com a pres polític del franquisme— va fer que Pepe Carvalho i Biscuter, excompanys a la presó de Lleida, es retrobessin per atzar “en la calle, a pocas manzanas de la Modelo. Biscuter le pidió cinco duros”, establint allà mateix els fonaments de la seva aliança detectivesca.

“En certa ocasió, un intern es va escapar de la Model dient als guàrdies que sortia un moment a tornar una tassa de cafè al bar del davant i que de seguida tornava. Malgrat que la notícia va ser publicada als diaris, no em vaig atrevir a reproduir els fets en un llibre per por que no em creguessin”, va declarar un cop Andreu Martín. Al referir-se a la inversemblança, o directament a l’esperpent, que envolta la Model, el creador de Flannagan probablement va clavar l’explicació de per què, tot i sortir citada de forma reiterada en l’obra de Juan Marsé (La oscura historia de la prima Montse, Si te dicen que caí…), no hi ha gaire bibliografia destacada sobre la presó, com sí que n’hi ha, posem per cas, de la nord-americana San Quintín (En el patio, de Malcolm Braly, editada a Espanya per Sajalín), o dels centres penitenciaris de Sibèria (Memorias de la casa muerta, de Dostoievski, a Debolsillo; o La isla de Sajalín, de Txékhov, a Alba).

Amb tot, el premi Pepe Carvalho 2011 no es va poder estar d’incloure a Barcelona Connection (1988) —un guió cinematogràfic reconvertit després en novel·la on la ciutat comtal era per primer cop escenari de la delinqüència internacional— l’episodi més llegendari que ha viscut mai el centre: l’assassinat del Raymond Vacarazzi, el capo gangsteril francès, el 14 de juliol de 1984 a les 23.30 hores, víctima de dos trets al cap que un franctirador li va disparar quan va treure el cap pels barrots per llançar uns petons a la seva dona. El mallorquí Sebastià Benassar també ha recollit l’execució, convindrem que més pròpia d’una ficció de Frederick Forsyth, a L’imperi dels lleons (Crims.cat /Alrevés), novel·la inspirada en l’actuació de les bandes criminals franceses a Catalunya des dels anys setanta fins avui, mereixedora del darrer premi València Negra.

La Model, que igualment ha trobat cabuda en ficcions negres recents com Un bon dia per matar, un bon dia per morir (Planeta), de Miquel Fañanàs, i a Manos sucias (Alrevés), de Carles Quílez, ambdues amb la voluntat de denunciar la corrupció politicoempresarial, potser ha estat més rica a generar anècdotes reals de caire intern lligades a la lectura que a construir una mitologia literària pròpia. Anècdotes com la circulació clandestina d’exemplars d’El Víbora, on els interns sí que es veien de debò representats, o el fet que Ferran Canyameres continués treballant en la traducció de Georges Simenon per a La Cua de Palla tot i formar part de la població reclusa.