Selecciona Edició
Connecta’t

El Princesa d’Astúries de les Lletres distingeix el poeta polonès Adam Zagajewski

L’escriptor, de 71 anys, s’ha consolidat com un dels més prestigiosos autors europeus de la postguerra

El poeta, novel·lista i assagista polonès Adam Zagajewski, a Madrid el 2014.
El poeta, novel·lista i assagista polonès Adam Zagajewski, a Madrid el 2014.

El poeta i prosista polonès Adam Zagajewski ha estat distingit amb el Premi Princesa d'Astúries de les Lletres, acordat aquest migdia pel jurat, reunit a l'Hotel de la Reconquista d'Oviedo. El jurat distingeix un creador que contribueix, "de manera extraordinària i en l'àmbit internacional, al progrés i benestar social a través del cultiu i perfeccionament de la creació literària en tots els seus gèneres".

Adam Zagajewski sol dir que tot gran poeta viu entre dos mons –el tangible i l'imaginari, el de la història i dels somnis– i que dels acords i desacords entre tots dos sorgeixen, després d'“àrdues negociacions”, els poemes. Zagajewski no ho diu d'ell mateix, però en pocs casos és tan cert com en el seu. Tota la seva vida ha estat una pura dicotomia, des del principi. Si la ciutat polonesa en la qual va néixer el 1945, Lviv, pertany actualment a Ucraïna, la seva infància va transcórrer a Gliwice, un “lloc gris” de la Silèsia alemanya que Polònia es va annexionar al final de la Segona Guerra Mundial, igual que l'URSS s'havia annexionat Lviv.

Zagajewski és, de cap a peus, un fruit de la postguerra. Primer un desplaçat i després un exiliat. El 1982 es va instal·lar a París per recalar a Cracòvia vint anys més tard, després d'exercir com a professor en diverses universitats als Estats Units. Encara, de fet, segueix vinculat a la de Chicago.

Membre de l'anomenada Generació del 68 (o de la Nova Ona), l'autor de títols com Comunicado (1972) o Carta. Oda a la mayoría (1982), és un destacat continuador d'una lírica, la polonesa del segle XX, que ha donat a les lletres universals dos premis Nobel –Czeslaw Milosz i Wislawa Szymborska– i va estar a punt de donar-los un tercer: Zbigniew Herbert. Com ells, i després de debutar amb una poesia “irada, política, dirigida contra el sistema”, Zagajewski ha sabut conjugar en els seus versos la ironia i l'èxtasi, el sublim i el quotidià, sense renunciar a la claredat però tampoc al misteri. No és casual que un dels seus llibres d'assajos es tituli Solidaridad y soledad. Així arrenca el poema Autoretrat, escrit el 1997: “Entre el ordenador, el lápiz y la máquina de escribir / se me escapa medio día. Algún día sumará medio siglo. / Vivo en ciudades extranjeras y a veces con personas / extranjeras hablo sobre cosas que me son extrañas. / Escucho mucha música: Bach, Mahler, Chopin, Shostakovich. / En ella encuentro tres elementos, fuerza, debilidad y dolor. / El cuarto no tiene nombre”.

Idil·li amb Espanya

El Premi Princesa d'Astúries és part de l'idil·li d'Adam Zagajewski, que és tan gran prosista com poeta, amb les lletres espanyoles i amb Espanya. Si el passat 18 de maig va oferir una lectura dels seus poemes a la Residència d'Estudiants, els seus llibres fa anys que no falten a les llibreries: inclòs aviat per Antonio Beneyto en la seva selecció de 16 poetas polacos (Libros del Innombrable, 1998), Pre-Textos va publicar el 2003 En la belleza ajena, un llibre a mig camí entre el diari i les memòries. Dos anys més tard, el poeta Martín López-Vega va preparar per a la mateixa editorial l'antologia Poemas escogidos, tal vegada la millor porta d'entrada a l'escriptor recentment guardonat. Amb tot, el gruix de les versions de Zagajewski publicades a Espanya el devem al traductor Xavier Farré i a l'editorial Acantalido. En aquest segell poden trobar-se poemaris com Terra del foc (editat en català a Quaderns Crema), Deseo o Antenas i brillants mostra de les seves memòries i assajos com En defensa del fervor, el citat  Solidaridad y soledad i l'imprescindible Dos ciudades.

Aquest llibre, que arrenca amb els tragicòmics records infantils de Zagajewski, es tanca amb una nota sobre William Blake que sembla un altre autoretrat:“¿De veras la inocencia es algo que perdemos como la infancia, de una vez para siempre? ¿Acaso no podemos perder también la experiencia? La experiencia es un tipo de conocimiento. Y no hay nada más frágil que los conocimientos […] No es nada seguro que la experiencia llegue la última. La inocencia sigue a la experiencia, y no al revés. Una inocencia más rica en experiencia, pero menos rica en seguridad en sí misma. Sabemos muy pocas cosas. Por un segundo entendemos algo y pronto olvidamos o traicionamos ese momento. La que llega la última es la inocencia, la amarga inocencia del ignorante, del que hace preguntas sin respuesta, del que se desespera y no puede saciar su curiosidad”. L'amarga innocència de l'ignorant insaciable. Es diria que està parlant d'un poeta.

El jurat del guardó ha estat integrat per: Félix de Azúa Comella; Xosé Ballesteros Rey; Xuan Bello Fernández; Blanca Berasátegui Garaizábal; Juan Cruz Ruiz; Luis Alberto de Cuenca Prado; Álex Grijelmo García; Manuel Llorente Manchado; Carmen Millán Grajales; Ángeles Mora Fragoso; Carme Riera i Guilera; Ana Santos Aramburo; Sergio Vila-Sanjuán Robert; Darío Villanueva Prieto; Juan Villoro Ruiz i José Luis García Delgado (secretari).

Es van presentar 38 candidatures de 23 nacionalitats per optar pel guardó. El de les Lletres és el sisè dels Premis Princesa que es dictamina en aquesta XXXVII edició del 2017. Amb anterioritat, han estat guardonats William Kentridge (Arts), Els Luthiers (Comunicació i Humanitats), Hispanic Society of America (Cooperació Internacional), la selecció de rugbi de Nova Zelanda (Esports) i la pensadora britànica Karen Armstrong (Ciències Socials).

L'acte de lliurament dels Premis Princesa d'Astúries, dotats cadascun amb 50.000 euros i la reproducció d'una escultura dissenyada per Joan Miró, se celebrarà a l'octubre, al Teatre Campoamor d'Oviedo, en una cerimònia presidida pels reis.

Un poema de Zagajewski

“Soñé con mi antigua ciudad,
Hablaba la lengua de los niños y de los humillados […]
Y entonces oí unas palabras de todo diferentes:
‘Pero los milagros existen, no todos creen en ellos,
Pero los milagros ocurren…’. Y al despertarme,
Cuando salí lenta y penosamente del búnker de aquel
sueño
Entendí que allí todavía duraban las disputas,
Que todavía no se había solucionado nada…”.

(de Mano invisible, Acantilado)