Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Benvingut Valverde, gràcies Zubizarreta

La importància de Zubizarreta va ser tan gran que encara ara el Barça viu del seu llegat

Andoni Zubizarreta.
Andoni Zubizarreta. France Press

Ara que Ernesto Valverde ja ha estat presentat com a entrenador i Marc Ter Stegen ha renovat el contracte, convindria tal vegada que el president del Barça donés les gràcies a Andoni Zubizarreta. El president blaugrana va fer fora de mala manera el director esportiu el gener del 2015 quan Luis Enrique i Messi mantenien un pols enverinat a causa de la política de rotacions expressada al partit d’Anoeta. Bartomeu va tenir per una vegada a la vida un atac d’autoritat i va prendre més decisions en una setmana que en dos anys: va convocar unes eleccions que després va guanyar còmodament amb el trident i el triplet i va destituir Zubizarreta per haver dit que el president era còmplice de les coses que el club havia fet malament quan va ser sancionat per la FIFA.

I tenia raó, perquè Bartomeu, en tant que vicepresident esportiu, feia fins aleshores el que li deia el president Sandro Rosell. Només cal revisar tota la documentació del cas Neymar per adonar-se de com funcionava l’entitat, que va anar perdent gruix progressivament tant a la parcel·la esportiva com a l’administrativa amb la sortida del director general Antoni Rossich. La importància de Zubizarreta va ser tan gran que encara ara el Barça viu del seu llegat: Valverde sempre havia estat a la seva llista d’entrenadors preferits i dues vegades havia dit no a l’equip blaugrana, que va acabar en mans de Tata Martino, recomanat curiosament per Rosell. I, d’altra banda, va convèncer personalment Ter Stegen per substituir Víctor Valdés.

Zubizarreta va saber trobar solucions als problemes més delicats del Barcelona, com quan va apostar per Tito Vilanova el mateix dia que Pep Guardiola va tocar el dos. També semblava impossible que hi hagués un porter que volgués competir amb el record de Valdés fins que va aparèixer Ter Stegen. I ara que Luis Enrique se n’ha cansat, a la directiva i a la comissió esportiva els ha resultat fàcil tirar de veta i recuperar la llista de Zubizarreta per contractar Valverde. La junta continua sense prendre les decisions principals, simplement les assumeix. La feina que li queda per fer al secretari tècnic Robert Fernández és relativament senzilla si tenim en compte que queden per fitxar un lateral, un centrecampista i un davanter, si és que no torna Deulofeu.

L’última gran renovació de la plantilla blaugrana es va fer en temps de Zubizarreta i Luis Enrique. El club s’ha anat descapitalitzant i despersonalitzant des d’aleshores si tenim en compte l’organigrama tècnic. Figures com Eusebio i el mateix Luis Enrique van dirigir el filial; Óscar García va arribar fins a la banqueta dels juvenils, i també Sergi Barjuán entrenava les categories inferiors del Barça. A Rosell el preocupaven els jugadors i no els tècnics, i Bartomeu s’ha encomanat a projectes conceptuals com el Barça Innovation Hub i la Masia 360º. El problema és que la idea futbolística blaugrana perd força, o no es veu representada, per més que tothom del club parli d’estil, de filosofia o de l’ADN del Barça.

Al Barça li falta grandesa i lideratge i li sobra mediocritat, convertit sovint en una oficina de recaptar calés per pagar el trident i especialment Messi, la clau de volta de tot plegat. A Valverde li toca recuperar el sentit d’equip i fer trempar uns socis que en molts casos han decidit comercialitzar amb el carnet, senyal que el negoci es va inflant fins que la pilota rebenti. La sort del club reposarà en els gols de Messi i en les decisions de Valverde, perquè l’estructura es debilita i es continua vivint de rendes com les de Zubi, director esportiu de l’Olympique Marsella i abans fil conductor de la història del Barça des de Wembley, personatge controvertit perquè es passa la vida prenent decisions, i a vegades també s’equivoca, com li recriminen alguns al Camp Nou.

Avui convé ser agraïts amb Zubi i donar la benvinguda a Valverde, una persona normal, propera i intel·ligent, també respectuosa i independent, que no pertany a cap de les famílies barcelonistes que es fan la guitza permanentment; bon regatejador i, sobretot, un lúcid optimista, una virtut imprescindible perquè el barcelonisme faci front al triomfalisme que arriba de Madrid, campió d’Europa per dotzena vegada.